Catalunya i catalans en temps del rei en Jaume

Per Agusti Galbis

Hem vist el poc solage historic dels termens “Catalunya” i “català” Els catalanistes han intentat trobar indicis de conciencia nacional catalana en els valencians. Com esta ha segut i es inexistent, han aplegar a fer el ridicul mes espantos, forçant arguments sense to ni so. Josep Maria Bayarri ya dia en 1931 en el seu llibre “El perill català”: “L´argumentació de nostres pancatalanistes es curiosa. Per una banda quan encontren un indici, o el forcen, en la edad Migeval, que els sembla reforça sa opinió s´apresuren a signar l´importancia que te l´autor i l´época...” Diu dels indicis “que son ben ecléctics, pocs i interessats” afegint que “quan nosatros gosem retráurelos textes i opinions a manta i prestigiosos de la mateixa época, allavors diuen poc sensats, menys científics i gens seriosos referintse a este asunt que: «en la Edad Media se procedía solo por instinto, sin propósito deliberado»”

L´inexistencia ni d´una minima conciencia catalana i al contrari, l´existencia d´una conciencia valenciana propia, es demostra, entre atres, en una conciencia llinguistica particular, anterior, superior i mes fructifera, que la conciencia llinguistica dels catalans.

Algunes explicacions, podrien donar la resposta. En primer lloc, poguera ser, que els valencians, arraïlats desde sempre en esta terra, independentment de la relligio que professaren, foren molt mes numerosos de lo que volen fer-nos creure. Hem conegut als cristians valencians que trobà el rei en Jaume, els “valentini” que consten en el proces per a la “ordinatio ecclesiae valentinae”. Tindrem temps per a coneixer als no cristians. En segon lloc, poguera ser que siguen certes les teories que mantenen que el numero de catalans que vingué a repoblar el territori del Regne de Valencia fora insignificant en el conjunt dels nouvinguts junt en la poblacio autoctona. Ampar Cabanes i Antonio Ubieto, han segut els que millor han tractat el tema, aplegant a resultats compatibles en la realitat d´inexistencia de conciencia catalana. Per ultim, poguera ser que una major part dels repobladors, inclus vinguent de terres de l´actual Catalunya, no tingueren conciencia de catalanitat. I no es pot donar lo que no es te. No cal dir que les tres possibilitats poden complementarse entre elles i poden haver-se donat al mateix temps.

La pregunta que anem a intentar respondre es ¿Que era Catalunya en 1238, quan Jaume I entrà en la ciutat de Valencia?

Sabem, que produïda la unio personal entre el rei d´Aragó i el Comte de Barcelona, els comtats de Rossello i de Pallars-Jussà s´unixen al de Barcelona abans de 1238. Continuen independents el d´Urgell, el d´Empuries i el de Pallars-Sobirà. ¿Es consideraven catalans els d´Urgell, els d´Empuries i els de Pallars-Sobirà? Estudiem el cas d´Urgell.

I no hi ha cap dupte de que en temps de la conquista de Valencia, els d´Urgell ni eren ni volien ser catalans. No molt de temps abans, Bertran de Born, trovador occità, que faltà l´any 1215, escriu: (“Choix des poésies originales des troubadours” de Raynouard p.166) “Aragones fan gran dol / Catalan e silh d´Urgelh”, es dir “L´aragones fa gran dol, el català i aquell d´Urgell…” Vegem que el “d´Urgelh” no es “Catalan”.

La constatacio diferencial, la tenim en la seua condicio de feudataris. El 28 de febrer de 1258, Jaume I, reclama a Alvar, comte d´Urgell auxili d´homens i armes, en motiu de la guerra contra Alazrach. ("Alicante y su territorio en la época de Jaime I de Aragón", de José Martínez Ortiz p.92)

En la p 20 de “Colección de documentos inéditos del archivo general de la corona de Aragon”, de Bofarull, llegim: “porque estos condes de Urgel pretendían ser tan señores en sus tierras, que no les obligaban las Constituciones y Usajes de Cataluña, ni tenian obligación de asistir a Cortes”. Al respecte, hi ha que matisar que dir a les “costums i usatges” de Barcelona “Constituciones y Usajes de Cataluña” es un desficaci mes dels catalans, a no ser, que podria ser cert, que Barcelona s´identifique en Catalunya. I si els d´Urgell, com hem vist, ni eren ni volien ser catalans, ¡puix a la força! En 1278, el rei Pere I, requerix al comte d´Urgell Ermengol, per a que observara les “costums i usatges” de Barcelona, llevat de les costums especials d´Urgell: “…fueris requisiti ad consuetudinem et usaticos Barcinone quos in predictis comitatu et vicecomitatu et aliis locis volumus observari salvis specialibus consuetudinibus predictarum terrarum”. Sabem, que el comtat d´Urgell no s´uní al de Barcelona fins al 1314.

