La llengua valenciana en Catalunya (i II)

Per Joan Ignaci Culla

En l’articul anterior reivindicava lo que hasta fa quatre dies ningu es questionava: la supremacia de la llengua valenciana front a la catalana, i com tenien que beure el catalans en la cuna del saber valencià per tal d’ilustrar la seua cultura, carent de continguts relevants. Be es cert que, una vegada adquirits eixos coneiximents, els catalans, en la nostra desinteressada i cordial ajuda, despres els han utilisat per a apropiar-se’ls i presentar-los com a propis. Pero mentres tant, i abans d’aixo, es continuaven publicant en Catalunya les obres escrites en llengua valenciana.

La famosa obra del nostre escritor Joan Roïç de Corella, Primera part del Cartoxa , es publicava en Barcelona l’any 1518, i com consta en el seu colofo: ‘‘... trelladada de lati en valenciana lengua’’.

El prolific autor valencià Miquel Pereç, reestampa en la Ciutat Comtal, tambe en 1518, el Libre del menyspreu del mon e de la imitacio de Jesuchrist , i diu: ‘‘aiixi mateix en valenciana prosa’’.

Parlaven en l’articul anterior de la figura rellevant de Francesc Eiximenis, i com diferenciava perfectament el catala del valencià. Una de les seues obres editades en Barcelona es Scala Dei , en l’any 1523, advertint: ‘‘Novament traduit de Llemosi en nostra lengua vulgar Valenciana’’.

Tambe l’obra de Lorenzo Palmireno Vocabulario Humanista se reedita en Barcelona en 1575, fent constar en el “aviso para el lector”: ‘‘... si no hallo vocablo con que arromançar una cosa en castellano, póngola en Valenciano, Italiano, o Francés, o en lengua Portuguesa’’.

Onofre Pou (Girona, sigle XV-XVI), qui havia editat en Valencia (Pedro Huete), l’any 1575, Thesaurus Pueriles , fa una nova reedicio impresa en Barcelona l’any 1580, en cuya nota introductoria aclara: ‘‘... Esta primer lo vulgar en llengua Catalana, y valenciana, y despres lo llati’’. Es d’especial importancia que el llector observe la coma entre catalana i valenciana per a entendre la diferenciacio que fa l’autor d’una llengua i atra.

Dins d’esta recopilacio de cites cronologiques es demostra que les obres valencianes es publicaven en Catalunya, sent fidels als seus originals, es dir, en llengua valenciana, per ser la llengua culta i de prestigi del moment, deixant constancia del fet diferencial. Un cas molt curios per la seua claritat i contundencia es l’obra publicada en castellà en Barcelona l’any 1600, de Francisco Diago: Libro Primero de la Historia de S. Vicente , a on en la pagina 109 Diago, no a soles deixa clar en la llengua que parlava Sant Vicent, la valenciana (hui tambe cuestionada pels acientifics catalanistes), sino que marca la diferencia territorial entre les distintes llengues: ‘‘... predicaba en su lenguaje valenciano, siendo verdad que predicó en tierras donde tienen el lenguaje bien ajeno y diferente: Aragón, Portugal, Cataluña, Lombardía, Escocia...’’.

Ningu en aquells temps, de fora o de dins del Regne de Valencia, com queda clar, es qüestionava ni el nom, ni la autoctonia de la llengua, i molt manco es plantejava l’usurpacio i suplantacio per un atra, com passa ara. Francisco Martorell, en Historia de la sagrada cinta con que la Madre de Dios honró la Catedral de Tortosa , Tortosa (1626), senyala: ‘‘... en lo mejor de la vega de Castellón de la Plana, no ha ochenta años que un hombre arando cerca de un árbol grandioso, que en lengua valenciana llaman lledoner, halló baxo una Imagen de la Virgen...’’.

El respecte mutu en l’ambit llingüistic, territorial i juridic era la nota predominant dels distints territoris que configuraven la Corona d’Arago, a diferencia d’ara que els interessos politics i economics modifiquen la realitat historica per ajustar-la als seus fins.

cites

La llengua te vida propia independent, lliteratura propia i pot formar la seua historia d’evolució morfológica dende que s’emancipa de sa mare. El dialecte no pot tindre vida independent, ni molt menys lliteratura propia; per lo tant, rigause d’aquells que sostenen que el valenciá es un pur dialecte; eixos no han llegit nostres clássics del sigles XIV, XV, XV, i XVII.
Lluis Fullana i Mira (1916)