El retorn de l’Islam. (I) Aclariment d’alguns conceptes importants

Per Francesc Bellido de Sant Feliu

Primer comentari.

Al pas dels tems i per uns segles, la cristiandat des de l’occident fins l’orient, van nomenar “sarraïns” als discipuls del profeta Mahoma. L’etimologia d’esta paraula es mes be incerta, mes la seua connotació es certament ètnica i no te res de religiós, ya que’l terme es molt mes anterior a l’ Islam o correctament dit, pre-islàmic. En tot el territori d’Espanya, on el musulmans que van combatre per a conquistar-la, eren, a excepció nomes dels caps o dirigents, originàriament nort-africans i van ser nomenats “moros” per lo que la gent d’origen Ibèric els seguixen en l’actualitat nomenant “moros”, no obstant en el països de l’Europa eren nomenats “turcs”, ya que’l poble Turc, era el mes important en aquells temps de tots el pobles convertits a l’Islam i en l`Europa oriental, també eren nomenats “Tàrtars”, donat que este poble provinent de les estepes asiàtiques era en aquell entorn el mes proper dels convertits. Així podem vore els variats noms “ètnics” que la gent de la cristiandat donà als fills de l’ Islam.

L’Europa va començar a reconèixer que l’ Islam era una comunitat religiosa i no ètnica, encara que ho va dir utilisant falses analogies, ya que donava ad esta religió i als seus seguidors: Mahometisme o Mahometans. Els musulmans no nomenen a la seua religió Mahometisme ni ad ells mateixos Mahometans. Mahoma, en la religió islàmica no té el mateix lloc que Crist en la religió cristiana. Per atra part, seguint els camins marcats pel profeta, Mahoma i els seus contemporanis, eren inspirats per un ideari patriòtic i pel seu amor a la llibertat, dos conceptes sense dubte en contradicció a les característiques que eren en el territori àrab en el segle VII. A lo llarc dels segles, Europa va donar la denominació de Turquia, a tots el països que formaven part de l’Imperi Otomà, encara que els seus habitants, no van admetre el nom fins que guanyaren les ideologies europees i es fa la proclamació de la república en 1923.

Trobarém molts i diferents comentaris dels historiadors, sobre quina es o va ser l’autèntica explicació dels grans conflictes religiosos de l’islam, entre les diferents sectes i escoles del passat, així com un autèntic desig d’entendre el significat de tot el sectarisme i de les lluites comunitàries de l’actualitat. Per als homens europeus moderns, no es concebible que lluitaren i moriren tantes persones per una minúcia de diferències teològiques, es pensa que degueren i deuen d’haver atres raons mes genuïnes baix la mascarada religiosa. Podem admetre conflictes nomenats religiosos com el d’Irlanda del Nort, mes ens consta molt admetre que tota una civilisació, pot vore en la religió la seua primerenca lleialtat. Tan sols l’insinuació d’un fet així, es jujat com a una ofensa per l’opinió lliberal, sempre disposada per a ficar un tap de protecció d’ amunt d’aquells que son els seus protegits. Totes estes coses es comprenen en l’actual impossibilitat, ya política, periodística o erudita, per a reconèixer l’importància de la religió en els assunts comuns del mon musulmà, lo que ens porta a anar al vocabulari de l’esquerrisme, progressisme i conservadurisme, així com la resta de la terminologia occidental, n’obstant el dubte del seu servicis per a donar una explicació al fenómen polític musulmà.

Segon comentari.

Si volem comprendre, encara que fora una primera part de tot lo que està passant dins del mon musulmà en l’actualitat, així com lo que va passar en el passat, tenim que agarrar el camí per dos punts essencials. El primer punt a tractar seria el referent a l’ universalitat de la religió com a fet predominant de la vida en els països musulmans i l’atre punt es la seua centralitat. L’ensenyança cristiana mos diu “Donar al Cèsar allò que`s del Cèsar i a Deu allò que’s de Deu”, però esta màxima es totalment estranya a qualsevol musulmà i per lo tant a l’ islam. Qualsevol de les tres importants religions que son naixcudes a l`orient, son molt diferents en quan la seua relació ab l`Estat i ab la seua predisposició cap al poder polític. Podem dir que per eixemple, el Judaisme estava associat a l`Estat i mes tart va ser separat d`este i el seu retrobament en els nostres temps actuals, han fet nàixer problemes que encara no han segut resolts. El Cristianisme, en els primers anys després del seu naiximent, de la seua formació i desenroll, va ser apartat de l`Èstat, i va ser el seu antagonista i finalment va aconseguir, mes avant en el temps, relacionar-se’n. L`Islam des del mateix moment del seu naiximent es “un Estat” i per lo tant, l`identitat de religió i de govern, es troba indeleblement marcat i segellat per la fidelitat als seus escrits, a la seua historia i a la seua experiència. El fundador del Cristianisme va morir a la Creu i els seus seguidors van sofrir i van ser perseguits. sent una minoria a lo llarc dels segles, donant forma a la seua pròpia societat, a la seua jerarquia, a les seues pròpies lleis, dins de l`institució nomenada “Iglesia”, fins l`adveniment de l`emperador Constantí, on comença un procés paralel, es a dir, la cristianisació de Roma i la romanisació del Cristianisme.