Per lo expost, es mes que evident, que els d´Urgell que pogueren vindre a la reconquista de Valencia, dificilment podrien dur ni la minima conciencia de catalanitat.

Tambe es deduïx de lo vist fins ara la falsetat de la divisio que fan els catalans parlant de la “Catalunya vella”, entre la qual claven el comtat d´Urgell i la “Catalunya nova”. Si els d´Urgell ni eren catalans ni volien ser-ho, malament podien formar part d´una “Catalunya vella”.

Respecte de la “Catalunya nova”, destacar, que abans de les conquistes de Tortosa en 1148 i Lleida en 1149, Ramon Berenguer, havent-se ya formalisat la unio entre Arago i el comtat de Barcelona, es titula en 1140 com a “comes barchinonensis et princeps Aragonensis” (“Procesos de las antiguas cortes y parlamentos de Cataluña, Aragón y Valencia”. p.75). Es important deixar constancia de que els nous territoris conquistats, no s´unixen al comtat de Barcelona, creant-se marquesats independents, per lo qual els tituls de Ramon Berenguer IV, s´amplien a “comes Barchinonensis, princeps Aragonensis, Tortosae, Illerdaeque Marquio”, com podem llegir en document de 1151 que consta en la p.223 de “Disertacion sobre el poder que los Reyes españoles ejercieron…” de Juán Antonio Llorente. Es deu tambe destacar que als nous territoris no s´imposarán les “costums i usatges” de Barcelona, sino que tindran ordenaments propis: “Lo codi” en Tortosa i “Els costums” en Lleida. I ve la pregunta ¿Es consideraven els lleitadans i els tortosins catalans en 1238? Vorem com no.

Anem a comprobar hui, la inexistencia de conciencia catalana dels lleitadans i tortosins de l´epoca de la conquista del Regne de Valencia.

Respecte de Tortosa, s´ha de deixar constancia de que quedaren fora de la delimitació territorial dels citats per Jaume I per a l´assamblea de “Pau i treva”del 23 de juny de 1218. Si segons els catalans, dites assamblees eren antecedents de les Corts Catalanes, ¿Seria perque Tortosa ni era ni es considerava catalana? Vejam el text: Jaume I, “…illustrissimi domini Jacobi primi.”, diu que “…paces et treugas facimus et constituimus a Cincha usque ad Tortosam, et usque ad Salsas, cum suis finibus.” (Les constitucions de Pau i Treva de Catalunya (segles XI-XIII). Barcelona 1994)

En la minuta de l´argumentacio de la part de Tarragona feta per Vidal de Canyelles, del proces per a l´adjudicacio de la “ordinatio ecclesiae valentinae” llegim: “Quoniam a L annis citra clerici catalani celebraverant in ecclesia Sancte Marie Valentie…Qui clerici excommunicabant ex parte achiepiscopi Terrachonensis… ab episcopo Dertusensi, vicino eisdem, qui est de provincia Terrachonensi.” Es dir, es pot interpretar, que el bisbe de Tortosa (episcopo Dertusensi), es vei dels “clerici catalani”, La conclusio seria molt clara: Tortosa es veina dels catalans, Tortosa no es catalana. Els tortosins que pogueren haver vingut a la conquista de Valencia, ni eren ni es consideraven catalans.

Es de destacar, que inclus despres de la unio del comtat d´Urgell en el de Barcelona, tant Urgell com Tortosa, seguien sent objecte de particions. El capellà d´Alfons el Magnanim nos conta com el rei Amfos “jaqui IIII fills: lo primer hac nom Pere, lo segon Jaume qui fon compte de Urgel, lo terch Ferrando qui fon marques de Tortosa, lo qúart Johan; e huna filla que hac nom Gostança que fon reyna de Castella”

Si estudiem el cas de Lleida i els lleitadans, hi ha un fet historic que posa ben claret que en 1238 ni eren ni es consideraven catalans. Jaume I, en el seu tercer testament, deixà Arago al seu fill Alfons, i “Catalunya” a l´infant Pere. En 1243, Jaume I convocà Corts en Daroca per a que els d´Arago juraren fidelitat a l´infant Alfons. Els convocats eren “…omnia concilia civitatum et villarum a Sichore usque Faritiam”, es dir, desde el Segre fins Ariza. Com dins d´eixos llimits entren el lleitadans, acodixen a Daroca i juren fidelitat a l´hereu d´Aragó. Jeronimo Zurita (1512-1580), en “Anales de Aragón”, nos ho conta aixina: “Este año tuvo cortes el rey a los aragoneses en Daroca; y vinieron a ellas los síndicos de la ciudad de Lérida como lo acostumbraron en todas las que en este reino antes de esto se celebraron; y en ellas juraron al infante don Alonso su hijo por primogénito heredero y sucesor después de los días del rey en el reino de Aragón hasta las riberas de Segre.”

