Concepte de l’home en el judaisme

Per Francesc Bellido de Sant Feliu

“Amat es l’home que va ser creat a image de Deu”

     Va rebre un gran amor que per a l’ home va ser destinat, puix com està escrit, Deu va fer a l’home a la seua image i semblança. Amats son el fills dels homens i en especial aquells que van ser anomenats fills de Deu. Est es un dels principis fonamentals del pensament jueu. El Génesis diu que l’ home va ser creat a semblança divina i per tant, en dit fet es troba l’importància de l’home en l’ univers.

     Els savis jueus de totes les èpoques, talmudistes, filòsofs i exegetes, van mantindre l’afirmació de que l’image divina que hi ha en l’home, es el seu espirit, font de raó i de sabiduria, donada pel Suprem Creador. L’home reduït tan sols a la materialitat, haguera tingut l’impossibilitat de conèixer l’abstracte i haguera estat restringit sempre a tindre tant sols, una percepció sensorial. El conèixer l’abstracció es la mes bona prova de l’existència en l’home de l’idea d’allò que pot ser transcendent i també, de l’image de Deu i de la seua semblança. Ab esta premissa podem aplegar necessariament a l’estudi de l’idea del “llibre albir” en l’home.

     Maimónides, en el seu tractat sobre la “Teshuvá i el retorn cap a Deu”, ens diu: l’albir li es donat a tots el homens. Si un home vol anar-se’n pel camí recte i ser just, te el llibre albir. Si un home vol anar-se’n pel mal camí i ser un mal ànima, te el llibre albir. Com està escrit en la Toráh: “l’home va rebre com qualsevol de nosatres la possibilitat de conèixer el be i el mal”. L’home es l’ única espècie en l’univers i no n’hi ha atra espècie a la que pareixer-se’n, per a ser ell mateix en el pensament i ab el seu conèixer, coneixedor del be i del mal, i no hi ha ningú en condicions de fer-lo prohibir.

     Amo es l’home dels seus actes i encara així, tot es previst des del principi dels temps. Aplegats ad este moment, deurem sense dubte fer-nos la pregunta següent: si estem d’acort d’acceptar la proposició de que el Tot Poderós, coneix sense possibilitat d’ error tot allò que te que succeir fins el pas de tots els temps i de totes les generacions, es podrà deduir que uns homens deuran ser malvats i atres homens deuran de ser justos i si ho saben, ¿com es possible ser llibres i amos dels seus actes? ¿Es a cas possible que l’omnisciència de Deu, que induptablement existix i es certa, desposseix a l’ home del seu llibre albir? Esta pregunta es molt antiga i sobre la mateixa va comentar Maimónides en el seu tractat: Deuràs saber que la resposta ad esta pregunta, per la seua extensió, es mes gran que la terra i els mars. Profunts principis i elevades conclusions, depenen d’ella. Esta pregunta ha deixat perplexes a grans pensadors de cadascuna de les generacions passades i de les actuals. Alguns pensadors aplegaren a conclusions herètiques, pretenent que Deu no coneix les accions de l’home, sent per lo tant l’home llibre. Atres aplegaren a la conclusió contraria, molt generalisada en la filosofia àrap de l’edat mija, d’acort ab ella, no existix el llibre albir i tots els fets dels homens, depenen dels decrets de la divinitat o de les lleis de la natura, sobre les que cap home no te cap poder ni possibilitat d’interferir. Per atra part, els existencialistes actuals, portaren la llibertat a la seua màxima expressió, fent negació de juge i de justícia i proclamant que el mon, l’home i l’anima, son terra de ningú. Les proves i les contraproves son molt numeroses per a que puguem fer menció. No hi ha ningun home que tingué una solució exacta. Molt tindrà que esforçar-se el coneiximent humà per adinsar-se’n les entranyes de l’espirit i en les seues forces ocultes, mes de segur, que mai aplegarà a entendre-les, donat que la seua inteligència i els seus coneiximents per a poder comprendre l’essència de la seua pròpia ànima i les raïls de les pròpies vivències son precàries. No mes permaneixen clares les paraules del Génesis 2 - 6: “I va insuflar dins d’ ell, un espirit vivent”.

