La gran mentira

Per Joan Costa i Catala

Encara que el temor i les sospites seguixen agarrades al pit com una flema negra, u te la bona voluntat de creure, u pensa que la gent no pot ser tan falsa i roïn, u confia en que la veritat, la justicia, la llei, l’esperança d’un poble acabaran triumfant, sobre politiques bosques de cloaca i pactes vergonyosos amagats. Busques ser just i objectiu, donar un poc de marge a les bones intencions, acceptar les boniques paraules. Tot en va. La maquina de durs engranages seguix implacable rodant i triturant, corrompent i desfent, desmentint en els fets allo que es proclamat per altaveus al poble endormiscat. Pero l’indignacio em puja fonda i potent com la lava pel crater obert d’un volca. ¿Quant de temps durarà esta cinica comedia? ¿A qui creuen que van a enganyar els qui venen a saldo, contra justicia i llei, la dignitat i els drets del poble valencià?

Que nos explique la Sra. Figueres, a la que tan mal li sap que s’haja publicat l’acort de principi per a colaborar en la confeccio del Diccionari Catala-Valencià-Balear a canvi de 60.121,21 euros (deu millons de pessetes), quin interes te per als valencians el que este diccionari incloga totes les paraules valencianes, a mes dels millars de les escrites i pronunciades segons l’ortografia catalana, com milio, meravella, avaria… si no es per a absorbir-les en una unica i mateixa llengua catalana reduint l’AVL a una sucursal de l’Institut d’Estudis Catalans. Perque eixe pareix el proyecte secret, cada volta mes clar i palés.

Que nos explique tambe cóm una institucio valenciana que “te per funcio determinar i elaborar (…) la normativa llingüistica de l’idioma valencià, aixi com vetlar pel valencià partint de la tradicio lexicografita, lliteraria, i la realitat llingüistica genuina valenciana”, es compromet, ans ni tan sols d’haver començat la seua tasca, a colaborar en un diccionari unitariste que deixa al nostre idioma a prou penes el nom, pero mai la categoría de llengua independent i nostra. Ara, precisament, quan mes necessita oblidar-se de tot per a oferir al poble una llengua valenciana en la que es puga reconeixer, torna, com en el 32, a obrir les portes a una colaboracio intrusista, confonedora i aliena, que tant de mal ha fet i seguix fent a un desenroll normal de la nostra llengua.

Mentres estem patint dia a dia l’estrany i insofrible llenguage de la TVV, dels Canals oficials de la radio, dels escrits que provenen dels orguens oficials; mentres assistim impotents a la destruccio de l’autentica llengua valenciana en les escoles, i als examens farcits d’autors catalans sense cap concessio, esperant que algun dia pugam despertar d’este lleig malensomi i vore que el sol naix esplendent sobre la nostra llengua valenciana, resulta que la gran solucio de l’AVL es dispon a posar un pany mes, rodat en clan, a les nostres ingenues esperances. El programa politic de venda i total liquidacio del valencià seguix pas a pas implacable.

Si l’AVL seguix tan negra i mentirosa trayectoria, per lo vist ya fa temps acordada en els mes alts escalons del poder, no solament ha naixcut morta, un organismo mes d’esquena als interessos ciutadans, sino que el conflicte llingüistic, del qual s’ha proclamat la solucio, està mes llunt que mai d’aminuar-se, rebrotarà mes viu que mai i virulent. La llengua valenciana no s’acorda, ni encara menys es ven a uns atres interessos forasters.

Ya fa temps que no crec en paraules, quan venen sobre tot dels politics. Ara estic convençut que es de folls creureles. No tenen una atra veritat que la que dona vots, i diuen –que no fan- lo que pensen que els votants volen sentir. En conseqüencia, faran be en atentar-se els politics que diuen i no fan, encara mes, que diuen, i fan lo contrari. Sapien que hi ha gent, i molta joventut, que brama per eixe tracte unic i humiliant que li venen donant a la llengua del poble valencià, al que estan enganyant en bones paraules, traicionant i veneno en sos drets fonamentals, avalats ademes per la llei. Si ells no guarden ni respecten la llei, nomes que de boqueta, no esperen que la gent els guarde cap respecte. Les paraules alguna volta mouen; els eixemples arrastren. Seguixquen mentint i donant eixos eixemples, negant el pa i la sal de la llengua al poble valencià, i alla en les eleccions nos vorem.

Articul publicat en “Diario de Valencia”, 6 de febrer de 2002 i en la revista nº 42, març 2002 “Renou” de l’Associacio Cardona i Vives de Castello.