Per Manuel Casaña Taroncher
Els despertars diuen que són, només, quan la sòn desapareix per haver dormit prou. Pareix que siguen tots iguals, pero no. Perque no sempre ocorre d´eixa manera. Abans te despertaves quan el sol t´entrava pels badalls de la porta o els clavills de la finestra o perque el gall te cantava sense parar de content o perque volia que li portares l´almorzar. El gos lladrava per a espavilar a la burra que encara tancava els ulls i no estava per treballar. També te podia despertar la mare dient: "Alça´t, fill, que ya és matí i tens que donar a menjar als animalets. Després, te llaves, te pentines i vas a pel pa". I corrent u, encara que enojat, botava del llit. No hi havia atre remei. Aixina que t´alçaves del catre, eixies al corral i ya tenies terra per a chafar. Terra que també estava a l´entrada de moltes cases, de la teua i de les del veïnat, i aplegava fins al corral. Com la tenies en el carrer i per tots els costats. Com séquies en aigua o fanc i anguiles i granotes, que si a unes no les veïes a les atres los podies escoltar. Eixe corral era ahir -hui poques cases el tenen i si el conserven és d´asfalt- una rauja incessant, que es bafanejava del silenci de les hores de descans.
Ara, vivint en la ciutat -i pense que també en els pobles- no tens el mateix despertar. Este te pot sorprendre a mitan nit perque el camió del fem res fa callant. Arma tant de rebombori al descarregar els contenidors que te desperta en sobresalt. O passa la policia com si se li escapara un lladre i no li importa l´hora per a posar la sirena a bramar. O atres que venen de passar-ho be i t´ho tenen que contar. I resulta que com la ciutat de Valéncia ya no llinda en l´horta per tres costats i l´atre per la mar, pot ser que arribe el dia -com temia Robert Savatier-: "Que les ciutats se mengen la terra i, pronte, el món sancer siga una ciutat". Eixa globalisació sí que me donaria por. Al crit de "terra fora i més asfalt" pareix que tots els alcaldes estiguen d´acort per a posar en marcha, en gran ritme les construccions. Puix en destarifo destrellat se planifica el terme, la montanya s´aplana i els arbres s´arranquen per a que naixquen com bolets després de pluja: adosats, urbanisacions, polígons industrials, camps de golf des del mont a la mar. ¡Ya vorem a on porten els borregos a pasturar, i quína classe d´oxígen és el que podrem respirar!