     No te sorprengues home, si el teu Creador ha fet ab tu un pacte, si t’ha donat per mig d’ell, llei i preceptes, puix es l’espirit que dona cor a la teua vida, Ell se ho ha insuflat, del seu poder t’ha donat a tu poder, domini t’ha donat sobre el mon i t’ha fet el seu soci a canvi de la teua responsabilitat en la conservació i subsistència de l’ univers. Vas ser creat lliure i ab la llibertat de fer el be o el mal. Si com a home has trobat el camí, t’has alçat cap a la bondat i cap a la perfecció i has fet ennoblir-se’n el teu espirit, sense dubte, te trobaràs aplegant a l’ estat de perfecció i de santitat que Deu desija per a l’home. Est es el principi bàsic de la concepció del mon en la Toráh sobre la posició i sentit de l’home en el nostre mon.

     Els savis jueus de tots els temps s’han omplit sempre d’admiració i es van sorprendre en tot moment davant del secret de l’existència de l’home i davant del maravellós mecanisme de la seua vida física i espiritual. Al fer una observació de la vida, jorn per jorn, van aplegar a la conclusió única, que sent l’home la cimera de la creació i fet a image i semblança de Deu, per tindre un espirit i ànima de purnes de la divinitat, nos devem dirigir a l’home ab amor i consideració i protegir-lo de tot mal possible, com ho diu el Sagrat Escritor en els seus Salms Cap. 8: “Ho has fet poc menys que diví, ab honra i esplendor l’has coronat” i ademés, diuen els sabis del Talmúd: “Aquell que salve una existència, ha fet subsistir un univers sancer”.
     ¿Com van materialisar els sabis talmúdics, este principi en la pràctica i en la vida de cada jorn? El Shuljan Aruj ordena i definíx la vida d’un jueu ab 613 preceptes i d’ells n’hi han de positius, es a dir, obligacions i negatius, es a dir, prohibicions. Per un atra part, n’hi han obligacions per a regir les relacions de l’home ab Deu i de l’home ab els atres homens. Totes estes normes, obliguen a l’home jueu les 24 hores del jorn i tots el jorns de la seua vida, mes quant un perill amenaça la vida de l’home per qualsevol motiu, som obligats a ajudar i en esta situació, desapareixen tots els 613 preceptes i inclòs es pot profanar el dissabte i totes les prohibicions per tal de salvar la vida d’un home. En la Halajá jueva, esta situació s’anomena “Pikuaj-Nefesh”, així, per eixemple en el cas de tindre que acceptar una autòpsia, problema que s’ha agudisat en els nostres dies, aquells que la preconisen, es basen en este principi de l’abans anomenada “Pikuaj-Nefesh”, ya que d’acort ab la seua concepcio, es una necessitat de la que de cap manera podem renunciar, ya que fent us d’este sistema es possible aplegar a estudiar i a coneixer les raïls de les malalties i no sols ocorrix en el camp de la medicina com es podria creure, tambe en atres molts camps de la vida que poden ser analisats baix este punt de vista.

     En el Talmud Babilonic i en el Jerosolimità, es diu que en lo referent al Pikuaj-Nefesh: “Lloats siguen els que son diligents ab este principi. Qui formula preguntes, derrama sanc” Es dir, l’home deu de ser diligent, fer les coses a fer, ben pronte i sense fer preguntes. En base ad estes fonts Talmúdiques, va aplegar Maimónides a la següent definició: Està prohibit demorar el trencament del dissabte per a donar auxili a un malalt. El Talmúd diu: Estes son les lleis que l’home deu de complir i viure en conformitat ab elles, en l’original “vejai baem”. “Deurà viure, no morir”, comenta Maimónides, seguint el Talmúd.

     Si anem encara mes en profunditat buscant el concepte de l’home en el judaisme, arribarém als “mitzvot” “preceptes” per al comportament de l’home ab els seus proïsmes, es a dir, la relació de l’home ab l’home, baix el punt de vista moral i religiós. Es en este punt on mos trobem ab un extraordinari i bellíssim concepte hebreu, que no té paregut en cap atre poble de la terra, religió i idioma. L’amor al seu poble d’Israel es un sentiment humà fort i profunt, una relació anímica entre l’amant i l’ objecte del seu amor i est sentiment no pot ser captat racionalment ni tampoc definit. Sols pot ser provat en la seua existència i en la seua veritat al ser ficat a prova davant d’una desafiant necessitat de sacrifici. La gènesis d’est sentiment es troba en la relació d’admiració i d’amor cap a tot el poble jueu i d’este punt s’eixercís sobre cadascú dels individus, a cada jueu, encara que nos son totalment estranys, encara que no nos agrade la seua conducta o no semble repulsiva.

