Rico Sogorb: Lladró es un referent del valencianisme

Per Josep Esteve Rico Sogorb

Josep Esteve Rico Sogorb és el president del Grup Cultural Ilicità “Tonico Sansano” des de giner de 1994, entitat que entregarà el pròxim dumenge a les dotze del migdia, en el Centre de Congressos, les seues XXVIII Palmes Dorades. És valencianiste convençut, gran lluitador per les senyes d’identitat del poble valencià i un gran amant de la seua ciutat -Elig-.

Josep Esteve, comenta-nos com se fundà el Grup Cultural Ilicità “Tonico Sansano” d’Elig.
Es fundà inicialment el dia de Sant Antoni del Porquet, patró dels treballadors de l’espardenya d’Elig, el 17 de giner de 1976, una vegada restaurada la democràcia. En giner de 2000 es refundà en el nom afegit de “Tonico Sansano” per a localisar la seua activitat, per a ilicitanisar-lo un poc i atraure als ilicitans a l’entitat i obrir-se a la societat, ya que el grup estava tancat i endogàmic.

¿I per que triàreu el nom de Tonico Sansano?
Triàrem este personage ilicità per ser populiste, molt volgut pel poble, polifacètic, d’esquerres pero valencianiste autoctoniste. Aixina voliem demostrar que el valencianisme no és de dretes.

¿Quins objectius té l’entitat?
Promoció de la cultura, del deport, de la ciència, de la llengua, de l’art, de l’història, de les festes; de tot lo autòcton pero en equilibri, mitat ilicitanisme mitat valencianisme, mitat localisme mitat autonomisme, des de posicions moderades i progressistes, centrades, dialogants, en talant, fugint dels extrems encara que apostant per les noves tecnologies, pel modernisme i pel futur sense caure en el chauvinisme massa tradicionaliste. No és que no defengam les costums i tradicions pero no som una entitat basada en les coses antigues, si bé defenem la protecció del patrimoni cultural, les arraïls i el mig ambient.

Vosatres entregueu anualment les “Palmes Dorades”, ¿quina significació tenen estos guardons?
Es crearen en 1980 per a reconéixer els mèrits de persones o entitats destacades en la defensa o en la promoció de lo autòcton tant en l’àmbit local o ilicità com en l’àmbit valencià o autonòmic. La figura simbòlica de la palma blanca ilicitana o dorada com la de dumenge de rams es va triar per al premi per ser representativa de l’identitat ilicitana local, per significar triumf i per ser com una ofrena que Elig, lloc d’entrega dels premis, fa als que venen de fora a rebre-los i per a acompanyar als premiats. Després es va afegir la modalitat jovenil a partir de 2004 per a reconéixer les mèrits d’un jove o d’una entitat jovenil.

Una de les palmes d’enguany ha anat dirigida a En Joan Lladró. ¿Com valores la seua figura dins del valencianisme?
Joan Lladró és una figura molt important i representativa dins del valencianisme cultural. Baix la seua “batuta” s’han realisat coses significatives i sempre des d’una postura moderada i dialogant per damunt de divisions, desunions i debats. I és precisament, ademés del seu positiu dirigisme per eixemple des de la RACV, pel seu caràcter de consens i conciliador per lo que se li premia, a banda de ser un referent en la lluita i l’esforç per crear riquea productiva des de l’empresa valenciana.

Els atres guardonats han segut el periodiste valencià Josué Ferrer i el club Femesala, ¿que vos ha dut a otorgar estos premis?
Els guardons premien lo destacat en l’any passat i en 2007 el periodista Josué Ferrer va marcar una llínea d’acostament al valencianisme cultural, d’entrega a les entitats i personalitats valencianistes des de les pàgines d’este diari mijant artículs on recolzava i enaltia tot lo autòcton o denunciava els atacs a la nostra identitat o en entrevistes molt sucoses a tot valencianiste i tota entitat valencianista de forma conciliadora, contant en qualsevol sector del valencianisme: nacionalistes, regionalistes, accentuadors, no accentuadors, etc. El club Femesala és un equip ilicità de futbol sala femeni que en 2007 destacà per guanyar la Lliga i la Supercopa, és un eixemple d’ilicitania, passejant el nom d’Elig i les senyes d’identitat ilicitanes per tot lo món, i és un referent deportiu de lo que supon, en un deport majoritariament masculi que la dona destaque i arribe a lo més alt del pòdium.

