Mercaders valencians i mercaders catalans (I)

Per Agusti Galbis

Lliggam l’argument de la manipulacio: “Les naus que des del triangle Ciutat de Mallorca-València-Barcelona… es deien catalanes, perquè els seus mariners i mercaders parlaven català. Fins al segle XVII, els cònsols de catalans, tant a Nàpols i Sevilla com a Alexandria, per exemple, tenien jurisdicció sobre els mariners de Catalunya, València i les Illes Balears i representaven indistintament els interessos dels uns i dels altres.”. L’autor de l’argument es, per a variar, l’“il·l·lustrissim” Ferrando. El lloc a on consta, es el seu llibre “Consciència idiomàtica i nacional dels valencians”.

Anna Unali, professora d’“Historia del comerç i la navegacio medievals” en la “Facoltà di Scienze Umanistiche” de l’Universitat de “La Sapienza” de Roma, escriu en la p. 313 del seu llibre “Marineros, piratas y corsarios catalanes en la baja edad media”: “El comercio catalán había impuesto su dominio en el ámbito mediterráneo, con periodos de mayor o menor prosperidad entre los siglos XIII y XV adquiriendo una posición de primer plano en el interior de las comunidades que formaban parte de la Corona de Aragón, tanto fue así que normalmente el término catalán servía para denominar a mallorquines, valencianos y aragoneses quienes además reconocían en la elección del cónsul catalán, efectuada en cualquier ciudad del Mediterráneo, la expansión de la propia potencia mercantil”.

Vegem que la manipulacio es manifesta clara i rotundament. Si segons Ferrando “…es deien catalanes, perquè… parlaven català...” i Anna Unali afirma que “…el término catalán servía para denominar a mallorquines, valencianos y aragoneses…”, podriem preguntar-nos: ¿Per que amaga Ferrando que “…el término catalán servía para denominar a… aragoneses…? ¿Parlarien català els aragonesos?

I es que la realitat no te res a vore en els desijos i maganches dels catalanistes. Per a que no puga dir-se que unicament enfrontem dos opinions, per molt que una d’elles siga la d’una especialista (Unali) i una atra, la d’un enredrador professional (Ferrando), anem a constatar-ho en documentacio original.

La documentacio que destapa l’engany es troba en el llibre “Manuel des consuls” de Alexandre Miltitz. Escomencem pel dia “XVII Kal. Septembris, anno Domini millessimo ducentessimo sexagentesimo sexto” (1266), quan Jaume I, “Nos Jacobus, Dei Gratia…” concedi al Consell de la ciutat de Barcelona el privilegi de nomenar als consols dits “d’ultramar”, “damus et concedimus plenam licentiam et potestatem Consiliariis et Probis Hominibus Barchinonae, paesentibus et futuris, quod ipsi auctoritate nostra ponant et eligant singulares annis Consules, secundum voluntatem dictorum consiliarorum et procerum, in navibus et lignis ad partes ultramarinas nabegantibus”. La jurisdiccio d’eixos consols, s’extenia sobre tots els subdits de la corona d’Arago “Qui consules habeant plenam jurisdictionem ordinandi, gubernandi, compellendi, ministrando, puniendo et omnia alia faciendi super omnes personas de terris nostris ad ipsas partes ultramarinas navigantes…”.

El dia “VIII. Idus Augusti, anno Domini millessimo ducentessimo sesagessimo octo” (1268), amplià la potestad dels “Consiliariis et Probis Hominibus Barchinonae”, per a triar els consols “…in partibus ultramarinis et in terra de Romania…”, manant “…quod omnes subditi nostri, tam mercatores quam alii, teneatur firmare et respondere in posse dictorum consulum per vos electorum”.

Els catalans continuaren arreplegant privilegis per a tindre la potestad de nomenar consols en totes les terres a on els fora possible. Aixina, per eixemple, en decembre de 1321, el conseguiren del rei Jaume II, per a Cerdenya i Corcega “…in insulis et locis quibus volueritis Regni nostri Sardiniae et Corsicae.” Mario del Treppo en la p.21 de “Els mercaders catalans i l’expansió de la corona catalana-aragonesa al segle XV”, escriu que els catalans havien sabut “…assegurar-se’n els millors avantatges amb el suport de la monarquia”.

Per la p.472 de “Anuario de estudios medievales” (1964), sabem que en 1273 s’utilisa l’expressio “consul catalanorum et aliorum hominum terre nostre”, es dir “consol dels catalans i dels atres homens de la nostra terra”. En la p. 594 de “Memorias históricas sobre la marina, comercio y artes…” de Capmany es reproduix l’expressio “consul catalanorum et aliorum naturalium et fidelium dicti domini regis Aragonum”, es dir “consol dels catalans i d´atres naturals i fidels del dit senyor rei d’Arago”. En la p. 58 del llibre de Mario del Treppo trobem “consul cathalanorum et aliorum fidelium et naturalium serenissimi domini regis Aragonum”.

I dits consolats foren coneguts per “consulatus catalanorum”. Com deixà establit Jaume I, la seua jurisdiccio s’extenia “super omnes personas de terris nostris”, lo qual evidentment incloia als aragonesos, desmontant-se qualsevol vincul ensomiat per Ferrando i relacionat en la llengua. Eren “de catalans”, no perque als qui representaren foren nomes catalans, o parlaren català, sino a soles perque els catalans tenien el privilegi de nomenar-los, en representacio de la Corona d’Arago.

Comprovem com quan Ferrando diu que els “cònsols de catalans… tenien jurisdicció sobre els mariners de Catalunya, València i les Illes Balears”, obviant als d’Arago mentix a miges. Jean Cocteau digue que “un got de vi mig buit es lo mateix que un mig ple, pero que una mentira a miges de ningun modo es una mija veritat”, resultant una gran mentira, que es convertix en una vergonyosa ferramenta per a la manipulacio.

Rafael Narbona Vizcaíno, confirma lo expost, quan en “Oligarquías políticas y élites económicas en las ciudades bajomedievales” escriu (p.159): “La primera noticia que tenemos de la existencia de un consulado catalán en Roma es del 12 de julio de 1484 y se refiere al nombramiento de Nicolau Pujades, mercader barcelonés para cubrir el cargo de cónsul en dicha ciudad. En el acta de nombramiento, realizada por los conselleres de Barcelona, se especifica que el área de jurisdicción del oficial abarcaba el territorio del distrito de Roma y se aplicaba a las embarcaciones, a los patrones y a las mercancías pertenecientes a cualquier súbdito de la Corona de Aragón”.

Demostrada la mentira de "l´il·lustrissim", hem de saber, que, a partir d’ella, s’han fet desficaciades i interessades interpretacions de cites, pretenent demostrar una suposta conciencia nacional catalana dels valencians, que no soporten un minim analisis. Ho vorem.