Jaume I, per damunt de tot, Rei de Valencia
Per Joan Ignaci Culla
Hui es cumplix el 800 aniversari del naiximent del rei Jaume I. Molt s´ha parlat (i es parlarà) de la seua biografia i dels seus fets, pero si per algo conve recordar-lo en este dia es per ser, per damunt de tot, Rei de Valencia.
Jaume I no escomençà la reconquesta del Regne de Valencia en una clara conciencia de lo que anava a fer, sino que els acontenyiments marcaren el dia a dia. De fet, en 1226 el monarca otorga al noble aragones Blasco de Alagón "cuantos castillos, villas y tierras pudiese conquistar a los moros". I en 1229 sagellava l´acort de Calatayud en Zeyt (aliat de Jaume I), cedint la quarta part de les terres conquerides (en 1232 el rei moro renunciava a dits drets).
L´exit de la conquesta de Mallorca (1229), empresa basicament catalana, fa que la noblea aragonesa pretenga ampliar les seues possessions i riquees en terres valencianes.
Les pretensions anexionistes dels aragonesos, obligaren a canviar el pensament de Jaume I en la seua concepcio reconqueridora, i a la fi va impondre la seua voluntat per a la campanya de Valencia.
Clarament decidit a la conquesta del Regne de Valencia, convocà Corts en Monço en octubre de 1236 a les que assistiren els prelats d´Arago i dels comtats catalans, maestres de les ordens militars, nobles i consells de "Lérida, Tortosa, Zaragoza, Teruel, Daroca, Calatayud, Tarazona, Huesca, Jaca y Barbastro". Acordaren, per a contar en un major contingent de tropes, que dita reconquesta tinguera la condicio de "creuada" (per a exaltar la fe cristiana), peticio concedida per la bula del papa Gregori IX en febrer de 1237.
La declaracio de "creuada" no va cumplir el resultat de crida esperat. De fet, el 17 d´abril de 1237, a soles contava en cinc nobles, els aragonesos Jimeno de Urrea, Pedro Fernández de Azagra, Artal de Alagón i Pedro Cornell, i el catala Guillem de Agulló, ademes del maestre de l´Hospital i el comendador d´Alcañiz en els seus homens. Com consta en la "Cronica" tambe varen acudir els consells aragonesos de Daroca, Teruel, Alcañiz i Castellote inicialment, i els de Zaragoza despres. Hi ha que resaltar que els consells catalans no varen atendre la crida de Jaume I.
Davant del fracas del "efecte crida", al monarca aragonés no li queda mes remei que fer "bolos propagandistics" tant per terres de la marca hispanica, com d´Arago, en el fi de reclutar el maxim d´homens possibles, en els que afrontar la campaña de Valencia en garanties d´exit.
La "gira" del monarca no va donar els resultats esperats. La "Cronica" replega que en el moment del sege a Valencia, el 22 d´abril de 1238, Jaume I a soles contava en el maestre de l´Hospital, en el comendador del Temple (orde sempre lligada a la seua vida), en uns trenta cavallers, en els comendadors d´Alcañiz i de Calatrava, en els nobles aragonesos Rodrigo de Linaza i Pérez de Tarazona, en el catala Guilem de Agulló, en 120 o 140 cavallers de llinage, en 150 almogavers i en uns mil homens de a peu. En este contingent va iniciar el sege, encara que com indica la Cronica, recull Ubieto i certifica Gómez Bayarri, despres s´incorporaren nous cavallers i nobles, de majoria aragonesa.
La resistencia musulmana va ser escassa. Jaume I, al contrari de lo que alguns manifesten, no va contar en suficients repobladors per a les terres conquerides (com consta en el Llibre del Repartiment), per lo que va establir le medides juridiques per a que els musulmans valencians pogueren permaneixer i no ser expulsats, evitant aixina un buit demografic i les consecuencies que derivarien d´un proces aixina en la nova construccio del Regne. La capitulacio firmada en Russafa el 28 de setembre de 1238 confirma este fet. Aixina, en la clausula segon consta que "los moros que quieran permanecer en el término de Valencia se quedarían salvos y seguros bajo la protección del Rey y deberían ponerse de acuerdo con quienes tuvieran heredades".
