Se nos feren ascles els refrans. Si allò de "pel maig com vaig i pel juny com vullc" no fon cert, tampoc el que resa "hasta el cuarenta de mayo no me quitarè yo el sayo", perque l´orage nos obligà a que nos aguardàrem al quinze d´este més, quan passa el quart primaveral a l´estació d´estiu. De Sant Lluís a Sant Joan són els dies més llarcs de l´any i com si els cossos nos demanaren canvi i per això els avançats hòmens de les cavernes, quan ya dominaven l´aplicació del revolucionari descobriment seu: el fòc, es permeteren jugar en ell fent fogueres festives. Cristianisat l´assunt es feu recaure en la festa del precursor de Jesucrist nova Llum del món, Sant Joan. I els alacantins be que ho aprofiten. Bo, com estem en la huitava, queden-se felicitats tots aquells per als quals encara són onomàstics. Cada dia manco, per la bova moda forasterisant dels kevins, jonatans etc. Toca, que cadascú s´esplugue com més li acomode ¡i avant!

S´arremata la semana en Sant Pere, aquell apòstol valent i senzill, pedra cantonera de l´iglésia i clau del cel a qui, a l´hora de celebrar festa, sumem Sant Pau, apòstol de l´amor responsable i raonat. Al primer li fan destacades festes en el Grau de Castelló posant-se a la guarda de son patronage els peixcadors, recordant que també ell ho fon. I nosatros aprofitant el dia per a enviar als amics, peres i paus, els millors desijos de que alcancen en son dia les ventures que mereixen, com a tots els llectors que els celebren, per a que ho facen amplament, que això no els ho furtarà ningú.

Les festes i son perqué tenen orige en l´esplet de certes collites i l´alegria que per a la primigènia societat de recolectors representaven. Les fraules i les cireres criden des del propi i roig color festívol; els albercocs en la millor galta roja, les prunes de distints colors, les peretes primerenques... i unes alvançades bresquilles "de Sant Joan" que atabollen enjorn, fan el contracant, encara sent difícils de trobar i més enguany que l´aigua badà no poca fruita, per a la desesperació que ferix més als actuals llauradors, sempre a punt d´aclamar-se als sants. I no els consola saber que els humans els som deutors majorment a l´hora de posar-nos a la taula i gojar de les primeres delícies fresques. Això sense oblidar-nos de la bacora, anunciadora de la dolça figa, que per l´agost tindrà la goteta de mel al cul, o el coll de dama per pessó. La costum alacantina d´entrar-li a la festa santjoanera a base de bacores fresques i coca en tonyina, simfonia mengívola de dolç i salat, per a reparar forces a la treballosa divertició i vela, ha fet més pels llauradors del camp d´Albatera que molts plans oficials i hui veus els bancals que antigament dedicaven a figues de secar, traent-li més partit a la flor de la collita que a la mateixa. ¿Quantes caixes de bacores s´hauran degustat en estes festes? Segur que els nostres colegues deuen saber la resposta. Mentrimentes per als que encara estan de festa ¡bon remat! i per a tots ¡millor estiu!