¿Que estan en conill?

Per Vicent Ramón Calatayud

Eixa és la sensació que nos fa, en vore cóm, a l’hora d’eixir al carrer els del nostre veïnat, no dubten en vestir-se de les més belles gales lliteràries nostres, com si foren preciosos velluts de seda valenciana, mes que tallen l’etiqueta o la canvien de marca.

I si parlem de marca, no sabrem mai ben be el pas avant que ha donat Valéncia tornat-lo en bon auguri, pels acontenyiments passats i els que s’aguarden. Hem trencat la perillosa corrent subterrànea i enfosquidora del seu nom i de tot lo que del mateix es deriva. Perque en els últims 30 anys fon escandalosa la destrossa, majorment per a favorir un marcat anexionisme, que no podrà ser mai mentres la natural consciència de valencianitat es mantinga en tots els registres.

Per a que a més de posar-nos unflats i devanits, perque pugam seguir pintant pedra, gràcies als èxits internacionals que estan conseguint tornar-nos al camí de l’autoestima, haurem de mamprendre sériament a lliurar-nos de tantes apropiacions indegudes que nos neguen com a poble, tants furts descarats i deformacions historicistes a favor de tercers. Nos cal espavilar i vore qué posen en les parades del mercat globalisat, per reivindicar i potenciar lo que és nostre.

A penes observar les maniobres publicitàries convergents, de l’institucionalisant Institut Ramon Llull –a l’estil de la botifarrera catalina que tot ho aprofita– ya és per esquallar-se. Est organisme que també paguem els valencians a través de certes universitats, valencianes de mamella, està divulgant en aires d’ex càtedra la sucursalisació de tota la cultura valenciana, siga escrita, parlada, radiada o televisada, feta en pedra, pintada sobre llenç, ballada en ball pla, gustada en paella, entrada en moros i cristians o cremada en falles. Tot sense cap de vergonya, posant-ho a l’almoina d’un atre nom i fent-nos la mercé de situar-nos baix d’un paraigües de la marca cultural que no vullc repetir el nom, per l’oix que em fa la seua cansera, revinguda com un allíoli agre.

¡Clar que parlarem de la llengua! I li donarem sempre el seu nom: valenciana. Sense eufenismes enterbolidors, ni autorisació per a rebaixes, mixtures o erros semàntics. ¿Per qué seguixen el joc desvalencianisador tants “treballadors de l’ensenyament” que estan fent deixa de la pròpia grandea del ser mestres? ¡Cóm li ballen la sardana, novells acadèmics, polítics mal ubicats etc., fent-li rogle i pareteta? Lo que la majoria considerem erro pot no ser tan negatiu per ad ells. Pero el qui siga que s’atenga, que algun dia haurà de respondre.

De moment en Frankfurt, els veïns, per a no anar en conill, li han pres la capa a Martorell i oferixen a tot lo món la de Tirant lo Blanch com lo més llustrós per a tapar el desert de les seues vergonyes lliteràries, per a elevar a categoria de llengua –de romanistes intergalàctics– lo que no alça un pam, si no li posen closses veïnals. Pero també, si aguaitem als mijos, enfilats cibernètics i tot lo que sure per les ones o vaja al paper, podem trobar a cafissades l’anexionisme latent en tota espècie. És pràctica continuada i machucadora, sempre en detriment de lo més sagrat que són les senyes que nos personalicen i ni Sorolla ni la Llonja exiran lliures de càguila, ni el Tribunal de les Aigües, quan estes nos les neguen, per eixemple.

Front a tan injusta postura d’entrar a sac en lo nostre, robant-nos, anorreant-nos, minant-nos, destorbant-nos i enguerrant-nos..., tirant per terra o apropiant-se de tot lo que tant nos costa de crear, convé prendre mides, urgents i precises, per a no seguir el seu joc que nos debilita i nos impedíx créixer. Devem començar per denunciar el colaboracionisme actiu i evident; tallar les inventades veredes, que destorben els nostres camins reals; afrontar a l’enjugassat passotisme consentidor; devem trencar les trames intoxicadores... i més ara, quan el nom de Valéncia cobra llum. Quan torna a resonar per mèrits pròpis, no podem permetre que l’entelen o li furten les medalles, perque nos va el futur: ser lliures o esclaus. Hem de llevar-nos la càguila de marca forana que nos pengen en les escoles, ¡fora empelts rebordonits! Si prenem mides concretes i senzilles per valencianes, recuperarem el temps que nos han fet perdre i guanyarem la dignitat davant dels nostres fills.

Valéncia pot seguir sent, com sempre fon, una bella confluència geopolítica, històrica, étnica i anímica, que no deu fer-se de manco, ni envejar a ningú, com tampoc perdre el temps en donar enveja malsana, pero sí eixemple de trellat, perque els seus fills, naturals o naturalisats, sapiam traure el suc als propis talents o mijos, posant en valor les potències que gogem, sense necessitar més marca que la que nos impulsa: Valéncia.