Tant te vullc...

Per Manuel Casaña Taroncher

Tant te vullc que te trac un ull. Este és un refrà que per ser tant conegut, uns l´usen i, atres, ni cas que li fan. I, en conseqüència tenim palisses i desavenències familiars, separacions de matrimonis, o per tindre el morro tort, ara el pare, o després el fill, venen les baralles de paraules que acaben en les mans. Menys mal que per a la gent de la « jet », acabades les rinyes, els plouen les aparicions per la Tv i guanyen diners, molt més que si les parelles se volgueren. D´ahí que, per esta terra nostra, -ahir sense ràdios i hui tota en teles - pareix que aquell antic cantar tinga sobrada raó: « Tant te vullc que et trac un ull / vaja voler fi i graciós. / Si m´has de voler aixina / val més que vullgues a un gos ». I potser que prenint el cant per patró ne veus manco passejant-se agarradets de la mà que, a soles, tirant de cordellet, lo mateix a un « Norwic terrier » que a un « Lleoberger » amic dels chiquets. O d´un gos d´aigües, o d´un charnego que quan no el passeja la dòna per a perdre quilos, l´home se´l endú a la montanya per a caçar llebres.

Pero en esta época de «crisis» -en la que els diners van per damunt de l´amor -puix els cacaus sempre són cacaus-, veus cóm tant fàcilment trenquen palletes i es desfan fins del gos a qui l´abandonen o l´arruixen pel balcó com ho feu, fa poquet,- una dòna en Valéncia. Són ya rars els que tiren la casa per la finestra i sí allò que els molesta: home, dòna, gat o gos; els solten el ramal i els deixen lliures a la seua sort. Perque pareix que hui vivim l´amor del gat: ya t´ha vist ya t´ha arrapat. I, en canvi, abunda eixe amor cego com el que tenen els «catalanistes» per la «normalització». Ells que acaben d´inventar la paraula «putxero» per no posar, com calia, «olla» que és la que correspón, per a dir lo que es cou dins del perol. I, damunt, per a desgràcia nostra nos créixen massa i apresa. Eixos que, oblidant-se d´on naixqueren, també s´obliden de lo que va dir Manuel Sanchis Guarner en el llibre «La llengua dels valencians»: «La llengua dels valencians és el valencià. Som valencians i el nostre idioma és el valencià. Qui renúncia a sa llengua renúncia a sa pàtria i el que renega de la seua pàtria és com qui renega de la seua mare.». Pero com dia al començament: «Tant te vullc, que te trac un ull», és dir, amors que u no entén.

cites

L´individualitat de la llengua valenciana dins de la familia de les llengües occitanes, cap que tinga una mija cultura, la pot posar en dupte.
Manuel de Montoliu