Ab l`islam, es va seguir un procés completament diferent. El seu fundador va ser acceptat com a Profeta, mes este home també va ser soldat i al mateix temps, estadista, cap d`un Estat i també fundador d`un imperi. Els seus seguidors es mantingueren sempre en la creença de la seua aprovació divina manifestada per l`èxit i les victòries militars i per lo tant, l` islam, ha sigut sempre associat ab la força i el poder des del mateix dia del seu naiximent i no sols el temps en que estava viu el “Profeta” i son rebedors de la seua formació i adoctrinament directe, també ab els seus immediats hereus. Esta associació entre religió i poder, entre el poble i la política, ya es manté en l`alcorà i als atres llibres religiosos que servixen de base d´adoctrinament del credo musulmà als seus fidels. El seu sentit religiós es en tot i es per damunt de tot. Lo nomenat espiritual i lo nomenat temporal, lo laic i lo nomenat eclesial, lo secular o lo religiós, son conceptes dicotòmics en el sentit cristià, mes no tenen equivalència en el mon de l`islam. Tant sols en es temps moderns han començat a aparèixer noves paraules per a nomenar estes dualitats, mes el seu significat es encara mal i difícilment compres pels creients musulmans i la seua adequació en les institucions musulmanes poden ficar-se`n dubte.

Tercer Comentari.

Els musulmans de diferents països, encara que parlen diferents llenguages, mantenen els mateixos recorts d´un passat comú i sagrat, així com la mateixa noció d`identitat colectiva i el mateix sentiment d`un destí comú. No es la nació, ni es el país lo que dona la base històrica d`identitat, com sol passar en l’occident, ho dona la comunitat religiosa–política, mentres que l’idea de nació ètnica o de territorialitat importada de l’occident, seguix sent, lo mateix que el secularisme, alienada i poc assimilada. Este punt ho ha marcat ab una força i claritat notable ab la seua afirmació el Gran Visir Otomà, feta a l’any 1917, puix en poques paraules mos diu: “La pàtria d’ un musulmà, es el lloc on preval la Santa Llei de l’Islam”.

En el pas dels segles XVII i XVIII, els musulmans, es van sentir impactats per l’èxit de les victòries dels Rusos i dels Britànics sobre els Turcs i els musulmans, començaren a pensar que no eren el grup predominant en el mon, mes be es van sentir amenaçats inclús dins dels seus propis països per una Europa cristiana que s’expandia sense parar i que en aquells moments, l’única resposta possible que podien donar, va ser el naiximent d’uns moviments de reformes religioses, apareixent els nomenats Wahabis en l’Aràbia i Orde dels Maqshbandi en l’India. Ya començat el segle XIX quan el tres grans països imperialistes d’Europa, Rusia, França i Gran Bretanya que tenien súbdits musulmans, els moviments religiosos es van expandir per tota l’India, per tot l’ Àfrica del Nort i per gran part de l’Àsia central i van començar les lluites de resistència religiosa, en l’India encapçalat per Said Ahmed Brelwi des de 1825 a 1832, i per Abd el Qadir i els seus seguidors en tot l’Àfrica del Nort, des de 1882 a 1927 i en els teritoris de Rusia, en Dagistan i en el territori Caucassià, des de 1830 a 1850. Tots estos moviments d´insurrecció religiosa, van ser aniquilats per la força, mes el seu exiemple va calar molt fortament en tot el mon musulmà, que es van sentir amenaçats pel poder, per la riquea i per l’expansionisme del nous imperis d’Europa i esta situació, va donar pas a l’esclat de nous moviments pan-islàmics.

A mes a mes, a finals del segle XIX, es produixen els moviments d’unificació dels alemanys i dels italians que servix d’inspiració i d’eixemple per al païssos musulmans, especialment per a Turquia i els seus directors van somiar poder ser els caps d’un nucli unificador per a poder conseguir tindre una entitat molt mes gran. Mes ¿quina entitat volien aplegar a ser? ¿No era una entitat pan–turca?. Era una entitat política bàsica d’aspiració pan–islamista, en contrapossició del pan–germanisme i del pan–eslavisme. Anys mes tart apareixeran el pan–turquisme i el pan– arabisme.

Quart comentari.

L’ acabament de la primera guerra mundial i el desmembrament de l’ imperi Otomà i les oportunitats que pareixen acosta-se pel colapse de Rusia després de la revolució i de la guerra civil, van donar de nou peu per al naiximent d’una sèrie de moviments d’inspiració religiosa i el nomenat: Enver Baja va formar el pretensiosament nomenat “Eixèrcit de l’Islam” i quina finalitat era la lliberació dels pobles musulmans que`s trobaven subjugats per l’antic Estat Rus. Molts d´estos moviments islàmics o mantenien vinculs en els comunistes o havien caigut en les segues mans, encara que la natura fonamental anti–islàmica del comunisme, encara no era compresa i, encara, tot era dit, utilisant termes religiosos, mes que d’ideologies nacionals o especialment socials. En este temps, va nàixer el Moviment Nacionalista Turc, encara que la revolta dels Kemalistes en un primer moment va ser mes religiosa que nacionalista. Molts religiosos islàmics eren part dels seus caps pensants i dels seus adìctes. La retòrica dels Kemalistes dels primers moments, parlava de musulmans Otomans i no de Turcs i per tant, el moviment va rebre el beneplàcit del mon islàmic i tan sols després de la proclamació de la República, com a resultat de molts factors, es va tornar un moviment ab objectius nacionalistes i seculars.

