El llenguage i la comunitat parlant (I)

Per Josep Maria Guinot i Galan

S´ha dit que el llenguage és una especie d´institucio social, un sistema de signes convencionals, que no te mes rao de ser que l´us i el consentiment general d´un grup social; institucio social, que experimenta una evolucio constant, encara que insensible, condicionada per l’evolucio de la mateixa colectivitat que la parla. Una llengua que no tinga aixo en conte, no sera acceptada com a propia per la colectivitat a la que se li vol imposar; mes be serà una especie d´esperanto, com ocorre actualment a l´intentar impondre al valencià la normativa catalana com a llengua estandart dels valencians.

La llengua pert o guanya segons l´us que fa d´ella la comunitat parlant, i mor quan ningu la parla.

Hem dit que la llengua és una institucio; ademes, és un contrat: cada volta que parlem comprometem nostre pensar en relacio a les paraules que usem. Els termens d´este pacte els controla el gramatic, qui vigila sa eficacia, equitat i respecte. Esta autoritat, els gramatics la deleguen en les academies, que per mig dels seus diccionaris i gramatiques, disponen del certificat de validea per a l´us oficial de l´idioma corresponent. Les academies en son orige no solen tindre mes que una funcio principalment lliteraria, pero van escampant les seues normes classiques en tot el territori llingüistic, hi ha escritors que les seguixen. Pero el poble, amo de la llengua, la qual no existiria si el poble no la parlara, va modificant i evolucionant el llenguage, i arriba un moment en que el llingüiste té l´obligacio d´acomodar l´escritura a la nova situacio, baix pena de que la llengua escrita quede incomprensible, antiqüada, estranya a lo que parla el poble. D´ahi el treball constant de les academies, incorporant als diccionaris i gramatiques les noves normes establides per la parla popular, a fi de no quedar estancats en un llenguage arcaic i desprestigiat. La tasca dels llingüistes és investigar la llengua moderna i indicar els canvis que s´han d´adoptar en l´orde lliterari per a que la llengua popular i la llengua culta no s´ignoren mutuament. Eixa es també l´obligacio dels gramatics. Per tant, la finalitat dels llingüistes no és encorsetar la llengua, per a que pare sa evolucio, ni fer-la tornar als temps antics, recuperant arcaismes, com si per a parlar la autentica llengua fora precis resucitar els fosils de la epoca classica, completament enterrats pels nostres contemporaneus, o lo que seria pijor, adoptar la normalisacio d´una llengua veïna tenguda per mes culta, a la qual se supondria subordinada com a dialecte.

L´estudi d´eixes antigalles quede per als filolecs i per a la llingüistica diacronica: per als llingüistes moderns queda la noble llavor d´explicar honradament cóm parla actualment el nostre poble, a fi d´exigir als escritors que sapien transportar eixe llenguage viu a l’orde lliterari, en termens de correccio i bellea, pero sense desnaturalisar-lo. Esta investigacio dels llingüistes valencians pel seu metodo es tan cientifica com la de qualsevol atra ciencia experimental, per procedir empiricament, dels efectes a la causa, dels fets a la norma, i constituix una investigacio molt mes important, en la practica, que la dels filolecs, massa preocupats per l´orige de la llengua o de cóm se parlava "in illo tempore". Interessa mes l’investigacio llingüistica que la filologica.

Articul publicat en "Las Provincias", el 24.9.1995.