     Este sentiment, ademes de ser una obligació com a precepte religiós, té el seu orige en tres fonts:

1ª L’ admiració ilimitada i gran al seu poble d’Israel, que va subsistir ab valentia sense igual, per l’ esplai de mils d’ anys front a un mon hostil.
2ª La misericòrdia cap a aquells del nostres que sofrixen.
3ª La convenció de que tot jueu, encara que siga un pecador, seguix sent jueu i té un ànima jueva. Ací es troba l’anomenat “puntet jueu”, el sentiment de misericòrdia i la font de la moral que l’alcen a les altures, encara que es troben en moments de decadència religiosa i moral.

     El judaisme dona un nou i poderós impuls al compliment del precepte: Ahabat Israel, convertir en pedra fonamental de la concepció del mon i el seu punt mes important era la defensa del poble d’Israel, baix la premissa de que no hi ha un jueu roïn, de que en tot home hi han traces de Divinitat i que tot dependrà de que es troben en aquells que ho sapiguen comprendre i convertixquen les traces en autèntica flama. L’ amor al poble d’Israel, segons este concepte, no es simplement la repressió de l’odi en el cor i el estar quet temporalment, mes be l’anulament de tot l’odi, acompanyat del predomini radical del sentiment de l’amor a l’home i la disposició a sacrificar-se pels demes.

     El compliment d’este precepte va fer aflorar diferents problemes que han vingut debatin-se des de la Mishná, fins als nostres dies.

a) ¿Parla la Toráh d’amor a Israel? ¿Parla d’amor a tot lo món creat a image divina que es un principi encara mes superior?
b) ¿Deu l’home llimitar-se al compliment de les lleis? ¿Deu fer també actuacions sempre d’acort al sentiment de misericòrdia i de commiseració, es a dir, anar mes allà de la llei escrita?
c) ¿Per atra part, este precepte d’ amor als demes, conduix inclòs també als malvats? ¿Deurien deixar-lo restringit nomes per aquells que complixen fidelment ab la llei i els preceptes?

     El primer problema, va nàixer en una polèmica entre el Rabí Akiva i el Rabí Ben Azai, que se pot trobar en el Talmúd Jerosolimità, en el Tractat de Nedarin (89). El Rabí Akiva nos diu: “Amaràs als demes com a tu mateix”. El Rabí Ben Azai, diu ademés, com principi fonamental del judaisme, el versicul del Gènesis que diu: “Est es el llibre de les generacions de l’home”, es a dir, de tot home creat a image de la divinitat, sense diferencies. Per tant, ací teniem molt clar que tot lo món es mereixedor d’un tractament igualitari i honrós. Ben Azai, nos parla de l’obligació de dirigir-nos a tots ab tolerància, honor i bondat, d’acort ab les anomenades “darkei shalom”, senders de pau, cap a la perfecció del mon.

     El segon problema, sobre la mesura de les obligacions humanes, estava també a debat en temps antics. Podem trobar un debat en el Talmúd Babilònic (Babá Metziá, 62), basat en un versicul del Levític. (25) “I viurà el teu germà ab tu”, capítul del Dret Hebreu, on es prescriuen les lleis prohibint l’usura. Este problema apareix tangencialment, en mig de disposicions monetaries. Però tan l’afirmació con la forma en que es feta son molt poderoses i constituixen la base i el marc per a una concepció jueva global en lo referent a l’home i al seu proïsme en problemes molt importants i en conflictes en els quals es debat la vida i la mort.

