Fent memria

Fent memòria

Per Pere Martí i Martínez

Durant aproximadament els últims vintitrés anys, el valencià, no ha tingut “oficialment” una normativa que codificara esta llengua, en el seu defecte, en vegada de reconéixer a una entitat acadèmica reconeguda i històrica com la Real Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV) fundada l’any 1915, en la seua secció de Llengua i Lliteratura, i una normativa pròpia i ajustada per al valencià actual. Que fon a primeries dels huitanta oficial, fins que aplegaren els socialistes al Govern i aplicaren el seu democràtic “rodillo”. Des de llavors, per nassos, a la tràgala, oficial i acadèmicament s’aplicaren les normes del “Institut d’Estudis Catalans” (IEC).

Tot açò, en el consentiment i beneplàcit dels nacionalistes catalans (recolzats des de Catalunya en mils de millons de les antigues pessetes per a fomentar l’unitat llingüística i cultural), de l’esquerra pancatalanista valenciana, socialistes inclosos i, ¡del Partido Popular de la Comunidad Valenciana! (PPCV)…encara que paradòxicament en el seu programa des de fa décades defenia i defén la singularitat de la llengua valenciana diferenciada del català.

I afirme tot açò perque estant el Sr. En José Mª Aznar en la presidència del Govern de l’Estat, i tenint majoria absoluta el PPCV en N’Eduardo Zaplana al front de la Generalitat, se gesta previ dictamen del Consell Valencià de Cultura (CVC) ambigú i imprecís com qualsevol dictamen polític d’esta naturalea, una entitat acadèmica que puguera resoldre l’enfrontament social obert durant anys, que escomençara de zero, que tancara ferides, que discerniera i concretara la normativa més adequada per al valencià. En fi, una acadèmia que actuara com a tal, oficial, reconeguda, imparcial i valenciana per a la llengua dels valencians. L’idioma valencià.

Finalment, i per a abreviar, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVLL) naixqué viciada des de la seua més tendra concepció, al Partit Popular (PP) a soles l’interessava crear-la “fora com fora”, lo que havia promés lo volia complir, i no reparà en el preu a pagar. No actuà de bona fe i sí, per interessos polítics, i d’aixó s’aprofitaren els nacionalistes catalans i els socialistes valencians (pancatalanistes) que no deixaren passar tan magnífica oportunitat per a la seua expansió pseudocultural.

Dels vintiú membres que la componen, i malauradament la continuen component, el PP només trià una minoria d’acadèmics, els únics que defenien l’independència llingüística del valencià respecte del català. El “Partit Socialista del País Valencià” (PSPV), trià a dèu, la mitat dels quals o eren membres del “Institut d’Estudis Catalans” (IEC) o catalanistes confessos, i ademés amenaçà, en consensuar als cinc restants, perque sino passaven el seu “test de conformitat política”; és dir, de catalanisme, no eren aptes i no recolzarien l’Acadèmia. Dit d’una atra manera, que els consensuaven o “rompían la baraja”.

Davant este panorama insòlit, i tenint majoria absoluta el PPCV, va cedir davant les pressions de les minories i dels pancatalanistes l’unitat llingüística en el Govern de Catalunya. Clar…en aquells moments CiU era la clau de l’estabilitat del Govern del PP en l’Estat…(!)

¿Qué se pot esperar d’una Acadèmia que naix totalment politisada, en la que més dels seus dos terços no creuen en la llengua a la que teòricament han de representar? ¿A on està ací la paritat democràtica, que òbriga les portes del diàlec acadèmic i la confrontació de bona voluntat? ¿Qué pot eixir d’una Acadèmia dogmàtica de catalanistes, si se partix sempre de premisses catalanistes? La resposta és molt simple.

El PP s’enganyà greument al no contar en el poble valencià, llegitim usuari de sa llengua, únic amo i senyor, ha estat jugant (i pareix que continua fent-ho) en una de les seues senyes d’identitat més íntimes i intransferibles, ya que majoritariament se posseïx una forta consciència idiomàtica en totes les terres valencianes. I sino…que pregunten.

Mai, en anys d’immersió cultural i llingüística, ha hagut respal social ni politic a les tesis pancatalanistes en Valéncia.

Mai del món, podràn fer-nos creure que pertanyem a una entitat nacional catalana, la qual carix de tot allò que al Regne de Valéncia li sobra; potser per això, ens vullguen anexionar, perque molt possiblement sigam més nació que ells.

La responsabilitat, és de tots, la diferència estriba en que els nacionaistes catalans i catalanistes valencians, aixina com els socialistes van de cara i diuen lo que pensen i fan lo que diuen…al contrari que el PP, per lo manco en la nacionalitat a la que m’honre en pertànyer.

Lo que admire sincerament dels catalanistes, és que independentment de la tendència ideològica que tinguen, (conservadors, progressistes…) davant de tot, i sobretot són catalans. Fins i tot, la pròpia iglésia catalana (pareix ser) també camina conjuntament cap al mateix objectiu nacional català. ¡Enhorabona!

És trist dir-ho, pero hi ha que reconéixer que el PP ha segut i és molt complaent en el funest expansionisme “nacionalsocialiste” pancatalà que ara tant ataca i defenestra. ¿Massa tart…potser?

Pere Martí i Martínez
* Articul publicat en el periodic “Diario de Valencia”, a finals de l’any 2005.