Veritat i falàcia de la llengua valenciana

Per Vicente L. Simó Santonja

Els valencians tenim la sacrosanta obligació de demostrar la falsetat del plantejament catalaniste, per a protegir i recuperar la llengua valenciana, que és component bàsic de la nostra identitat. Ací van desordenades algunes flexions que no deuen oblidar-se:

¿Com és possible que mentres tots els llingüistes del món no tenen clares les delimitacions dels conceptes llengua-dialecte, els catalanistes tinguen clar, indiscutible i inqüestionable que l’orige català de la llengua valenciana està demostrat científicament? La jactància catalanista és palesa.

S’oblida que la llegitimació per a parlar de llengua no sols està en poder dels titulats universitaris; també en els “usuaris” perque es tracta d’un instrument social. Qualsevol “usuari” pot parlar de la llengua que parla i/o escriu.

El fenomen catalaniste en l’administració i les escoles conduïx i conduirà al minvament de la llengua valenciana autòctona. En la teoria pancatalanista hi ha molta mala fe, i prou maquiavelisme tendenciós i malintencionat (llengua-cultura-país). És important per al poble valencià l’estandarisació de la llengua en térmens d’identitat; de lo contrari la debilitació acabarà sent letal.

La lliteratura de la que Catalunya pot estar orgullosa, no és catalana, sino valenciana. Som una Comunitat Històrica en una cultura pròpia, una llengua pròpia, una història pròpia i una lliteratura des del Segle d’Or.

La “Acadèmia Valenciana de la Llengua (segons alguns, catalana)”, al predicar la “convergència” demostra clarament que és contrària a la “divergència”, és dir a la personalitat pròpia de la llengua valenciana, ¿quí i qué són els seus acadèmics per a interpretar l’Estatut d’Autonomia que diu idioma valencià i resulta que diu català? ¿Científics de la llengua valenciana o matasans aplicadors de l’eutanàsia activa?

La convergència ha portat a l’AVLl a declarar la diglòssia, entre la llengua valenciana “genuïna” i la “aliena”. Les autoritats valencianes (Consell, Diputacions, Ajuntaments… i demés), formen part de l’Administració ¿o no? ¿no troben certa contradicció en que els seus escrits estiguen “normalitzats” (catalanisats), mentres les seues perorates les diuen en llengua valenciana, al pla i al sà? O siga, són “aliens” quan deuen complir el mandat de l’AVLl, i “genuïns” quan deuen “enganyar” al poble, que a l’escoltar-los (no llegir-los), pensen: “mira tu, parla valencià, ha dit mosatros”. I tots tranquils. ¿En quin eixemple prediquen?

Nos sobren polítics i “científics”, acomplexats, covarts i sucursalistes que permeten la desvirtuació de la llengua i de l’Universitat. ¿Qué esperen rebre per sa traïció?

Tenim un passat gloriós, un present difícil pero interessant, i un futur que depén de nosatres, del poble, que necessita una codificació pròpia i una classe política i intelectual compromesa i no acomplexada. La solució no és l’estàndart català. Estandarisació, autonomia, historicitat i vitalitat, pròpies, nostres.

Tenim falta d’autoestima, d’uns quants diputats “valencianistes de la valencianitat” en Madrit i en les Corts Valencianes, dins o fòra del bipartidisme. S’ha parlat a vegades de la castellanisació ¿i acàs la catalanisació és millor?

¡No a la “convergència” catalana; sí a la “divergència” valenciana! Tirar per la borda segles de llengua, cultura i pàtria és un crim evident contra uns Drets Humans, valencians, nostres, i dignes de respecte i cult.

cites

Pero es el caso que Valencia no quiere ser otra cosa que Valencia. Su lengua, la valenciana, difiere lo bastante de la catalana para poder permitirse gramática y vocabulario propios
Salvador de Madariaga