La mentira sobre "els fundadors del Regne de Valencia" (III)

Per Agusti Galbis

Continuant possant de manifest tant l´incorrecte metodo de treball de Guinot, com el desgavell dels resultats del seu llibre que dona titul a l´articul, començarem parlant hui dels llinages toponimics, es dir aquells que fan referencia a un nom propi de lloc. Per eixemple, nos trobem en “Berengario de Montecathano”, “Petri de Cabeçon”, “Bernardo de Roma”, o “Gomicio de Soria”. Sense dubte, poden representar procedencia, pero no sempre. En “R de Luch, Cesarauguste” o “Berengarius de Montpao, dertusensis”, vegem que el toponim no referix a l´orige. Tambe es frequent, que un toponim en llati, puga referir-se a distintes poblacions. Per eixemple, tenim, que “Aguilo”, pot referir-se tant al de la Conca de Barberà com al d´un llogaret de Daroca, o Cerda/Cerdani, pot referir-se a Cerdenya o a Cerdán en Saragossa. No cal dir, que la “solucio” de Guinot, va unidireccionalment a incrementar el numero de presunts catalans, tal i com demostra Ampar Cabanes en la “Revista de filologia valenciana” que ya hem citat.

Al respecte, resulta misteriosa la rao per la qual els acatalanats mai parlen dels noms en toponims valencians. Vegem-ne una mostra: En el “Diplomatarium II” de Burns trobem en 1258 a “Ade de Paterna” (p.118), a “Petro Vitalis de Algezira” (p.141) i a “Philip(p)o de Denia” (p 216). De 1260 es la cita de “Martino Egidii de Segurbio” (p.356), i de 1261 la de “Mahometo Almorelli” (pag 365-366), que apareix en el llibre del Repartiment com Maomat Morelli (de Morella). En 1262 trobem a “Garsias Petri de Castaylla” (p.447), i el el 1263 a “Petrus Çapata de Aliazira” (pp.482-483) i a “Berengario Vives de Morella” (p 541). En “Alicante y su territorio en la época de Jaime I de Aragón”, de José Martínez Ortiz trobem en 1242 a, “Martín o Martino de Pichacen”. (p.39) En 1248 es cita a “Mateo de Gavarda” (p.81) i en 1249 parla de “Juan Pérez de Cuyllera” (p.63). De 1258 tenim a “Felipe de Denia” (pp.108-109) i en 1259 tobem a “Juan de Muro”. En 1269 apareixen “Martín Lope de Castalla” i “García Lope o Llop, de Cocentaina” (p.184) i de 1271, “Bonetí de Rafal” (p 203). De 1273 tenim a “Pedro Golmer de Cocentaina” (p 225) i de 1274, a “Pedro Romeu de Cullera” (p 231) i a “Vives, de Valencia”. En el llibre de Ponsoda “El català i l´aragones…”, trobem en la Cocentaina del XIII a “Johan d´Alcoy” (1269), “P Alcoy” (1275), Guillem de Castayla (1275), Marti de Seta (1275), Michel de Valencia (1277), Paschual de Xivert (1277), R de Turbayllos (1295)…

¿Per que estes persones, identificades en toponims valencians no poden ser els descendents dels valencians de l´epoca visigotica, que cristians (els “valentini” de la “ordinatio ecclesiae valentinae"), o conversos, seguiren vixquent, de forma majoritaria, en esta terra? La major part d´ells, mantindrien les seues propietats, llevat d´alguns, que per una necessaria reorganisacio, rebrien noves donacions.

Un atre desficaci de Guinot en el seu llibre, es considerar, que els llinages basats en oficis, malnoms i termens referits a mig ambient son catalans de forma homogenea. A banda de la “repasada” que li dona Ampar Cabanes al respecte, en el treball ya citat, hem de coneixer que un lliterat soterrat en Valencia en l´any 1204 era conegut, segons Ibn Al-Abbar pel malnom de “el sabatayr”, es dir “el sabater”. (Ibn Al-Abbar, Takmila, nº 1426, pp 502-503; Ribera Disertaciones y opúsculos II, p.261). Sense dubte que els seus descendents que podrien haver heretat el malnom, hauràn segut contats per Guinot com a catalans.

