L’ateisme religiós i la visió de Deu

Per Francesc Bellido de Sant Feliu

Si desigem trobar un camí per aplegar a Deu, lo que podem ficar en mig de signes d’ interrogació, este camí nomes es pot trobar per cap atre lloc que no siga pel mateix camí humà i este es un punt que cal establir. Si tenim en conter que eixe moviment al que habitualment anomenem “L’humanisme” es mou baix un especial concepte de racionalitat en la seua metodologia, norma imprescindible al constituir-se’l en una ciència, entenent que li son vedats els camins que conduixen a Deu. Si partim de que la Teologia es una ciència, ho es, paradògicament, de tot quant es desconegut. Per atre camí, l’humanisme es nega constantment a parlar de Deu d´acort ab el concepte Bíblic, que diu: “No prendràs el nom de Deu vanament”

La Teologia fracassa sempre en la seua pretensió de ser una ciència, ya que la ciència de Deu es en tot moment impossible, per lo tant, sense dubte, es pot fer l´afirmació de que l’humanisme no pot trobar mai cap possibilitat sols teològica d’aplegar a Deu, es a dir, que el humanisme no veu possibilitats a la Teologia, mes això no vol dir que implique la necessitat de la negació de Deu. Ara be, si que ve a implicar la negació de l’aprehensió racional de la realitat transcendent o divina. Esta es la meua interpretació del humanisme.

Penso que l’únic camí possible es el que ens porta i dona el nom de Deu. No es i no pot ser un camí racional en un sentit racionalisant o be racionalisat. Llur esperit es atre i no per això es menys humà. El valor de l´espiritualitat no es pert en la raó. Ací faig memòria de dos pensadors que a lo llarg de l´historia, per dos camins molt diferents i inclòs contradictoris, van plantejar en terme i manera rigorista, les qüestions relatives a l’existència de Deu. Un d´estos personages es un jueu: “Spinoza”, l´atre, molt difondit, mes no sempre be conegut i entés: “Nietzsche”. Van aplegar a ser, al meu entendre, els únics pensadors respecte a l’assunt del que raonem, que van tindre la valentia de pensar en profunditat. “Spinoza” comença en Deu, pero, no es para ab l’home, mes be finalisa en el mateix Deu.

L’autor de l’Ètica, va aplegar a la conclusió de que si Deu existix, tot quant hi ha es Deu, donat que la seua existència no pot ser llimitada. Per tant, i en conseqüència, el mateix home es queda submergit en la mateixa existència divina i, Nietzsche, ens diu en “Així parlà Zaratustra”: Si Deu existix, ¿podria yo soportar no ser Deu? Per lo tant, Deu no existix, seria com dir: Yo existixc, yo soc la totalitat.

Per camins diferents, ab diferents criteris, ab conseqüències també diferents, pero molt vinculades, els dos pensadors reflexionen ab profunditat sobre la qüestió de l’existència de Deu i els dos apleguen a confirmar-la com a una totalitat absoluta, completa i rotunda. Ú d’ells, partix de Deu i ve a finalisar en Deu. En Spinoza, l’home es reduix a Deu, en Nietzsche, Deu es reduix a l’home.

No cap dubte de que en les meues paraules hi ha un ateisme implícit, mes no constituix una negació de Deu. La negació de Deu es una expressió d’un ateisme fora de lo autèntic. L´ateisme vàlit es realment religiós. L´home ateu autèntic, es aquell que, hora darrere d´hora, va fent verificacions de la presencia o de l´absència alternativa de Deu. Per tant, es l´home que viu en el dubte constant, en l´afirmació perpètua de la seua busca de Deu. En l’estricte camí que conduix constantment des de l’home a Deu, la transcendència divina, es manifesta com a una presencia vital – existencial i no com a una qualsevol equació matemàtica. Deu es la culminació del camí, o be el “de profundis”, el buit esgarrador des d’on es demana i es reclama la seua presencia i la seua Divina Revelació, que en estos temps i pel moment, es troba eclipsada.

cites

diccionari

corrector

LINKS

NAVEGA EN
VALENCIA

Entrar com
a usuari