La denominacio

La denominacio "Llengua Valenciana" documentada en 1335: La cita "Valencianesch" de 1346

Per Agusti Galbis

El 27 de novembre de 2005 en un diari regional, baix el titul "El nacimiento del valencià", s´afegia: "Valencianesch antes que valencià. La primera mención al habla propia de los valencianos ha sido descubierta en un documento jurídico menorquín datado entre 1343 y 1346. La cita es medio siglo anterior a la de Canals que se consideraba la primera". Proseguix afirmant que "Los profesores de la Universitat de València Antoni Ferrando y Miquel Nicolas son quienes han rescatado esta primera denominación de valencianesch en la "Historia de la llengua catalana" que acaban de publicar..."

En primer lloc, s´ha de denunciar el erro en l´asignació del "descobriment": En la pagina 174 del "Bolleti de la Societat Arqueològica Lul·liana" de 1984, llegim: "Es tractàs o no d´una exageració, sembla que els illencs podien, en el cas que els haguessen sentit, diferenciar els diferents parlars catalans, com sembla confirmar el fet que el 1346, a Menorca, s´indiqui que una dona nadiva d´Oriola parlava valencianesch." (Archiu del Regne de Mallorca. Proces criminal AH-5337. f 178-276)

Es curios fer notar, que tampoc havien "descobert" mai la cita de "lingua valentina" de 1335, a pesar de haver segut publicada com a minim tres voltes des de 1908. No de bades, pot vindre al cap el dupte sobre si sera posible que els catalanistes no es lligguen entre ells. O millor: ¿Quantes coses oculten, manipulen, o fan desapareixer, els catalans, i catalanistes que nos han caigut en desgracia, en la finalitat de conseguir els seus objetius? Lo dels catalans podria entendre´s. Lo dels catalanistes valencians no s´enten.

Coneguent la penuria dels mijos materials del mon valencianiste, es comprensible no detectar les cites. El mon valencianiste viu i ha vixcut d´ilusio i de sacrificis i poc mes es pot demanar. Al contrari, observant la riquea, a voltes exhuberant dels mijos dels catalanistes, pot ser llicit pensar en una ocultacio deliberada.

En segon lloc, es deu resaltar l´importancia de la cita, per quant posa de manifest, l´existencia de caracteristiques unitaries valencianes, en un dels llimits del Regne que es troba mes llunt de la ciutat de Valencia.

La concrecio d´eixe llimit pasà per incidencies diverses i no fon en absolut pacific. Oriola, Elig i Guardamar s´incorporaren al Regne de Castella, en virtut del "Tractat d´Almizra" suscrit en 1244 entre Jaume I i Alfons X. En l´any 1296, Jaume II, els pren a la força per al Regne d´Aragó. El 3 de febrer de 1298, Alfonso de la Cerda, comunica als habitants d´Oriola la donacio del territori al rei d´Arago. Les continues bregues per a determinar els llimits dels Regnes, acaba en 1304, dictant-se la "Sentencia de Torroellas". Finalment, els dies 17 i 25 de juny de 1308, Jaume II incorporà oficialment al Regne de Valencia les terres d´Elig, Alacant, Oriola i Guardamar.

Trenta huit anys passats de l´incorporacio oficial d´Oriola al Regne de Valencia, en Menorca, el parlar dels oriolans, es identificat com "valencianesch".

Christianesch, i sarrahinesch, per una banda, prohensalesch, castellanesch, valencianesch, cathalanesch... per una atra, son formules arcaiques que fan referencia a la llengua.

Catalans i catalanistes, identifiquen "catalanesc" en català o llengua catalana. La mostra la tenim en casa. El segon dels texts ¿valencians? seleccionat per els nostres il·lustrissims academics de la AVL, "on es documenta l’ús de la denominació de català o llengua catalana per a referir-se a la llengua pròpia dels valencians", es la Cronica de Ramon Muntaner, catalá naixcut en Peralada (Girona), quan diu que en Oriola, Elig, Alacant, Guadamar, Cartagena i Murcia, "parlen de bell catalanesc del món"

Comprovem, que per la mateixa epoca, el parlar d´Oriola, es identificat com "valencianesch" i com "de bell catalanesc del mon". El primer prové d´un context d´espontaneitat. El segon d´un personage d´un nacionalisme exhacerbat, que aplega a contar en primera persona alguns fets que no va viure.

El sufix "esc", representa be propietat, be semblança. "Novelesc" vol dir propi de la novela o que sembla novela. ¿Hi ha algú que es crega, que quan Muntaner va sentir parlar eixe "catalanesc", siguent propi de catalans, estos ya parlaven de forma distinta de quan varen aplegar?.Evidentment, es una solucio destrellatada. Hem d´acordar que, "catalanesc" vol dir, que es sembla a lo que parlen els catalans. Eixa semblança que trenca l´identitat, es reconeguda per el mateix Muntaner quan diferencia la llengua "de cascun lloc de Catalunya" d´aquella "del Regne de Valencia".

Els menorquins, notaven la diferencia i per aixo parlaven de "valencianesch". Els valencians, ya haviem donat nom propi a eixa llengua. I el nom fon, es i sera el de Llengua Valenciana.

Es desconcertant que els catalanistes que identifiquen "catalanesc" en català o llengua catalana, no facen l´identificacio de "valencianesc" = valencià o llengua valenciana, encara que siga per coherencia.

De juny de 2005 data la publicacio de la "Historia de la llengua catalana" del academic de la "Academia Valenciana de la Llengua", Antoni Ferrando, a on es "rescata" la cita menorquina de "valencianesch". D´abril de 2005, es el DOGV en el qual consta el "Dictamen sobre els principis i criteris per a la defensa de la denominació i l’entitat del valencià" de la AVL. La cita de "valencianesch" de 1346 no forma part de la "Selecció de testimonis on es documenta l’ús de la denominació de valencià o llengua valenciana", escomençant per la del "Valeri Maxim" d´Antoni Canals de 1395. ¿Hi ha algu que es crega que Antoni Ferrando desconeixia el contingut del seu llibre dos mesos abans de que es publicara? Si convenim que es prou increible, lo que es deduiria te un nom: ocultacio. I l´ocultacio es una part del proces de manipulacio. I com es sabut, "Qui furta un ou, furta un bou". Llevem les caracetes a tots els que es dediquen a furtar-nos allo de lo que podem sentir-nos orgullosos, per a donar-los-ho al veïns.