     El Talmúd nos proposa un problema respecte a dos persones que estan en un camí, una d’elles porta un odre totalment ple d’aigua. Si les dos beuen de l’aigua, moriran. Si una sola d’elles beu de l’ aigua, podrà aplegar a un habitage i sobreviurà. No es tracte solament d’una pregunta acadèmica per a la que no esperem resposta. Es una pregunta pràctica, en la que es debat específicament la concepció del mon i de l´ home en el judaisme, transcendint el pla purament teòric. Polemisant el Rabí Akiva i el Rabí ben Petura, est últim, que es millor que moriren els dos i no tingué que vore un dels homens, la mort de l’atre. El Rabí Akiva dona un veredicte diferent invocant al ya citat versicul: “Viurà el teu germà ab tu” i afegíx: “La teua vida es anterior a la del teu germà”. El comentariste talmúdic Maharshá, comenta: Si l’odre d’aigua no fora a mans de ningú dels dos, sent propietat conjunta dels dos, ningú tindrà la prioritat i no podran dir: La vida del meu germà es desprès de la meua. El Rabí Akiva, estava en este cas d’ acort ab el Rabí Ben Petura, en que es millor que moriren dos i no presenciar u la mort de l’atre. El segon cas es diferent al primer cas, en que l’aigua està en mans d’un dels homens. En este cas, una vida es la que va per davant, encara que no siga la mes important. La religió jueva no admet cap orde de prioritats en la vida dels homens. Tots els homens son amats igualment per Deu, encara que pot passar que ens troben ab el problema de qui deu de ser salvat primer.

     Al pas de les generacions es va desenrollar profundisant la concepció de que es obligació de l’home amar al proïsme molt mes de lo que exigixen estrictament les lleis, creant-se el concepte de “lifnim mishurat adin”.

     També es va debatre un atre tercer problema. ¿Es poden incloure, l’amor al proïsme i al pecador? ¿Es poden incloure a tots aquells germans, que d’ acort ab lo acceptat per els jueus piadosos, no son considerats bons? Ya hem dit que el Talmút nos diu clarament: “amaràs al teu proïsme” incloent als malvats. De la mateixa forma es van manifestar el Rabís Jasídics. Una excepció difosa entre els Jasidim, dia: “M’agradaria poder amar al mes gran dels equitatius, de la mateixa manera que Deu, ama al mes gran dels malvats”. Es a dir, que torbant-se d’ acort en els Jasidim, el Ahavat Israel, no pot restringir-se als bons i rectes, fent exclusió al pecador religiós o moral. El judaisme parla d’ un amor a tots, també als malvats.

Vaig a finalisar ab un popular comentari jasídic:

     Succeí que el Rabí Avigdor Halberstam, germà del Rabí de Tzanz, tingué que quedar-se un dissabte en una aldea i es va hostajar en la casa d’un dels dignataris de la Kehilá. D’acort ab la costum d’aquell lloc i d’aquell temps, l’amo de la casa el va ofrenar una font ab el menjar sabàtic per a que fera el repartiment als comensals. El Rabí va provar el menjar i en lloc de fer el repartiment, va seguir provant-lo i provant-lo fins buidar la font.
     El fet va parèixer incomprensible per a tots, mes ningú dels presents es va atrevir a demanar el motiu. Per la nit, desprès de la “havdalá”, el mes aplegats es van decidir a demanar el motiu de la seua actitut. El Reví els va contestar ab un llauger somriure en els llavis. “Vos vaig a dir el motiu” La cuinera de la casa, una doneta molt jove, es va equivocar i va ficar petroli en el menjar i no oli d’oliva. Me vaig donar conter de l’equivocació al tastar-la, comprenc que si tots els comensals i mes encara, l’ ama de la casa, s’enteraven, la pobre doneta seria despachada i els seus ancians pares es quedarien sense res per a sostindre’s. Vaig sentir pietat per ella i vaig pensar que era millor que acabara yo a soles el menjar de la font, per a que els amos de la casa no s’enteraren. Vaig preferir que pensen de mi tot lo que desigen, mes no que la pobre doneta i el seus pares, patiren.

     Este va ser el món Jasídic dels nostres mestres ab l’home.

Estudi fet per En Francesc Bellido de Sant Feliu.
Castelló de la Plana, en el dotzé jorn del primer mes de l’Adar de l’any Jueu del 5768.
Dihuit jorn del mes de Febrer de l’any cristià de 2008

cites

diccionari

corrector

LINKS

NAVEGA EN
VALENCIA

Entrar com
a usuari