¿En quin estat se troba l’actualitat cultural valencianista en les comarques del Sur?
La situació podem dir que és sanitàriament com un coma terminal pero que pega brolls i espentes de reacció de millorament en varies ocasions. Cal agrupar i vertebrar el poc valencianisme actiu i visible aci puix hi ha persones soltes a soles que són i es manifesten valencianistes. En estos últims mesos hem “descobert” alguns casos i en això estem, en vertebrar-nos. Som un moviment molt minoritari ací, atra cosa és el sentiment de sentir-se d’esta terra que si furgues ix, pero hi ha encara cert rebuig al centralisme administratiu-polític del cap i casal.

¿Com valores l’Acadèmia Valenciana de la Llengua?
Mal des de l’orige i la seua creació. Ya ho vaig dir personalment i el grup cultural es posicionà en contra. Seguix sense agradar-me, sense agradar-nos a l’entitat. Crec que no deuria existir ni deuria haver-se creat. Ara bé, com es una cosa política no hi ha voluntat de res. Com el mal està fet i existix, deuria per lo manco, “revalencianisar-se” i agranar per a casa, tirant cap ací llingüísticament, depurant l’idioma de tant de lèxic no autòcton importat del català fabriste.

Els pancatalanistes diuen que l’AVL ha acceptat moltes de les reivindicacions històriques de la RACV...
Les poquetes coses que han acceptat -ea, iste- són molt mínimes i insuficients. Si la AVL vol acostar-se al poble valencià, al menys lèxicament, deuria valencianisar-se, autoctonisar l’idioma en clau pròpia i no inspirar-se en models aliens. Tal com està, politisada per gent de postures extremistes està fent un servici negatiu, treballa més com a sucursal del IEC que com a entitat supostament independent i valenciana. La AVL podrà ser filogenèticament partidaria de l’unitat de la llengua -estandarisació- , pero hauria d’arreplegar i oficialisar TOTS, tots els registres autòctons nostres que li donen personalitat al valencià.

Actualment, en el valencianisme cultural existixen dos tendències, entre aquells que són favorables a l’introducció dels accents i els que no ho són. ¿Com creus que se podria solucionar este desencontre?
Fent un gran congrés de filologia i llengua valenciana organisat per la maxima autoritat en este tema, la RACV, secció de llengua. Tal volta el moment o alguna forma o actitut en l’accentuació no foren encertats ni adequats. Tal volta algunes reaccions més viscerals d’alguns no accentuadors tampoc foren beneficioses. En abdos sectors es donaren fets i actituts negatives de les que les dos parts deurien recapacitar, reconéixer l’erro i superar la situació, acostant-se i aproximant-se. El accents poden i deuen ser motiu de debat científic-llingüístic i mai un arma de divisió, enfrontament i desunió entre valencianistes.

¿Per que penses que tradicionalment la societat valenciana en general i l’ilicitana en particular no ha defés en fermea l’identitat pròpia del nostre poble?
Hi ha històricament un caldo de cultiu social i és que la classe mija o burguesa valenciana, en lloc de recolzar i actuar en pro de l’identitat autòctona valenciana -salvant honroses excepcions-, majoritàriament mirava cap a Madrit, castellanisant-se. Després, les immigracions castellanisants, la creació i existència de les demarcacions territorials provincials que vulneraren sentiments al trencar el territori de forma artificial, i els centralismes de Madrit i Valéncia ciutat, ademés del castellanisme de la ciutat d’Alacant fundat en un antic cantonalisme, entre atres moltes raons, nos han dut a l’actual situació de meninfotisme, de blanura de caràcter, de poc sentiment identitari, de pèrdua de l’idioma, etc…

cites

diccionari

corrector

LINKS

NAVEGA EN
VALENCIA

Entrar com
a usuari