La senyera, nostra bandera

Per Manuel Casaña Taroncher

El 14 de juliol de 1982 es publicà en el Diari Oficial de la Generalitat de Valéncia el text de l´Estatut d´Autonomia de la Comunitat Valenciana. En l´artícul 5, punt 1, està aixina escrit: "La senyera tradicional de la Comunitat Valenciana està composta per quatre barres roges sobre fondo groc, coronades sobre franja blava el pal." I caldrà aclarir que ne són cinc de les grogues i que les nou juntes s´unixen a una franja blava de disposició vertical. Pero esta senyera, sent la "bandera de tots", com molt be titularen un excelent llibre d´investigació Felip Bens i Andreu Tintorer -en coordinació de Josep Puchades- sempre ha segut motiu d´encontrades controversies de colors i pels colors. De rojos i negres, no pel groc ni el roig, sino pel blau. I no ahir, a soles, sino també hui, molt a pesar de que ya fon esta bandera real i coronada en el segle XVI pel rei Pere el Cerimoniós qui al coronar-la li va posar el blau, blanc de la discòrdia dels valencians catalaners. Mes no els confondim en els republicans perque d´estos els hi ha com Blasco Ibàñez que admitixen el blau mar, color que a voltes alguns revolucionaris el decoren en estrela d´un color o d´atre. Aixina que el públic assistent a la seua processó pels carrers de la ciutat de Valéncia el dia 9 d´octubre, si poc veu aquella senyera del País Valencià (la que admitix el blau, pero li posa en el centre d´este color el penó i el drac alat) o la preautonòmica (la quatribarrada en roig i al mig el penó de la conquesta coronat en un drac alat), encara se pot trobar en alguna de franja roja vertical en blau i estrela blanca de cinc puntes i també la que du blau i estrella roja dins d´ell, reivindicativa de l´Esquerra Valenciana durant la II República Espanyola. Pero com es pot constatar, excepte lleugers afegitons sempre queda la senyera com la bandera més estimada i respectada pels valencians. Per monàrquics i republicans, per dictadors i demòcrates, puix la seua figura nos agermana i tant com al vore-la el cor t´ompli d´enyor si estàs fora com d´amor i eufòria te plena l´ànima si estàs en casa.

No debades dos poetes nostres li varen dedicar estos himnes-poemes a quín dels dos millor:

Maximilià Thous en la seua composició "Bandera del meu amor":

" Tinc una bella bandera

que té tots els meus amors.

La tela es de seda fina

or, roig i blau els colors.

Símbol de la meua terra

anyorant i redemptor.

Es la seua vera image:

sobre´l camp de blat de l´or

quatre roselles esclaten

baix el blau cel llumenos.

Entre els seus plecs quant la enlaire

porta la meua ilusiò.

Quant l´or i el grana s´ajunten

al revoltar baix el sol

son com vivissima flama

que dona llum al meu cor."

I Josep Maria Bayarri Hurtado li dedicà la titulada : "Baix ella som germans".

"Esta es la nostra Bandera.

Contemplemla, valencians;

de la Pàtria Valenciana la Senyera:

baix ella tots som germans.

La Senyera valenciana

alta, bella i soberana,

nostra glòria, nostra força i nostra fe;

en l´àmpla armonia humana

dia a dia; Déu donarnos-la volgué.

Roig de sanc i groc d´espiga,

blau de cel;

tricolor bandera amiga,

grat recort i viu anhel."

Eixa és nostra Senyera, la que se colocava en la finestra de la casa de la ciutat per a fer la Crida. Tots la devien seguir quan al front de les forces eixia a perseguir a l´enemic. Era un manament que se feya per les ordenances del consell i que en 1356 açò manava: "1ª: Que tothom, tant d´a peu com d´a cavall, estiguera a punt per a seguir la Senyera quan repicara la campana de la Seu. 2ª: Que quan ixca la Senyera vagen alguns homens per l´horta avisant-ho. 3ª: Que s´escriguera a Morvedre, Borriana i Vall d´Uxo per a que els seus homens vingueren a seguir la Senyera. 4ª: Que si l´enemic vinguera per les parts de Liria se reuniren les hosts en Paterna, i si per Xiva o Bunyol, en Quart." I calia seguir-la perque ella representava al mateix rei en la seua absència.

La Senyera es custodia dins d´una artística vitrina en l´Archiu Municipal de Valéncia.

Bandera que el Centenar de la Ploma la cita dient en llatí: "banderia nostra regalis dicte civitatis" (bandera nostra real de la dita ciutat) per ser insignia d´aquell cos militar de Valéncia. Senyera que el nostre gran poeta Xavier Casp fent-la bonica image poètica li dia: "nostra anímica elegia d´or i grana …/ sobre la cèlica esperança eterna i blava", fent reconte dels colors bàsics en pintura i fonamentals: el roig el groc i el blau.

Honrem-la com be es mereix, hui i sempre, els valencians.

cites

La trenta e dues es que aquesta terra ha lenguatge compost de diverses lengues que li son entorn, e de cascuna a retengut ço que millor li es, e ha lexats los pus durs e los pus mals sonants vocables dels altres, he ha presos los millors. E no res menys trobarets dins aquesta beneyta ciutat qui us pot ensenyar les principals lengues del mon. Axi com son lati, ebraych e morisch
Francesc Eiximenis