Simfonia en gris obert

Per Anfos Ramon i Garcia

Soc un simple caminant
que va perdut pel bosc
a on la mitat dels arbres son oblit
i l´atra mitat, recort.
Tinc en les mans l´instant d´una rosa
que fon capoll ahir
i espera el seu dema per a ser fem.
El sol, se transparenta de miseries
i crema els pardalets que anhelen llum.
Pronte comprenc lo patetic d´un viure
discret o canviant com un camalleo.
Comprenc que l´estrela no caiga
en el fanc apegalos que fruix el renoc.
Les tentacions, se van amontonant
com les garbes de palla en el meu ser.
Els amics me conviden
a la mort de les lletres que he sabut
no valen per a res entre la roba.
Es inutil parlar
quan no hi ha qui t´escolte en el carrer.
No es gens facil entendre lo que dic
quan hi ha un immens tumult
de veus desganyitant-se dins del mon.
I seguixc caminant
entre els arbres del bosc que no conec
i no se fan recort ni son oblit.
De repent, el futur
que estava recolzat davall d´un om,
me diu: seguix avant
per mes que desconegues el cami.
I en arribar al fi, besa la terra.

Es cert que yo camine
en busca del cami que desconec.
Es cert que no m´incline
encara que el meu arbre estiga sec.
La veritat es fragil
com l´ala de l´avespa sense vol.
El pensament es agil
i corre com la llum sense control.
Un baf solemne puja
dels vers indescifrable de l´amic,
mentres la pluja
soterra les paraules del testic.
¿Sera que no es de veres
allo que s´ha vestit de veritat?
¿Sera que les dreceres
me porten a un desig equivocat?
Potser no se valora
la sanc que per les venes corre i bull.
A penes naix l´aurora,
l´amaga entre piramides l´orgull.
La set ya desconfia
de l´aigua que s´embassa quan no deu.
I creix la lletania
dels homens que no tenen vot ni veu.
Lo cert es que em declare
artifex del cami que tinc davant.
Lo cert es que si em pare,
no sentire el plaer del caminant…

III

Yo tinc una casa vella
al poble on em vaig criar.
Tinc un forcat i una rella
i un lligo i una corbella
que saben de treballar.
Es una casa que obliga
a recordar als majors:
una casa molt antiga
que sap del gra i de l´espiga
i de frets i de calors.
I tinc davant el païsage
d´un poble que mira al cel
portant al cor el mensage
d´una llengua que es fa image
i es mes dolça que la mel.
Alli tinc un lloc propici
per reviure la costum.
Tinc el recort i l´indici
d´una vida i un ofici
ple de terra i ple de llum.
I tinc el temps de l´escola
i les llibretes en blanc.
Tinc el colom que revola
i el morter i la caçola
i la tauleta i el banc.
Alli tinc el pas primer
i encara el primer desig.
Tinc la flor del taronger
i el joc montat al carrer
i el trinquet i el set i mig.
I perque la meua infancia
està viva en aquell lloc,
ara que ho veig a distancia,
comprenc la seua importancia
i em dic per dins poc a poc:
Yo tinc una casa vella
que em parla del dia clar.
Tinc el blat i la rosella
i un somi entre cella i cella:
Tornar al poble, ¡tornar!…

No m´obligueu a negar la veritat.
No m´obligueu a respectar als llops
que volen fer el cau dins de ma casa.
Duc massa temps sobre els muscles
la carrega d´un poble que no es lliure.
Un poble sense sanc, sense respostes
als durs atacs dels llops en pell d´ovella.
Un poble que amorosament treballa
la terra que ara troba remoguda
pels llops que se li emporten la collita.
Un poble condenat a la derrota
per no dur en el cor un crit de guerra;
per no esclafar-li el cap al gos que lladra;
per esperar pacient un nou preludi
de notes transparents i fidedignes
que tornen a explotar la seua força.
Un poble acomodat que no es meneja
quan veu als llops furtant-li l´esperança;
quan veu cobert el cel de negres nuvols
i no arreplega el blat de l´alegria…
No vullc que m´obligueu a obrir la porta
als llops que estan coberts en pell d´ovella.
Perque si un dia els veig dins de ma casa,
potser han de trobar la sepultura.
No dorgues, poble meu, desperta vida
i no deixes als llops que te destrossen…