Es tambe significatiu que a Guinot, en la busqueda desesperada de catalans, li molesta la presencia occitana, afirmant que “La presencia d´occitans segurs es insignificant” (p.240), afegint que “No hi ha, doncs, una «València occitana» ni d´altres orígens «foscos» o «amagats».”(p.241) ¿I perque li molesta? Trobem la resposta en l´apartat “La llengua catalana fins a Jaume I”, de Joan Solà, de l´Universitat de Barcelona, que es troba en el llibre “Las lenguas prevalencianas”, quan, parlant de l´occità en relacio al català diu: “és cert que aquestes dues llengües s´assemblen, sobretot en l´època més antiga (i no era, no ha estat, fàcil d´arribar a destriar l´una de l´altra)” Pero Burns, en la p.229 de "El Regne Croat de València", parlant de Jaume I, naixcut en Montpelier, diu: “Els seus subdits de Montpeller l´havien acompanyat a la croada valenciana i s´havien quedat per instal•lar-se a València en nombre tres vegades superior als de Lleida, i quasi tan gran com els de Barcelona. Els van reservar una secció especial dins la ciutat conquistada.”. De nou les contradiccions entre “cientifics”. I la rao de Guinot, per a intentar llevar-se de damunt als occitans, es que tambe els llinages eren pareguts, En la p.330 de la "Historia de la literatura española" de MG Ticknor, traduida per Pascual de Gayangos i Enrique de Vedia, trobem trovadors “que pasaron a España en tiempo de D. Pedro II”, en noms com “Pons Barba”, o “Raimundo de Miraval”. En “Annales du Midi” (p.538), trobem a “Pétri Doménech” i també a “Bertrand Carbonel” o “Bertrans Carbonell”. ¿Quants occitans d´orige, vinguts directament, o indirectament d´unes atres regions d´Espanya, ya “repoblades” i en noms segurament adaptats, hauran passat a engrossar les llistes dels catalans de Guinot? Segur que moltissims.

Ara tornem a la verdadera ciencia. Sabem, que la presunta “ciencia” catalanera havia volgut fer-nos creure als valencians que nomes erem catalans rebordonits de moros, i en els dos articuls precedents, hem vist que una ciencia real, la genetica, nos diu que ni catalans ni moros. Per aixo, hi haura gent, que havent-se cregut la mentira “oficial”, desconcertada, es preguntarà ¿I d´a on venim els valencians? Deixem que nos contesten els cientifics que han estudiat la “Genetic position of Valencia (Spain) in the Mediterranean Basin According to Alu Insertions”. Traduixc de l´angles: “Historicament, el mar Mediterraneu, ha tingut el paper clau de ruta comercial per a la civilisasio occidental, i ha segut l´escenari de numeroses conquistes, colonisasions i expansions demografiques. La posicio estrategica de Valencia podria haver ajudat a fer d´esta regio un important lloc d´atraccio per als primers portadors de la cultura Neolítica que travessà el Mediterraneu i aplegà a la Peninsula iberica, pel mar, cap al 5.600 A.C. (Zilhao 2001). Posteriorment, la regio, fon habitada per diversos pobles, alguns d´ells d´atres parts del Mediterraneu. Per tant, es pot esperar una alta diversidat genetica entre els actuals habitants de la regio de Valencia.”. De l´estudi de 15 pobles del Mediterraneu (entre els que es troben els catalans), apleguen a la conclusio de que “Valencia s´alça en el centre de tot el grup de pobles del Mediterraneu, com es veu en els resultats del MDS” (Nonmetric multidimensional scaling), afirmant que “Els resultats sugerixen que el mapa genetic valencià, es hibrit per naturalea, degut segurament a la relativament alta proporcio de mescles en uns atres pobles que han ocupat l´area Mediterranea durant diferents periodos historics”

I hem de saber que la mescla humana reforça la herencia genetica. Els pobles endogens tendixen a l´atrofia. Pero la nostra condicio de poble obert, no ha d´impedir que guipem des de llunt als enemics. No volem ser descendents ni de traidors a esta terra, ni d´aquells que en la seu pasivitat donen ales ad aquells que volen negar-nos la propia existencia com a poble.