El Conqueridor havia soportat durant el proces de la reconquesta que nobles aragonesos abortaren els seus plans i decisions en repetides ocasions. Segons tots els especialistes, estos enfrontaments en la noblea aragonesa determinaren que Jaume I modificara la seua idea inicial, i donara als territoris l´independencia de qualsevol atre Estat, otorgant-li lleis propies (Furs), i establint en les Corts l´autentic poder real d´autogovern soberà del poble valencià.
En els Furs, inspirats en el "Codic Justinià", Jaume I volia alluntar-se de la llegislacio de caracter feudal dels comtats catalans i del nobiliari d´Arago.
En Jaume I s´incorpora el Regne de Valencia a l´ambit cristia, sobre una estructura dominant, en eixe moment musulmana, com indica Gómez Bayarri. Aci no es va trobar un solar, a diferencia d´atres empreses conqueridores, sino una societat perfectament estructurada, tan civil com culturalment, ya que competia en la seua sabiduria en ciutats com Cordova o Bagdat.
La seua sapiencia, d´ahi el nostre reconeiximent al monarca, es que va fer prevaldre el caracter independent i soberà dels valencians respecte a qualsevol atre poble. El seu respecte a la justicia va fer possible que les lleis que tenien que regir a partir d´eixe moment, foren traduides, per a una perfecta assimilacio i coneiximent, a la llengua que parlava el nostre poble, el romanç valencià. Com diu Simó Santonja en l´introduccio de la millor biografía que s´ha escrit sobre el monarca (que aconselle a tots els valencians i especialment als guionistes de la pelicula que estan fent sobre Jaume I, per a que despres no tingam "sorpreses"), Jaume I, rey de Valencia (Diputacio de Valencia, 1976): "Jaime el Conquistador fue sin duda el mejor legislador de su tiempo y quizá unos de los mejores de todos los tiempos… Alfonso X el Sabio hizo las Siete Partidas y ha sido reconocido siempre como un gran legislador, pero su obra no pasó de ser un fracaso a pesar de la trascendencia posterior que haya podido tener en el Código civil español. Y digo esto más por comparación, porque las Partidas apenas estuvieron vigentes unos setenta y cinco años, lo que no admite parangón con la Costum de Valencia, que dada por Jaime I en 1238, subsiste con las adiciones posteriores, hasta 1707, en que Valencia, por obra y gracia de Felipe V, perdió sus Fueros".
I es que, per damunt de tot, Jaume I, volia ser Rei de Valencia.
Jaume I no escomençà la reconquesta del Regne de Valencia en una clara conciencia de lo que anava a fer, sino que els acontenyiments marcaren el dia a dia. De fet, en 1226 el monarca otorga al noble aragones Blasco de Alagón "cuantos castillos, villas y tierras pudiese conquistar a los moros". I en 1229 sagellava l´acort de Calatayud en Zeyt (aliat de Jaume I), cedint la quarta part de les terres conquerides (en 1232 el rei moro renunciava a dits drets).
L´exit de la conquesta de Mallorca (1229), empresa basicament catalana, fa que la noblea aragonesa pretenga ampliar les seues possessions i riquees en terres valencianes.
Les pretensions anexionistes dels aragonesos, obligaren a canviar el pensament de Jaume I en la seua concepcio reconqueridora, i a la fi va impondre la seua voluntat per a la campanya de Valencia.
Clarament decidit a la conquesta del Regne de Valencia, convocà Corts en Monço en octubre de 1236 a les que assistiren els prelats d´Arago i dels comtats catalans, maestres de les ordens militars, nobles i consells de "Lérida, Tortosa, Zaragoza, Teruel, Daroca, Calatayud, Tarazona, Huesca, Jaca y Barbastro". Acordaren, per a contar en un major contingent de tropes, que dita reconquesta tinguera la condicio de "creuada" (per a exaltar la fe cristiana), peticio concedida per la bula del papa Gregori IX en febrer de 1237.
La declaracio de "creuada" no va cumplir el resultat de crida esperat. De fet, el 17 d´abril de 1237, a soles contava en cinc nobles, els aragonesos Jimeno de Urrea, Pedro Fernández de Azagra, Artal de Alagón i Pedro Cornell, i el catala Guillem de Agulló, ademes del maestre de l´Hospital i el comendador d´Alcañiz en els seus homens. Com consta en la "Cronica" tambe varen acudir els consells aragonesos de Daroca, Teruel, Alcañiz i Castellote inicialment, i els de Zaragoza despres. Hi ha que resaltar que els consells catalans no varen atendre la crida de Jaume I.
