Requiem per a unes normes (I)

Per Josep Maria Guinot i Galan

Demane perdo als llectors per parlar de "les normes de Castello" quan el seu nom propi era el de "normes d´ortografia valenciana" i perque parlar sobre dites "normes" es tornar sobre un tema que ya fa temps que ha perdut actualitat; dites normes son una cosa morta i un cadaver es millor enterrar-lo que remenejar-lo. Els promet no tocar mes este tema d´ara en avant com no siga molt precis. El motiu de fer-ho ara es perque en el Seminari de Llengua Valenciana de l´Aula d´Humanitats i Ciencies que l´Academia de Cultura Valenciana ha realisat est estiu en Gandia, u dels temes objecte d´estudi ha segut la comparacio de les normes d´ortografia del 32 en les de l´Academia.

L´estudi va finalisar en una taula redona en la que intervingueren persones de diverses tendencies. La resenya de la "taula" no ha aparegut en la prensa, pero la donarém aci resumida i en la major objectivitat possible.

1. Les normes que diuen de Castello son en substancia les de l´Institut d´Estudis Catalans, ab unes poquetes modificacions. Vorém mes avant com va ser son erro fonamental acceptar una normativa etimologista dificil, complicada i plena de excepcions. Quan s’intentava establir una norma llogica, senzilla i a l´alcanç de tots, se va donar llegitimitat als digrafs de consonants, TM, MPT, TN, TL, TLL, TZ, TG, TJ i a la doble L (L.L), grups consonants estranys a la nostra fonetica, al pas que s´eliminaven les lletres CH i la Y grega o consonant, de tanta utilitat com tradicio valenciana.

2. El desastre fonetic, culminà en la base 13, a on, ademes d’introduir-se un cert parlar apichat, se confundixen les consonants palatals, en un desconeiximent desconcertant, no sols de la fonetica valenciana, sino tambe de la catalana.

3. Les normes contenen "inexactituts", com al final, al comparar les preposicions AMB i AB, afirmant que la primera es la mes usual i recomanable i relativament moderna, mentres AB es la classica, i la preposicio EN la mes usual en tota la regio.

4. Les "normes" no pretenien fer una codificacio de la llengua dels valencians d´aquell temps, establint una unitat ortografica.

Els firmants de les normes les acceptaven com una solucio transaccional, sense que hi haguera vencedors ni vençuts

Se reconeixia que les "normes" eren imperfectes i que arribaria el dia en que se ficarien i millorarien per les "novelles generacions - a base naturalment d’amples acords -".

5. El preambul de la declaracio inicial, encara que conté algun catalanisme, està escrit en valencià, i usa paraules tan valencianes com hui, seua, seguisen, exigix, nosatres, eixe, atre, atres, creixcut, este, esta, obtindre, vore, aci, naixer, orige, les dos, sos: paraules totes elles abandonades pels actuals partidaris de "les normes de Castello" i substituides per les corresponents catalanes.

6. Les "normes" van conseguir el seu objectiu: unificar l´escritura valenciana, pero a un preu molt alt: la subordinacio de la llengua valenciana a la codificacio fabriana, escomençant per l´ortografia i seguint per la morfologia, sintaxis i vocabulari. Eixa conversio, eixe assombros canvi, ha segut obra d´habilissims prestidigitadors, principalment Carles Salvador i Manuel Sanchis Guarner, que Deu els tinga en la Gloria, qui escrigueren sengles gramatiques fent de moment certes concessions al valencià pero en el proposit d´anar aproximant-se poc a poc, no sols a la total ortografia de l´Institut, sino a la completa codificacio fabriana. El resultat ha segut esta llengua hibrida, de base valenciana pero catalanisada, que no agrada a ningú, i que oficialment s´impossa per la Generalitat actual, avalada pels pancatalanistes i consentida, quan no defesa a ultrança, per un nucleu universitari que s´obstina en negar-li a la nostra llengua el titul de "llengua valenciana" i el dret a ser cultivada lliterariament.

cites

L´individualitat de la llengua valenciana dins de la familia de les llengües occitanes, cap que tinga una mija cultura, la pot posar en dupte.
Manuel de Montoliu