De paraula en paraula

Per Vicente L. Simó Santonja

Pot ser que el trayecte més estimulant de la vida siga caminar sobre les paraules, que el pensament alvance de paraula en paraula per sendes inèdites i sorpresives.

El problema s’agrava quan lo inèdit i sorpresiu són precisament les mateixes paraules, estranyes per al qui acostumat a dir-ne unes té que dir unes atres, “obligatòriament”. Podria parlar-se d’una dictadura filològica, perque tu esperes un sò i resulta que la paraula no coincidix en la veu que tu esperes. Tu esperes ‘desenroll’ i escoltes ‘desenvolupament’. I si li lleves el “des” te quedes en “enroll”, que, per evidència, no és “envolupament”.

Lo normal s’ha convertit en milacre, i te solten ‘eles’ a orri, per a que atres i nosatres sonem a català convergent, això sí, totalment formal. Ara pas a pas, sílaba a sílaba, lletra a lletra, l’idioma ha passat a ser com una revelació i a voltes fins un goig quan trobes la paraula d’alguna persona que s’abraça a la teua. És un plaer trobar una persona no ya que raone, sino que parle com tu, utilisant les mateixes paraules. I tens condol de vore als locutors de Canal 9 que fan esforç per soltar tres o quatre parauletes catalanisadores, per a assegurar-se el sòu.

Gràcies a l’idioma sobrevivim; clar a l’idioma, la llengua nostra, perque la considerem nostra, dret que no és “comercial”, que no té preu. I sobrevivim perque els humans som paraula, de paraula en paraula. Lo qual evidentment dubten tots els qui volen fer-nos oblidar les nostres paraules, per a “obligar-nos” a que en digam unes atres.

No tenen en conte que un llenguage és com una bossa d’idees, una metafísica, una proposta diària del poble que és el qui dona les regles i les pautes de les paraules. Que diu ‘chiquet’ i no té per qué dir ‘noi’. L’únic sentit ocult de les coses és no tindre sentit ocult. La naturalea no té sentit ocult, perque preexistix i existix a la vista de tots. ¿Per qué per a dir llengua valenciana tenim que pegar-li voltes al “sistema”?. ¿Quan els qui parlen de sistema, en sentit ocult de català, deixaran d’enganyar l’inocència popular?.

¿Per qué no parlen clar, per qué no li diuen al pa, pa, i al vi, vi? Prou. La llibertat l’anima i u no té més remei que ser lliure. I personalment no me sent lliure. Prou. Ya està be de que nos neguen, i de tindre que conviure en la derrota. ¿Qui te dret a privar-nos de llengua pròpia, de cultura pròpia i de pàtria pròpia?. Hi a vores en les quals la pàtria ve en ones, o visions de pàtria que són paisage.

Els traïdors a la llengua valenciana, a la cultura valenciana i a la pàtria valenciana, s’obliden de que els tres conceptes ademés de cos tenen ànima. És per això que certs personages que tenen la malaïda costum i l’indecència d’invadir, anexionant-se, llengües, cultures i pàtries, són, dit a lo simple, simplement, al pla i al sà, uns inconscients.

La condició de miserable és un tumor de l’ànima, sempre incurable, perque l’ànima no pot rebre intervencions quirúrgiques. I no deixa de ser curiós que els miserables siguen capaços de tallar ales, inclús ales d’àngels; com que siguen capaços de ser-ho en sí mateixos, burlant-se de sa pròpia bona fe, oblidant-se de sa pròpia memòria, per a convertir-se en furta-mantes.

Nos passem la vida creant i perdent memòria. I el passat a mida que passen anys creix en espai pero lo que devia recordar-se no creix. Es treballa per a oblidar, per a reduir l’espai del passat, de modo i manera que nos queden poques senyals demostratives de lo que fórem i també qui som. Si el valencià no és la llengua nostra, ¿quina és?. I ¿quina la nostra cultura valenciana si no “és”?; i ¿quina la nostra pàtria valenciana, si tampoc és nostra des de l’independència? ¿Qui, quins són els “fantasmes” de tant, ya no dissimulat anexionisme?.