Lluis Revest i Corzo i

Lluis Revest i Corzo i "l´unitat de la llengua" (i III)

Per Josep Maria Guinot i Galan

El senyor Revest partix del principi de l´unitat de la llengua que ell diu "catalana", unitat que efectivament, per escrit, havia existit en l´epoca migeval degut a que el valencià per raons sociologiques, politiques i principalment lliteraries (els classics valencians) s´havia erigit en llengua estandar. A partir d´eixe fet, el senyor Revest acarona l´idea de una possible unitat lliteraria, pero en moltes restriccions:

1er. Per una part la llengua que resultaria d´esta estandartisacio seria "una sintesis depurada dels parlars del poble. Ara, (aixo) sol oblidar-se prou mes assovint que no´s creuria".

2on. La llengua lliteraria s´enriquirà "mijançant les contribucions dels altres dialectes". Per tant diem nosatros, no pot ser una llengua estandar per als valencians la que no ten en conte mes que el dialecte catala, prescindint del valencià.

3er. "Fins hi ha llengües, i es lo cas del grec, qui ham posseït mes d´un dialecte literari, cadascu consagrat per l´us a determinats gèneres literaris"... Pot haver per tant, deduim, un "dialecte literari" al costat d´una atra unitat llinguistica superior. Per tant, afegim nosatros, inclus ab una normalisacio ortografica propia, com intentaren a miges en Castello l´any 1932.

4art. "Construir una llengua literaria a priori (qui no sera altre que una mena d´esperanto sens arrel i sense suc) es inutil". Medite´s.

5nt. Referent al valencia te una observacio molt important: "Replegar (la literatura) com era al començar la decadencia valdria tant com fer una literatura erudita i per lo tant sens influencia fora un rogle estret de dilettanti " d´aixo fuig precisament la corrent valencianista actual, de carregar en tots els arcaismes que porta la actual normalisacio catalana.

6st. Finalment, el senyor Revest parla de la tendencia "mes poderosa hui a Catalunya" a fer la normalisacio a base d´un sol dialecte "per a previndre los efectes de la seua repercusio que ja s´ham fet sentir a Valencia". Val la pena que en este punt sigam un poc mes explicits en la transcripcio del text.

"Consistix en pendre com a norma del catala - com a catala normal, segons expressio de l´il.lustre filoleg en Pompeu Fabra- lo parlar de Barcelona i rebujar mes o menys tot allo que eixe parlar ha deixat caure en desuetut per classic que siga i per viu qu´estiga en altres regions del domini de la llengua". A continuacio diu que eixa corrent no deu seguir-se incondicionalment: "mes encara, creem qu´en molts casos cal anar decididament en contra". I a continuacio mostra la seua disconformitat en eixa corrent no sense repugnancia, perque es l´opinio de persones eminents que ell considera com a mestres, exposant en termens breus i clars les seus raons:

"La primera es la deformacio i empobriment que per a una llengua formada i que posseix una literatura classica, suposa la seua reduccio a un sol dialecte".

"La segona es lo fet que, actualment almenys, no mai pot representar la puresa d´una llengua lo parlar d´una gran ciutat" Revest creu que es mes pura la llengua "al sol i al aire lliure dels camps i les montanyes".

"La darrera, qui fa especialment inadequat per a poder fer d´ell norma de la llengua lo parlar de Barcelona, son les condicions peculiars d´esta gran ciutat: la mobilitat que a Barcelona donen a les classes socials l´anar i vindre de la riquessa, los daltabaixos de la fortuna propis d´un gran centre mercantil i eixa altra mobilitat i eixe cosmopolitisme inevitables en un dels mes grans ports mediterranis".

Al final d´este capitul, despres de donar l´importancia primordial al coneiximent de la llengua classica -sobre lo qual hi hauria que fer algunes precisions- conté tambe un criteri que no podem deixar de subscriure: "Devem ademes portar al llenguage literari tot lo cabdal vivent de la llengua, encara que no tinga antecedents en los classics, sempre que vejam que no es una corruptel.la. Per ultim devem naturalment i seguint les lleis d´analogia de la llengua adoptar noves paraules per als conceptes nous i desconeguts als classics i al poble". ¿Nos diria el senyor Revest que eixe lexic valencià es el que se conte en el diccionari normatiu d´en Pompeu Fabra?

Publicat el 24/01/1988

cites

No es el catala una llengua romanica que sempre haja estat entre les llengües en personalitat propia: tot lo contrari, era considerat com una varietat dialectal de la llengua provençal, i nomes des de fa relativament poc, ha mereixcut la categoria de llengua neollatina independent
A. Badia Margarit