Les pressions dels catalans en les Corts de Barcelona de 1244, conseguiren que Jaume I definira els llimits de Catalunya de Salses fins al Cinca. Llegim-ho segons consta en la p.114 de Colección de documentos inéditos del archivo general de la corona de Aragon“Quia super limitibus Cathalonie et Aragonis…vestigiis inherentes comitatum Barchinone cum Cathalonia universa a Salsis usque Cincham ex certa scientia limitamos liceo limitatio ipsius comitatus et Cathalonie predicte per pacis et treugue ordinationes en civitate Barquinone et Terrachone...” Segons un català, aixo fon “no sense l´oposició dels aragonesos (que consideraven que Ribagorça i les conquestes entre el Cinca i el Segre els corresponien) i dels mateixos lleidatans.” Com vegem, de nou, els catalans varen fer us de les seues forces en contra de la voluntad dels lleitadans.

La conciencia de que Lleida no era catalana la trobem en Matieu de Caersi, trovador refugiat en la cort del rei Jaume I despres de la creuada contra els albigenses, qui en motiu de la mort del rei, escriu en 1276: (“Choix des poésies originales des troubadours” de Raynouard p 261-262) “Tant suy marritz que no.m puesc alegrar”, es dir “Estic tan afligit que no em puc alegrar”. Llegim: “Ay! Aragos, Cataluenha e Serdanha / e Lerida, venetz ab mi doler, / quar ben devetz aitant de dol aver / cum per Artus agron silh de Bretanha.” Es dir: “Ai Arago, Catalunya i Serdanya i Lleida veniu en el meu lament, que deveu tindre tant de dolor, com tingueren per Artur els de Bretanya.”. La cosa crec que esta prou clara. Vegem que “Lerida” es cita a banda de “Cataluenha”. Lleida, a la mort de Jaume I encara es considerada com a part diferenciada de Catalunya.

En "El regne croat de Valencia", p 678, Robert Ignatius Burns reproduix un document de Valencia de 12 de juliol de 1270. Diu que el document parla de “reparar o construir "els dos ponts" de la ciutat, l´un a la Porta dels Serrans i l´altre a la Porta dels Catalans." El text original diu “…condirectis illis duobus pontibus qui sunt in civitate Valencie, <quorum>unus est apud ianuam Serranorum et alius apud ianum hominum Ilerde.” ¡Que t´ha paregut canut! Hem de saber que Burns es jesuita, i com yo vaig estudiar en els jesuites, puc assegurar que m´ensenyaren allo de no alçar falsos testimonis ni mentir. Segurament Burns deu ser un dels retors que proclama que hi ha que fer lo que ells diuen i no lo que fan, perque ¿Que es traduir “hominum ilerde” (homens de Lleida o lleitadans), per “catalans”? ¿No es alçar falsos testimonis i mentir?

Ni Lleida era catalana en 1238 ni els lleitadas es consideraven catalans. Es evident que en 1238, no pogueren vindre catalans de Lleida. ¿Seria “cientific” dir que el zar Nicolas fon un mandatari de l´Unio Sovietica? Per a alguns “cientifics” catalanistes, la resposta deu ser afirmativa.

Per a acabar, simplement deixar constancia de que tant Urgell com Lleida com Tortosa, formen lo que els “resabuts” diuen “català occidental”. I resulta que en 1238, ni Urgell, ni Lleida ni Tortosa eren catalanes. Es despren que els molts o pocs que pogueren haver vingut al Regne de Valencia, ni considerarien català a lo que parlarien -el rei Jaume parla de romanç- ni tindrien conciencia catalana alguna.

cites

La llengua te vida propia independent, lliteratura propia i pot formar la seua historia d’evolució morfológica dende que s’emancipa de sa mare. El dialecte no pot tindre vida independent, ni molt menys lliteratura propia; per lo tant, rigause d’aquells que sostenen que el valenciá es un pur dialecte; eixos no han llegit nostres clássics del sigles XIV, XV, XV, i XVII.
Lluis Fullana i Mira (1916)