Els cristians valencians que trobà Jaume I (I)

Per Agusti Galbis

Una volta Valencia deixà d´estar "sots senyoria de moros", per obra de Jaume I, començà una batalla legal per a decidir a quina provincia eclesiastica corresponia la seua adscripcio. Els pretenents, ho eren, en representacio de les dos principals provincies: per una banda el metropolita de Tarragona, Pere d´Albalat i per un atra el de Toledo, Rodrigo Gimenez de la Rada. La resolucio del proces judicial hauria d´adjudicar el dret a la "ordinatio ecclesiae valentinae".

En primera instancia, el papa Gregori IX, en document de 22 d´abril de 1239, decidí confiar la causa a tres juges delegats, especificant-los les seues atribucions. Durant el jui es barallaren tant el "dret de propietat", sobre la base de drets historics, com el "dret de possesió". Es de resenyar que Pere d´Albalat, sense renunciar a la defensa del "dret de propietat" incidix especialment en el "dret possesio". Este dret de possesio tenia dos importants aspectes: "possessionem presentem" i "possesionem antiquam".

Els procuradors de cada una de les parts, propongueren que es prenguera testimoni a persones que havien estat en la conquista de la ciutat. Nomes es conserven els testimonis de la part toledana, havent-se perdut els de la part de Tarragona.

L´obra magna sobre este proces la va escriure el doctor en historia Vicent Castell Maiques, es publicà en 1996 i porta per titul "Proceso sobre la ordenación de la iglesia valentina 1238-1246."

Anem a vore alguna de les declaracions:

"Ferrandus Petri, de Turolio, iudex et juratus Concilii, iuravit", es dir, jura Ferrandus Petri, de Terol, juge y jurat del Consell. Quan li pregunten sobre l´arquebisbe de Tarragona diu ("Et dixit"):"Quod Valentini habebant eum pro archiepiscopo suo", es dir que els valencians el tenien com el seu arquebisbe. Quan li pregunten de quina manera ho demostaven ("Quomodo") contesta: "Quod exibendo ei reverentiam, et servabant precepta eius, tam clerici quam laici, et clerici recipiebant de manu eius ecclesias", es dir, que els "valentini", li exhibien reverencies, complien els seus preceptes, tant els clercs com els laics, i els clercs recebien de les seues mans les iglesies.

"Iohanes Pintor, de Turol, uxoratus, iuravit", es dir, jura Iohanes Pintor, de Terol, casat. Quan li pregunten que com sabia lo que acabava de respondre, ("Quomodo sciebat"), diu: "Quod quia erat de regno Aragonie, et illi de Valentia servabant precepta eius", es dir, que aquells qui eren del regne d´Arago i aquells de Valencia, complien els seus preceptes.

D´estes dos declaracions, (una de les quals es feta per un juge), es despren l´existencia de cristians valencians en el mateix moment de la conquista. Mes encara, de sacerdots valencians als quals l´arquebisbe de Tarragona els entrega de les seues mans les iglesies.

Pero, no nomes els testics nos conten l´existencia d´eixos valencians. Tambe els subdelegats encarregats de fer els atestats sabien de la seua existencia segons es despren de les preguntes que fan. A Petrus Minor i a Garsias Ochoa els pregunten (Interrogatus) si "Valentini haberent Terrachonensem pro archiepiscopo suo", es dir si els valencians consideraven com arquebisbe seu al de Tarragona. A FFerrandus Petri, li pregunten si "illi qui erant Valentie obedirent ei tamquam archiepiscopo suo", es dir si aquells qui eren de Valencia li obedien com al seu arquebisbe. A Rodericus Munnoz, li pregunten si "Valentini haberent Terrachonensem pro archiepiscopo suo et obedirent ei", es dir si els valencians tenien al bisbe de Tarragona com a propi i si li obedien....

En 1997, es publicá en la "Revista de filología española" l´articul "Mozárabes de Valencia y "de Carmen Barceló. El "subtitul" de l´autora, "Universidad de Valencia", apunta a que es pensa que l´universitat de Valencia es ella, en evident analogia en la frase atribuida a Lluis XIV: "El estat soc yo", significativa d´un sentit patrimonial, tiranic i absolutiste. En la pagina 261 diu: "Tal y como ha sido señalado por diferentes autores, resulta enigmático no encontrar referencias a los cristianos andalusíes de este territorio en el siglo XIII....Tampoco hay testimonios en el pleito entre Toledo y Tarragona por el obispado de Valencia. ¿Será que no había?." I yo em pregunte ¿Sera que esta dona no llig? ¿Com es pot degradar algu fins al punt d´enrossinar-se en negar evidencies, perguent la vergonya a dir mentires? Si la ciencia es una aproximacio a la realitat a partir de fets objetius i accesibles a diferents observadors, obviar una realitat, no fent-la accesible, es tot lo contraria a fer ciencia. ¡I aço es lo que tenim ensenyant als nostres universitaris! Nomes ensenyen que dogmes, sense els quals la “paraeta” que tenen montada deixaria de ser el seu pesebre.

Per una atra banda, hem vist tambe que en una de les declaracions es diferencia entre aquells del "regno Aragonie", i aquells "de Valentia" o "valentini". Durant el proces, tambe apareixen catalans: "Qui, cum sint catalani et aragonensi...". Queda per tant demostrat, que en el moment de la conquista, existixen aragonesos, catalans i valencians. Aço posa de manifest l´engany masiu que va supondre en 1988 la "Comissió del 750 Aniversari del Naixement del Poble Valencia", que publicaren el llibre d´Arcadi Garcia Sanz "La Generalitat en els 750 anys d´historia del poble valenciá". Segons esta jama de manipuladors, els pobres "valentini" que hem citat, ni havien naixcut, ni tenien historia. Lo unic que s´havia d´haver celebrat es que fea 750 anys que Valencia havia deixat d´estar baix sobirania dels moros. No res mes.

Esta "ratzia" contra la historia, te una clara finalitat politica que tots coneguem. Quan els resultats d´una pretesa demostracio cientifica son un desficaci, no cal ni analisar els arguments. No hi han arguments que puguen demostrar l´inexistencia d´un poble valencià, en conciencia de llengua propia i en forta personalitat des dels origens. Si els arguments conduixen a eixa conclusio, son falsos arguments, perque contradiuen la realitat. Espere que siga de veres allo de que la veritat sempre sura, i que els falsaris paguen d´alguna manera el mal que estan fent.

cites

La llengua te vida propia independent, lliteratura propia i pot formar la seua historia d’evolució morfológica dende que s’emancipa de sa mare. El dialecte no pot tindre vida independent, ni molt menys lliteratura propia; per lo tant, rigause d’aquells que sostenen que el valenciá es un pur dialecte; eixos no han llegit nostres clássics del sigles XIV, XV, XV, i XVII.
Lluis Fullana i Mira (1916)