Els hispanorromans musulmans arromançats

Per Jaume de la Serra

No fa molt trobí per internet una obreta [*] d´un tal Garrido - catalaniste adscrit a l´Universitat Autonoma de Barcelona - que parla de les aljames mudejars d´Elig i Crevillent en el temps en que estes dos poblacions estigueren, per espai d´uns xixantahuit anys, baix "senyoria" de la ciutat de Barcelona; per haverli deixat uns dines el consell barceloni a l´infant Marti. (Com a incis, dir que resulta curios vore com l´autor, tendenciosament, escampa catalanitat mes alla de la seua benvullguda "catalunya estricta"[sic] pero amaga que la vila d´Elig feu lo possible i lo impossible per llevarse de damunt la senyoria barcelonina [no mos fareu catalans] i que ya desde l´inici de dita "senyoria", 1391, els ilicitans no pararen de bregar hasta que en 1459 lliuraren "de facto" la vila d´Elig de la dominacio catalana, lo qual fon amplament festejat pels ilicitans).

En este treball "cientific" l´autor tracta de validar eixe dogma de fe catalaniste que diu que en temps de reconquista tots els poblaors del Reine de Valencia nomes parlaven arap. No obstant, en este mateix treball trobem indicis de que aixo no era aixina, contradint les teories interessaes del catalanisme anexioniste.

A) Segons l´autor, en aquella epoca, era del tot impossible diferenciar fisicament als moros dels cristians: "...No hi havia cap característica física que permetés diferenciar un cristià d´un musulmà, solament la ideologia i l´ús persistent d´una llengua diferent, l´àrab o algaravia...". Per si en aixo no en tinguerem prou, l´autor diu mes avant: "...La manca de distinció física de sarraïns i cristians era particularment sentit per les prostitutes, com Alicsèn de Tolba el 1304, que enganyada tingué relació amb un tal Aytolà (cA´id Al·lâh), sarraí de l´aljama de Xivert, fins que -trasbalsada- "avia conegut que ere moro en son "menbre" [membre viril circuncidat]. Aquest és el mateix cas, el 1456 a l´Elx barceloní[sic], de la prostituta Maria de Biscaia, que jau al bordell de la vila amb un sarraí d´Asp..." (Es convenient aclarir que tota prostituta cristiana que mantenia relacions carnals en home musulma patia fortes penes i castics, tal i com explica l´autor).

B) Si be ans l´autor diu que, apart de la "ideologia", l´unica diferencia que es podia trobar entre moros i cristians era que els primers feen un "...ús persistent d´una llengua diferent, l´àrab o algaravia...", ara, en documents mudejars presentats per ell mateixa trobem que tal "ús persistent" no es cert, ans be tot lo contrari: "...l´11 de novembre del 1457, dimecres, compareixen davant el lloctinent de cadi i els vells cAlîZaqâq (Ali Zacach), Karîm Abîl (Carim Abil) i Sacd ibn Asad (Çaet Abenacet), com a testimonis d´una trifulga...el document ens interessa per ser l´únic testimoni que ha pervingut d´un judici en un tribunal mudèjar il·licità. Malauradament manca el contingut de la sentència, però això no impedeix copsar que el català[sic] era la llengua escrita emprada als tribunals de la comunitat mudèjar il·licitana...". Aixina mateixa l´autor diu: "...Tampoc no he trobat cap testimoni documental en àrab a la documentació de la baronia il·licitanocrevillentina conservada a l´Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, que permeti suggerir l´ús normalitzat de la llengua àrab. Els mudèjars, en els seus escrits dirigits a la senyoria, utilitzaven el català[sic]...". Davant del contrasentit de tindre uns mudejars que, a criteri de l´autor, fan "ús persistent de...l´àrab o algaravia" pero que fan la documentacio de la seua aljama musulmana en "catala", l´autor tracta de justificar dita incongruencia "argumentant" que: "...parlaven àrab però qui sabia escriure ho feia en català...".

C) Si ya son prou sorprenents les paraules (i la "llogica") de l´autor quan diu: "...[els moros] parlaven àrab però qui sabia escriure ho feia en català...", mes chocants i desgavellaes resulten a tenor del contingut d´un document que mes avant presenta: "...el lloctinent de batlle a Elx, Jaume Ortiz, atorgà llicència a cAlî Addehen, alfaquí procedent de "terra de moros", perquè s´instal·lés a l´aljama il·licitana i ensenyés "letra morisqua", és a dir, a llegir i escriure en àrab. Evidentment, no haguessin cridat un foraster per ensenyar àrab si la comunitat tingués les persones capacitades per fer-ho...".

Aplegats a este punt, i llegit tot lo llegit, tenim el dupte de si els moros (mudejars) d´Elig eren baines perduts, o si, pel contrari, de sabuts s´en passaven un bon troç, ya que en arap - llengua de la que, supostament, feen un "ús persistent" - no sabien llegir ni escriure, pero en canvi, en "catala" - llengua forastera gens pareguda a l´arap - llegien, escrivien i feen la documentacio propia de l´aljama musulmana. (Segurament tot gracies als cursets per correspondencia de l´Institut d´Estudis Catalans (IEC)).

