Llinages catalanisats

Per Joan Benet Rodriguez i Manzanares

El dimarts, 2 de decembre de 2008, aparegué una notícia en el diari, ´El Mundo´, que realment és una verdadera megalomania catalana, pero marcada per allò que diuen les yayes de, ”Fes lo que yo diga, pero no lo que faça”.

Be, com introducció ad esta megalomania, hem de dir que fa uns mesos, un dels icons actuals del pancatalanisme, Josep Lluís Carod-Rovira, s´enfadà moltíssim per que en televisió li digueren pel seu nom, pero en castellà, dient-li, José Luís. Ell posà el crit en el cel, puix a ple lleu chillava dient que el seu nom era Josep Lluís, i no José Luís.

Puix be, ara, el màxim organisme de la comunitat que ell defén, la Generalitat de Catalunya, en la publicació de novembre del resultat d´un concurs públic de trasllats en l´Administració de Justícia, dirigida per Montserrat Tura, en el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya, ha catalanisat un fum de noms i llinages de les persones implicades en eixe concurs públic, més de cent.

Aixina, els llinages com Manzanares han passat a ser, Pomares. Hidalgo, ha passat a ser Gentilhome. Conejo, ha passat a ser Conill. Navarro ha passat a ser Navarrès.

I aixina podriem dir un bon grapat mes, com Pinos a Pins, Calbo a Calb, Muro a Mur, Salido a Salit...

Alguns catalans, entre els que es troben alguns dels funcionaris de la mentada Generalitat, alguns senyors d´alguns patits polítics, com el mentat a l´inici, i algunes persones més que no tenen cap de trellat ni de vergonya en escampar el català per tot lo món, caiga qui caiga i a força de lo que siga, estan fent-li a tot lo món, lo que els seus representant demanen per ad ells.

Senyors meus, si un icon actual del pancatalanisme, demana respecte en el seu nom, lo mínim és oferir vosatres a tot lo món, eixe respecte que demaneu veu en crit per a vosatres.

Com diu una frase que m´agrada a montó: l´inteligència humana té llímits, pero l´estupidea no coneix fronteres.

cites

La llengua te vida propia independent, lliteratura propia i pot formar la seua historia d’evolució morfológica dende que s’emancipa de sa mare. El dialecte no pot tindre vida independent, ni molt menys lliteratura propia; per lo tant, rigause d’aquells que sostenen que el valenciá es un pur dialecte; eixos no han llegit nostres clássics del sigles XIV, XV, XV, i XVII.
Lluis Fullana i Mira (1916)