Els valencians i la mala fama dels catalans (i V)

Per Agusti Galbis

No hi ha dubte de que els castellans sabien diferenciar perfectament a aragonesos, valencians i catalans. Pero pareix ser, que l´us de “català” com a insult, tambe arraïlà en Castella. Salvador de Madariaga en “Memorias de un federalista” nos informa de que Ferran el Catolic, natural de Sos (provincia de Saragossa), era considerat despectivament com a “senex cathalanus” (vell català) o “catalanote”.

I es que s´ha volgut transmetre la falsa idea de que els valencians erem considerats catalans en les relacions internacionals. I aixo no era cert per a coses que anaren mes alla de l´insult. En l´articul I d´esta serie, hem vist com en els archius sicilians de 1391, “…sono ivi partitamente e ordinatamente descritti gli Aragonesi, e i Catalani e i Valenziani.”, es dir en la Sicilia del s. XIV, aragonesos, catalans i valencians, estaven descrits separats i ordenadament.

Laurentius Valla (1407-1457), escriu la “Gesta Ferdinandi regis Aragonum”. Parla de valencians i catalans quan diu: “…ab Aragonensibus in Alcanitio, a Valentinis in Tragera, a Catalanis Dertuse, quia hec oppida finitima sunt aliis duabus provinciis.”

Giovanni Antonio Campani (1429-1477), humaniste napolità, escriu en “Opera selectiora. Quibus continentur De rebus gestis Andreae Brachii”: “Nam Valentinis, Catalanis, Hispanis, Italos natura infensos esse”. Vegem que, encara que considerant-nos a tots enemics dels italians, separa clarament “Valentinis” de “Catalanis”.

En la p. 510 del llibre “Dizionario geografico, storico statistico, commerciale degli stati di S.M….de Vittorio Angius consta document “soto la data de 29 de marzo del 1488, estratta dal-l´Archivio del municipio di Cagliari” que diu: “XXX. Item…Che gli abitatori…come lo erano quelli di nazione catalana, aragonese e valenziana…”

El dietari del capellà d´Alfons el Magnanim, en la p.363, referit a l´any 1474 diu: “Diluns, a XII de deembre, vench correu com lo francesos avien presa Euna…molts nobles e cavales e molta gent de be als aragonesos; valencians an lexat cavals, armes e destroçats e lexat anar; als catalans tenen presos e tramesos en França”. Vegem que el francesos diferenciaven perfectament a valencians de catalans. Als valencians els deixen anar i als catalans els mantenen presos.

Pero la fama dels valencians era molt distinta de la dels catalans. Garcia de Resende, (1470, 1536), portugues, publica el “Cancioneiro Geral”, a on llegim: “Se foreys Aragoes/ ou ssensabor Castelhano/ ou doçe Valençeano…”

Hem vist que els catalans, historicament, no han segut massa ben estimats. Y la veritat es, que hi ha catalans que s´ho guanyen. En 1918, Francesc Pujols publicà el llibre “Concepte general de la ciència catalana”. D´ell s´ha dit “escriptor, gran humorista, poeta i folòsof català” En el cap.XVIII, diu: “… els reis de la terra o els qui governin les nacions, s’agenollaran davant Catalunya…dels catalans se´n dirà “els compatriotes de la veritat” i tots els estrangers ens miraran com si miressin la sang de la veritat,…i ésser català equivaldrà a tenir les despeses pagades a tot arreu allà on un hom vagi,…quan els estrangers veuran un català es pensaran que és un savi que porta la veritat a la mà, i això farà que quan Catalunya es vegi reina i senyora del món serà tanta la nostra fama i l’admiració que se´ns tindrà a tot arreu que hi haurà molts catalans que, per modèstia, no gosaran dir que ho són i es faran passar per estrangers”. Davant este text, per a salvar la cordura mental de l´autor, nomes podem pensar que escrivia en clau d´humor. El problema es que molts catalans, a eixa rastrera de destrellats la nomenen “Profecia d’en Pujols” I… ¿No es aixo senyal d´una perillosa malaltia? ¿De veres s´ho creuen? Si estan esperant que passe aixo, no van per massa bon cami.

Salvador Canals, escriu en 1901 en la p.447 de “Nuestro tiempo”: “Adquiere en estos días grandes bríos entre los catalanistas aquel ideal de invadir las demás regiones, que era una de las ideas fundamentales de D. Valentín Almirall en su obra “Lo catalanisme””

Vegem, que l´“ideal de invadir”, fa temps que ha començat. Darrere de l´atac a la llengua valenciana, esta la negacio de la cultura valenciana. Llengua catalana, cultura catalana, diuen. I no hi ha poble sense cultura. I sense poble valencià, el territori esta erm i preparat per a ser dirigit com un ninot. Llengua catalana, cultura catalana, països catalans es el silogisme.

Els corcons catalanistes, manipulant l´historia, han volgut despersonalisar-nos i fer-nos creure que els valencians “formaven part d´una sola nació catalana”. En esta serie d´articuls hem vist que en ocasions dir-li ad algu “català” no era mes que un insult no nomes dirigit a valencians. I hem comprovat el per qué. Hi haura oportunitat de descubrir la manipulacio dels catalanistes quan s´ha dit “català” a un valencià en uns atres contexts.

Ningu no va a vindre a traure-nos les castanyes del foc als valencians. Si hem de dependre alguna cosa dels catalans es precisament, que ells no esperen. I el “meninfotisme” no es bo.

Crec interessant tancar esta serie d´articuls, reproduint un pasqui que s´escampà per la ciutat de Valencia en setembre de 1647. (A:C:A.; C.A.-660; exp 63, fol 1 al 4). Diu dirigint-se al Poble Valencià:

Cert quem tens molt espantat
Poble Noble y Valeros
de que rabiant com un gos
no busques la llibertat

Gran plaga tens que curar
qui et governa te atropella
y si hui sofrixes sella
demá et voldrán albardar

No boveches poble orat
que si busques bon govern
Napols Messina y Palerm
bon exemple te án donat

cites

La trenta e dues es que aquesta terra ha lenguatge compost de diverses lengues que li son entorn, e de cascuna a retengut ço que millor li es, e ha lexats los pus durs e los pus mals sonants vocables dels altres, he ha presos los millors. E no res menys trobarets dins aquesta beneyta ciutat qui us pot ensenyar les principals lengues del mon. Axi com son lati, ebraych e morisch
Francesc Eiximenis