Ironies apart, lo important es la llectura, totalment distinta i contraria a les tesis catalanistes, que se despren de tot lo que acabem de vore.

Els catalanistes, desde sempre, han tingut molt d´interes en escampar la teoria (infundà) de que una volta els moros conquistaren les terres valencianes exterminaren l´autoctona poblacio hispanorromana valenciana, junt a la seua llengua romanç; o que, en el millor dels casos, els hispanorromans foren islamisats completament substituint la religio cristiana per la musulmana i la seua llengua romanç per l´arap. No es aço lo que es deduix dels texts que acabem de vore.

En principi l´autor mos diu que els moros i els cristians d´aquella epoca presentaven identic fenotipo (fisonomia). L´evidencia d´aço seria, musulmans que havien mantingut relacions carnals en prostitutes cristianes sense que, en un primer moment, éstes hagueren pogut detectar que eren moros. I aixo que enganyar a les prostitutes no seria gens facil. No ham d´oblidar que éstes patien fortes penes i castics si mantenien relacions en musulmans. Per tant, llogic es pensar que tractarien d´averiguar quins "clients" eren moros p´a no tindre problemes en la justicia. ¿ Qué millor manera d´averiguaro que intercanviant algunes paraules en els "clients" i comprovar aixina si qui parlava era cristia de llengua romanç o moro de llengua arap ? Si tal com els catalanistes diuen, els moros tan sols parlaven arap, aquella minoria de moros que haguera depres romanç per necessitat, obligacio o gust, sempre el parlaria en una fonetica particular que els delataria. No fa falta tornar al sigle XV p´a fer eixa comprovacio, la fem de diari anant pel carrer sentint parlar en fonetica forastera i formes equivoques als que son de fora i han mamat una llengua extrangera. Ara be, com que les prostitutes no trobaven mes diferencia entre cristians i "moros" que la del "membre" (viril) circuncidat, deurem deduir que els "moros" parlaven el romanç valencià en la mateixa pulcritut que hu podia fer un cristia, i que per aixo, estes dones, no podien distinguir per la manera de parlar qui era "moro" o cristia.

Si resulta que tenim uns "moros" de caracteristiques fisiques identiques a les dels cristians, i que ademes parlaven en romanç d´igual manera que hu podien fer els cristians, tot apunta a que en conte de ser moros de raça i llengua semita (arap), estos "moros" serien descendents d´hispanorromans cristians, convertits a la religio musulmana, que mantenien i continuaven parlant la seua llengua romanç pre-islamica. Evidentment, tenien les mateixes caracteristiques fisonomiques que els cristians perque els dos grups eren descendents dels natius hispanorromans anteriors als musulmanans. En atres paraules, eren hispanorromans valencians islamisats en religio i costums, pero no en llengua.
No necessariament havien de mantindre els hispanorromans musulmans arromançats una consciencia del seu passat cristia o hispanorromà. Depenent de les circumstancies socials, politiques o personals, en poquetes generacions eixa consciencia hispanorromana s´hauria pogut pedre; no aixina la llengua romanç, pos els procesos de substitucio llingüistica es produixen en moltissima mes lentitut que els de perdua de consciencia de ser part d´un grup social o nacio.

Pot ser a algu li vinga la duda de per qué els "moros" (hispanorromans islamisats) d´Elig volien estudiar "letra morisqua" si parlaven romanç. Existixen diferents i bones raons, una d´elles i molt important, la comenta el mateix autor catalaniste: "...l´àrab o algaravia, tan fonamental per a la seua pràctica religiosa, com per als cristians el llatí...". De la mateixa manera que el poble pla cristia no parlava llati, els hispanorromans islamisats tampoc parlaven arap - llengües éstes en les que feen els respectius oficis religiosos cada comunitat.

Lleopolt Penyarroja en el seu llibre d´investigacio "El mozárabe de Valencia", fa temps posà llum a molts d´estos assunts:

"...Es aún demasiado frecuente aparejar la evolución del "romanismo" (del "mozárabe") a la del "mozarabismo" (de las comunidades mozárabes)
...
Pero insistamos: el romanismo lingüístico no es una dependencia del mozarabismo (cristianismo)...".

En eixa llinea, mosatros entenem, que no es gens acertat identificar com a "moros" a tots eixos hispanorromans valencians convertits a la religio musulmana (islamisats), que continuaven parlant el seu romanç valencià pre-islamic, sino que seria molt mes adequat i convenient referirse a ells com a "hispanorromans musulmans arromançats", germans de sanc i de llengua d´eixos mossaraps hispanorromans valencians que no canviaren mai de religio cristiana, ni de llengua romanç.
Gracies a estos dos grups d´hispanorromans, que mantingueren viu el romanç valencià en temps de la dominacio musulmana, hui en dia parlem la llengua valenciana que parlem.

cites

La llengua te vida propia independent, lliteratura propia i pot formar la seua historia d’evolució morfológica dende que s’emancipa de sa mare. El dialecte no pot tindre vida independent, ni molt menys lliteratura propia; per lo tant, rigause d’aquells que sostenen que el valenciá es un pur dialecte; eixos no han llegit nostres clássics del sigles XIV, XV, XV, i XVII.
Lluis Fullana i Mira (1916)