Requiem per a unes normes (III)

Per Josep Maria Guinot i Galan

El professor Colon, despres de confessar, com hem vist en l´articul precedent, la poca importancia que donava a les normes de Castello, diu que practicament son les de l´Institut d´Estudis Catalans; i a continuacio arremet contra elles, perque a l´estudiar-les, ha descobert els seus fallos: "La meva confessio -diu el professor- es sincera; aquest estiu he hagut de demanar una xerocopia de les "Normes" del 1932 per tal de parlar-vos-en. Afortunadament nomes he descobert algunes peregrines observacions -simptomaticament al paràgraf 13 (pàg. 275)- sobre el valor fonetic del boldró CH en frances i dels boldróns TX i TJ en català, les quals observacions abans me n´haurien allunyat potser encara mes."

Les peregrines observacions de Colon nomes les indica, no les detalla, perque son el baldó de les normes de Castello, el desconeiximent mes extrany de la fonetica valenciana i de la catalana, concretament de les consonants palatals. Te rao al dir que el seu coneiximent abans l´hauria fet despreciar mes les normes de Castello. El paragraf 13 de les famoses "normes" es d´antologia del disbarat i de l´ignorancia fonetica.

A continuacio torna a dir que les normes de Castello son les catalanes: "M´adono clarament que les bases castellonenques resumeixen, simplificant-les, les normes fabrianes exposades a partir de 1917."

Finalment, en esta primera part del discurs que Colon dedica a les normes de Castello, hi ha una critica als que les redactaren, alabant a "Lluis Revest qui, tot mostrant una preferencia per certs trets arcaics (preposicio ab; article masculi lo), acceptava disciplinadament la doctrina de l´Institut", i minusvalorant als qui introduiren elements valencians discrepants (es queixa de la declaracio que precedix a les normes, i que les edicions catalanistes solen ometre, perque no els conve sa divulgacio, i en particular lamenta que el nexe catala -eix siga representat en les "normes" per -ix: afeblixca, no afebleixca). A estos els diu que "sense tenir esment de filologia volgueren intervenir en l´afer". Precisament estos bons castellonencs son els mes dignes d´alabança per haver defes i introduit elements autenticament valencians, als quals per cert fa temps que han renunciat els qui ara se diuen partidaris de les normes de Castello. D´aon se seguix que, per tots els costats troba Colon defectes a les "normes" i als seus redactors. El mateix professor afirma que "amb tot, les normes van assolir un objectiu. A poc a poc la gent s´hi avesà. Vingué la guerra civil. La doctrina fabriana era recollida i exposada, amb més coherencia, en les gramàtiques divulgadores d´en Carles Salvador i principalment en la Gramàtica del nostre malguanyat Manuel Sanchis Guarner a l´Editorial Torre, el 1950".

En lo que hem referit creem que n´hi ha prou per a coneixer el baix concepte que Colon, un filolec catala, de primera fila, té de les normes de Castello i la utilitat que reconeix a la seua invocacio en el cami de la catalanisacio total del valencià, per a conseguir lo que ell diu "la unitat de la llengua", la llengua que ha fabricat Pompeu Fabra sense contar per a res en els valencians.

Els nostres catalanistes han depres be la lliço, i en tota la sorna del mon, quan nos queixém del seu sucursalisme i de la subordinacio que han establit del valencia respecte al catala considerant-lo com un dialecte indigne de ser cultivat a nivell escrit, "amb" palesa hipocresia nos diuen: "nosaltres a València (en e oberta en l´escritura) escrivim nostra llengua (la de Barcelona s´enten, mai els sentiras dir "la llengua valenciana"), escrivim nostra llengua amb les normes de Castello".