En defensa de les

En defensa de les "Normes de Castello"

Per Josep Maria Guinot i Galan

Els que fan carrecs a les anomenades "Normes ortográfiques de Castelló de l´any 1932" solen fonamentar les seues objeccions en els punts següents:

1. Fon un erro adoptar per a la llengua valenciana la normativa catalana en casi la seua totalitat, quan la fonetica de les dos llengües es tan diferent.

2. Fon un desacert i un empobriment renunciar a la Y grega, tan tradicional i tan apta per a distinguir la Y consonant de la I vocal.

3. Fon una renuncia perjudicial eliminar la CH, tan tradicional, com util per a descarregar a la XE, que fa tantes funcions.

4. Fon una desorientacio completa, la confusio que la base 13 de dites normes introdui sobre la pronunciacio de les palatals, obligant-nos a dir meche, feche, formache i, per atre costat, punxa i marxa (en XE de aixi) en conte de fege, mege, formage, puncha i marcha, que és com es pronuncia en Castello.

5. Fon la introduccio d´una complicacio innecessaria, la de les consonants duplicades (L.L) o digrafs ab lletres que ningú pronuncia; a vegades ni els mateixos catalans, i a voltes ni son etimologiques (setmana, redemptor, espatles, metge, platja, etc…)

Pero no seria just que els "critics" no reconegueren la part positiva de les normes i dels seus autors. En primer lloc, el merit de voler acabar en l’anarquia ortografica reinant (Veja´s per eixemple l´ortografia vacilant i contradictoria, del per atra part molt meritori, "Capolls Mustigats", del patrici castellonenc Dn. Salvador Guinot, reeditat recentment per la Caixa d’Aforros de Castello, én un prolec en catala de Dn. Casimir Melià). En segon lloc, el significat que té que aquells homens respectables se sentaren per a legislar en materia d´ortografia i fonetica, sens admitir a cegues l´ortografia catalana, creent-se en dret i autoritat per a fer modificacions, encara que no en feren moltes. I en tercer lloc, la humiltat de que nos donaren eixemple al dir que redactaven unes normes provisionals ("fins que novelles generacions les perfeccionen"), i ademes que eren purament ortografiques lo que suposa que no eren suficients per a una normalisacio total, que ells no intentaven fer, perque no tenien intencio de tocar ni la gramatica ni el vocabulari valencià.

I prova d´aixo es que en el preambul i en el text de les "normes" s´escriu en valencià, amprant paraules com: hui, seus, eixe, nosatres, este, obtindre, vore, naixer, aci, orige, estilisacio, afeblixca, etc…

Es cert que aquells antepassats nostres, que signaren les "normes", tenien idees diverses sobre la llengua nostra, pero tots estaven d´acort en que es podia cultivar a nivell lliterari, i estaven en contra de lo que el Sr. Revest dia "la barcelonisació" de la llengua. En Gayetà Huguet, Salvador Guinot, Dn. Lluis Revest, tots abunden en la mateixa idea, i si ara vixqueren protestarien com en la seua epoca de que se sustituixca "per escrit" la llengua de Castello per la de Barcelona, i de que ningu complixca les normes ortografiques que ells van firmar.

En l´actualitat se blasona de normalisar "amb les normes de Castello", pero i, ademes de que unes normes ortografiques no normalisen ni la gramatica ni el vocabulari, els que ho diuen, començant pel Conseller de Cultura de la Generalitat, i continuant pels organismes oficials, l´escola i els escritors dels periodics, no les posen en practica, tenint el crit de "amb les normes de Castello" com una consigna per a soterrar lentament la llengua del poble de Castello, relegant-la a un ambit purament coloquial i impedint que se perfeccione, com a instrument de cultura, en nivell lliterari, en el qual suplanten la nostra dolça llengua castellonenca pel catala mes descarat de Barcelona.

Diuen que defenen les "normes de Castello". Aixo voldriem, que fora veritat. ¿Per qué no les seguix ningu? En tal de que conservaren la morfologia, la sintaxis, el vocabulari valencià, passariem per una ortografia obsoleta, én tants defectes, si en lo demes no patira la llengua, perque, en ultim terme, l´ortografia no és més que un vestit, algo accessori, i én un vestit vell, apedaçat i én esgarros encara es pot anar per dins de casa.

cites

La trenta e dues es que aquesta terra ha lenguatge compost de diverses lengues que li son entorn, e de cascuna a retengut ço que millor li es, e ha lexats los pus durs e los pus mals sonants vocables dels altres, he ha presos los millors. E no res menys trobarets dins aquesta beneyta ciutat qui us pot ensenyar les principals lengues del mon. Axi com son lati, ebraych e morisch
Francesc Eiximenis