¿La llengua per a qui?

Per Josep Maria Guinot i Galan

El dia 3 d´octubre aparegué en Levante de Castello un articul titulat "La llengua, per a qui la treballa", del conegut escritor Francesc de Paula Burguera, fundador del Partit Nacionalista Valencià, articul que mereix algun comentari sobre lo que diu referent a la llengua. No es del cas parlar ara del seu nacionalisme, tan contradictori, titulat "valencià", quan en realitat es sucursalisme del pancatalanisme en Valencia, el qual pren "l´unitat de la llengua" com a punt de partida per a passar a l´unitat de cultura, historia i raça, en vistes a l´incorporacio politica i economica de Valencia als Països Catalans, en perjui de la personalitat i dels interessos valencians.

Escomença el senyor Burguera parlant del "pacte llingüistic", tan d´actualitat, i diu que no fa falta cap pacte ni acort, i en aixo te rao, perque dit pacte es tan impossible com ajuntar l´aigua i el foc. Ya sobre la possibilitat d´establir la mateixa ortografia per a valencià i catala, els mateixos catalans inventaren la frase de que "una mateixa ortografia per a valencià i català anava contra naturam", ¿Qué seria l´unificacio de tot lo demes?. I tornant a l´ortografia, la de la Real Academia, encara que perfectible, com totes les coses humanes, no es negociable en lo substancial, havent segut establida sobre criteris cientifics i havent obtingut el mes ample consens d´entitats culturals i personalitats valencianes. L´autoritat de la Real Academia Valenciana es tan llegitima en Valencia, com puga ser-ho la del Institut d´Estudis Catalans en Barcelona o en Païs Catala.

De les normes de Castello no cal parlar, perque no les seguix ningu, encara que se solen invocar descaradament per a introduir la normativa catalana. I en quant a eixe koine o esperanto, o llenguage hibrit, que han creat, nomes aprofita per als snobs que treballen eixa llengua, no per al poble valencià, el qual no reconeix en eixa barreja la llengua que ha heretat dels seus majors i ha parlat sempre en els seus llars.

El poble protesta amargament perque se li imposa a la força un llenguage tan pintoresc com foraster. Te rao el senyor Burguera: "eixa" llengua per als que la "treballen", i no per al poble valencià, ni per als que no estan conformes en que se la maltracte o se la faça desapareixer com a llengua de cultura.

En quant al valor del Diccionari Català-Valencià-Malloquí d´Alcover-Moll, al que el senyor Burguera dona tanta importancia com a demostracio de l´unitat de la llengua, el senyor Burguera patix una gran equivocacio. Sense rebaixar el valor d´eixa obra monumental, en afirmar que te moltes imperfeccions, podem dir que en ella se conte el millor argument en contra de la cacarejada unitat llingüistica catalana. Si posem en un sac anous, avellanes i armeles, no podem dir que tot son anous. Si en el diccionari referit s´arrepleguen paraules de diversos dialectes, com diu el mateix titul de l´obra, no es pot dir que totes siguen catalanes, sino que cada una d´elles conserva la seua naturalesa originaria: cada llengua o dialecte reconeix les seues paraules i sap distinguir entre les que li pertanyen i les que li son extranyes.
Precisament el diccionari Alcover-Moll, a pesar del seu confusionisme en quant a la provenencia de moltissimes paraules (perque en posa d´estrictament valencianes, com si foren catalanes; en tilda moltes de castellanes, vulgars o dialectals, quan fa sigles que s´usen en Valencia, remitix constantment de les paraules valencianes, sense explicar-les, a les equivalents catalanes, etc...) a pesar d´estar redactat en l´ortografia fabriana, que no volia Mossen Alcover, es un magnific instrument de treball per als llingüistes valencians, que tenen en dit diccionari una demostracio contundent de la diferencia substancial existent entre la fonetica catalana i la valenciana.

I ya sabem, com diu l´ilustre escritor Josep Pla, es la pronunciacio lo que ha diferenciat les llengües romaniques, totes elles procedents del llati i de la mateixa estructura. Ara be, en el Diccionari Alcover-Moll, al final de cada articul va, en transcripcio fonetica, la pronunciacio catalana i la valenciana, feta pel filolec alema Dr. Schädel, transcripcio que no ha tocat el senyor Moll.

Alli es veu clarament la diametral diferencia de pronunciacio que hi ha entre Barcelona i Valencia. Apart les moltes vegades que se rebuja una paraula valenciana i resulta que se documenta en cites antiquissimes en el cos del mateix articul. De lo que resulta la poca fortuna del senyor Burguera al retraure el diccionari mencionat en relacio a la tant invocada com inexistent actualment "unitat de la llengua catalana"

Articul publicat en el periodic “Levante”, el 2.11.1991.

cites

La llengua te vida propia independent, lliteratura propia i pot formar la seua historia d’evolució morfológica dende que s’emancipa de sa mare. El dialecte no pot tindre vida independent, ni molt menys lliteratura propia; per lo tant, rigause d’aquells que sostenen que el valenciá es un pur dialecte; eixos no han llegit nostres clássics del sigles XIV, XV, XV, i XVII.
Lluis Fullana i Mira (1916)