A lo llarc del segle XX, els moviments musulmans de resistència, al menys en les primeres dècades, es van manifestar com a partits polítics ab un llenguage de nacionalisme mes o menys laic, però ni les estructures partidistes ni tampoc l’ideologia nacionalista s’ajustaven en veritat a l’instint de les societats musulmanes, que van trobar una eixida en la programació i organisació baix la direcció dels seus caps religiosos i expressats sempre en un llenguage d’aspiració i orientació religiosa.

La mes important organisació coneguda del segle XX, es la nomenada “Germans Musulmans”, es a dir “El Iwán el Muslimúm”, fundat per un mestre religiós nomenat Hasán el Banna. L’orige d’este moviment no es clarament conegut, encara que sembla que els seus primers inicis van ser cap als anys 1920 a 1930 i que en els seus inicis tota la seua activitat i el seu interès estava centrada en activitats religioses i socials. El seu fundador, conegut com “el Guia Suprem”, va fer anar a mes de cent emissaris a lo llarc dels anys a fer arengues dins de les mesquites i inclòs en llocs públics de tot arreu. Estos “Germans” van començar a fer treballs educatius, socials, caritatius i religiosos de molta importància i després de 1936, es van afegir a la causa àrab, enviant voluntaris a lluitar contra el Sionisme en 1948. Per por al seu poder econòmic i militar, el primer Ministre d’ Egipte, Nograshi Baja, els va dissoldre i va empresonar a molts dels seus membres i el seu Guia Suprem, va morir assessinat i mai es va aclarir.

Quint comentari.

Seguint el comentari anterior i sense entrar de ple en el procés, podem trobar que després de l’acort anglo-egipci de l’any 1954, es va produir una nova agitació, ya que l’acció dels Germans Musulmans es va centrar especialment dins del territori d’Egipte, que en aquells moment era la nació puntera del mon àrap i com a conseqüència els Germans Musulmans, van insistir de nou en que sols la lluita armada i l’ imposició per la força de la Llei Islàmica, podia conseguir la solució de tots el problemes que desijaven resoldre i per a conseguir este objectiu, era necessari enderrocar al govern militar i instaurar un govern teocràtic i així el 26 d’octubre de l’ any 1954 un dels Germans fracassà en l’intent d’assessinar al president d’Egipte Gamal adb el Nasser i com a represàlia, va prendre mesures de repressió, empresonant a mes d’un miler de membres dels Germans Musulmans i els va sometre a un juí sumaríssim i sis d’ells, directors intelectuals del moviment van ser sentenciats a mort i eixecutats i els Germans Musulmans van passar a ser una organisació ilegal i en la clandestinitat, conspirant per a conseguir l’enderrocament del govern militar i això va portar que a l’agost de 1966, haguera mes empresonaments i atres noves sentencies a mort, com la de l’ideòlec i director Saib Qutb. En els nostres jorns comença de nou el seu rebot en molts i diferents països.

Una derivació d`este moviment, mos apareix ab el naiximent de l’organisació nomenada Al Fatáh, que es convertix pronte en la mes important agrupació guerrillera Palestina, encara que per moltes raons, es molt fosc el començament d’este moviment i no es coneix com van començar la primera connexió ab els Germans Musulmans, encara que no hi ha dubte de que va existir. L’ imatge i el simbolisme de Al Fatáh son sancerament Islàmics. El nom de guerra del seu cap Yaser Arafat, es el de Abu Amar, que vol dir “pare de Amar”, fent alusió a l’històrica figura de Amar ibn Ysasir, fill de Yasir, companyer del Profeta, que va ser un valent lluitador en les primeres batalles que va donar l’Islam. El nom d’Al Fatáh, es un terme tècnic que vol dir: “Una conquista per a l’Islam, aconseguida en el desenroll d’ una guerra santa”, i les brigades de combat dels Palestins, duent el nom d’importants victòries conseguides per les armes musulmanes, la de Qadisiìa, guanyada als Perses de Zoroastre, la de Hattín guanyada als Creuats i la de Ain Jalut, guanyada als Mogols. En les dos últimes victòries, els eixercits que van guanyar la lluita no eren àraps, tan sols eren musulmans i això es lo mes important. Els comunicats militars d’Al Fatáh sempre fan el seu començament dient l’invocació musulmana: “En nom d’Alà, el piadós i misericordiós”.

cites

diccionari

corrector

LINKS

NAVEGA EN
VALENCIA

Entrar com
a usuari