Davant del fracas del "efecte crida", al monarca aragonés no li queda mes remei que fer "bolos propagandistics" tant per terres de la marca hispanica, com d´Arago, en el fi de reclutar el maxim d´homens possibles, en els que afrontar la campaña de Valencia en garanties d´exit.
La "gira" del monarca no va donar els resultats esperats. La "Cronica" replega que en el moment del sege a Valencia, el 22 d´abril de 1238, Jaume I a soles contava en el maestre de l´Hospital, en el comendador del Temple (orde sempre lligada a la seua vida), en uns trenta cavallers, en els comendadors d´Alcañiz i de Calatrava, en els nobles aragonesos Rodrigo de Linaza i Pérez de Tarazona, en el catala Guilem de Agulló, en 120 o 140 cavallers de llinage, en 150 almogavers i en uns mil homens de a peu. En este contingent va iniciar el sege, encara que com indica la Cronica, recull Ubieto i certifica Gómez Bayarri, despres s´incorporaren nous cavallers i nobles, de majoria aragonesa.
La resistencia musulmana va ser escassa. Jaume I, al contrari de lo que alguns manifesten, no va contar en suficients repobladors per a les terres conquerides (com consta en el Llibre del Repartiment), per lo que va establir le medides juridiques per a que els musulmans valencians pogueren permaneixer i no ser expulsats, evitant aixina un buit demografic i les consecuencies que derivarien d´un proces aixina en la nova construccio del Regne. La capitulacio firmada en Russafa el 28 de setembre de 1238 confirma este fet. Aixina, en la clausula segon consta que "los moros que quieran permanecer en el término de Valencia se quedarían salvos y seguros bajo la protección del Rey y deberían ponerse de acuerdo con quienes tuvieran heredades".
El Conqueridor havia soportat durant el proces de la reconquesta que nobles aragonesos abortaren els seus plans i decisions en repetides ocasions. Segons tots els especialistes, estos enfrontaments en la noblea aragonesa determinaren que Jaume I modificara la seua idea inicial, i donara als territoris l´independencia de qualsevol atre Estat, otorgant-li lleis propies (Furs), i establint en les Corts l´autentic poder real d´autogovern soberà del poble valencià.
En els Furs, inspirats en el "Codic Justinià", Jaume I volia alluntar-se de la llegislacio de caracter feudal dels comtats catalans i del nobiliari d´Arago.
En Jaume I s´incorpora el Regne de Valencia a l´ambit cristia, sobre una estructura dominant, en eixe moment musulmana, com indica Gómez Bayarri. Aci no es va trobar un solar, a diferencia d´atres empreses conqueridores, sino una societat perfectament estructurada, tan civil com culturalment, ya que competia en la seua sabiduria en ciutats com Cordova o Bagdat.
La seua sapiencia, d´ahi el nostre reconeiximent al monarca, es que va fer prevaldre el caracter independent i soberà dels valencians respecte a qualsevol atre poble. El seu respecte a la justicia va fer possible que les lleis que tenien que regir a partir d´eixe moment, foren traduides, per a una perfecta assimilacio i coneiximent, a la llengua que parlava el nostre poble, el romanç valencià. Com diu Simó Santonja en l´introduccio de la millor biografía que s´ha escrit sobre el monarca (que aconselle a tots els valencians i especialment als guionistes de la pelicula que estan fent sobre Jaume I, per a que despres no tingam "sorpreses"), Jaume I, rey de Valencia (Diputacio de Valencia, 1976): "Jaime el Conquistador fue sin duda el mejor legislador de su tiempo y quizá unos de los mejores de todos los tiempos… Alfonso X el Sabio hizo las Siete Partidas y ha sido reconocido siempre como un gran legislador, pero su obra no pasó de ser un fracaso a pesar de la trascendencia posterior que haya podido tener en el Código civil español. Y digo esto más por comparación, porque las Partidas apenas estuvieron vigentes unos setenta y cinco años, lo que no admite parangón con la Costum de Valencia, que dada por Jaime I en 1238, subsiste con las adiciones posteriores, hasta 1707, en que Valencia, por obra y gracia de Felipe V, perdió sus Fueros".
I es que, per damunt de tot, Jaume I, volia ser Rei de Valencia.
cites
La valenciana, graciosa lengua, con quien sólo la portuguesa puede competir en ser dulce y agradable.Miguel de Cervantes
diccionari
corrector
LINKS
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
NAVEGA EN
VALENCIA
