Un 9 dOctubre de fa 30 anys

Un 9 d’Octubre de fa 30 anys

Per Joan Ignaci Culla

El 9 d’Octubre nos transporta al passat. A tots els acontenyiments que forjaren la creacio del Regne de Valencia cristià, independent de qualsevol atre per expres desig del rey Jaume I. L’estructura sobirana i alvançada per a l’epoca del Regne servi d’acicat per a que, nomes dos sigles i mig despres de la seua reconquesta, estaguera a la vanguardia d’Europa, gracies al seu esplendor economic, social i cultural. Ser valencià era un simbol d’orgull i distincio.

El poble valencià tambe s’ha caracterisat per refer-se una i atra volta dels intents de despersonalisacio que ha patit a lo llarc de l’historia, destinats a arrancar-li de la forma mes vil la seua memoria, i com a conseqüencia, el seu Ser.

Per aixo es bo recordar els acontenyiments que nos han marcat. Era un 9 d’Octubre, el de 1977, quan un grup de valencians reivindicant l’espirit de Vinatea digueren ¡prou! al comprovar que la restauracio de la democracia, llunt de retornar-nos els nostres simbols d’identitat, nomes servia per a colocar al front de diversos carrecs a uns politics mesquins, acompleixats i sense escrupuls, entregats a suplantar el nostre fet diferencial i propi. Aixina, substituiren la nostra Real Senyera per la “marfega”, i intentaren suplantar la nostra ancestral llengua valenciana (en aixo seguim igual) per el catala, la nostra historica denominacio de Regne de Valencia per la de País Valencià i nostre Himne per la Muixaranga.

Un atre himne, este de lluita, acompañava el naiximent del Grup d’Accio Valencianista (GAV) fa hui 30 anys, les seues estrofes dien: “Valencians, ¡defengam nostra terra! contra lladres, bochins i tirans. Ajuntem-nos que ya ha arribat l’hora de ser dignes de ser valencians. Agraim l’amor pur de Valencia que nos vol vore units i germans, i els fills nostres diran recordant-nos, que son dignes de ser valencians”.

De forma inmediata, estos patricis valencians, varen rebre el respaldo d’un poble que no volia quedar-se de braços creuats davant de tal infamia. El GAV s’extengue com una taca d’oli entre el poble valencià que demandava justicia. Homens i dones (les nostres vullgudes “ties Maries”) anonims aparcaven els seus treballs i les seues families per a plantar cara als que pretenien borrar el nostre passat i manipular el nostre futur. I tot aixo sense buscar mes recompensa que lluitar per la dignitat de la seua terra.

Gracies a la pressio d’estos valencians el primer Estatut d’Automia recullia l’idioma valencià com a propi (i no atre com es pretenia); se redactà en les Normes del Puig, aixina com els primers llibres de text per a l’enseñança de la llengua valenciana; la Senyera fon reconeguda oficialment com la bandera propia que nos ha representat a tots els valencians a lo llarc de la nostra historia; i el nostre Himne fon reconeixcut. No conseguim, no obstant, la denominacio que per historia i tradicio nos corresponia, Regne de Valencia, “gracies” a Emilio Attard, que s’inventà lo de “Comunitat”.

Hui, despres de 30 anys, l’espirit reivindicatiu del GAV seguix vigent. La seua lluita tenaç per a que el nostre poble torne a sentir-se orgullos del llegat que nos deixaren els nostres antepassats, que no ha caducat. Si fa tres decades esta associacio ya denunciava tots i cada un dels intents de catalanisacio que estrategicament es disenyaven i que molts no es creen, hui veem com poc a poc s’han fet realitat estos “vaticinis”. Tristament comprovem atonits com l’Universitat, els coleges, i l’inmensa majoria dels mijos de comunicacio s’han entregat a la politica de suplantacio, i com es destinen cantitats ingents de subvencions a entitats per a que facen proselitisme del catalanisme, en el clar proposit de que vaja calant en la nostra sociedad el proyecte dels països catalans, una aspiracio quimerica per als catalans, pero cada volta mes real si comprovem el desenroll dels acontenyiments entre vascos i navarros, i el passotisme dels politics valencians.

La major prova de que el GAV es imprescindible en la nostra societat es que es una de les poques agrupacions que ha denunciat que l’Academia Valenciana de la Llengua (AVL) ha accentuat mes la catalanisacio del Regne de Valencia, llunt de posar la pau social llingüistica. Entre tant, atres han preferit callar i aliar-se en lo politicament correcte. Per desgracia per als valencians, el GAV ha acertat quan advertia del perill de la citada Academia. Nomes hi ha que llegir els seus treballs per a comprovar que el seu objectiu es substituir el valencià per el catala, i que tot lo valencià (siguen obres lliteraries, autors, arquitectura, gastronomia, etc.) siga catala. I, lo que es pijor, en la aquiescencia del nostre govern autonom valencià.

30 anys del GAV, treballant per nostra terra, nostra cultura i nostras tradicions, mereixen un reconeiximent public, per mes que la nostra societat estiga cada dia mes sumida en l’apatia, i que alguns politics s’encaboten, per a desgracia nostra, en que vejam atra realitat.