Entorn a lŽAVLL (1a. part)

Per Joan Costa i Catala

He segut invitat per a parlar-vos esta nit de lŽAVLL, tema de molts caents que ve alçant bambolles des del mateix anunci i a lo llarc dels passos donats per a la seua implantacio, que es ya definitiva realitat. Donades les greus implicacions, no solament llingüistiques, sino sociopolitiques que ella comporta, es fa precisa una objectiva exposicio que ens ajude a pensar serenament des de les nostres conviccions i fondos sentiments de valencians.

Delliberadament tractaré de que esta conferencia no tinga les caracteristiques dŽun mitin, sino d’una exposicio i una tranquila reflexio que mire, mes que a un curt plaç, a un llarc determini. Inevitablement, donada la meua trayectoria, aço sera des dŽun valencianisme, no politic ni tan sols ideologic, sino natural i personalment vixcut des de la meua condicio de valencià i estudios en materia de llengua.

Molts sabeu que no he accedit a una certa notorietat en el mon valencianiste a partir de cap circul cultural o politic concret que mŽhaja imbuït de menut o de jove les idees, sino, ya prou major, de mes de quaranta anys, des de la propia reflexio i estudi en solitari, que em llançà a publicar una serie dŽarticuls que trobaren reso en la ment i en el cor de molts valencians i que, dŽesta manera, mŽanimaren a seguir un cami que yo mateix anava descobrint conforme alvançava. "Caminant, no hi ha cami, es fa cami al caminar". Els contactes i les pertinences vingueren despres, no tant perque anara a buscar-les quant per que elles vingueren a mi i yo trobi en elles lŽhabitat natural per als meus pensaments i conviccions valencianistes. Aixina es com vaig ser durant un temps Vicepresident de Lo Rat Penat, colaborador adjunt, corresponent i ara finalment academic de la Real Academia de Cultura Valenciana, els dos mes ferms pilars que sempre ha tingut i te hui encara la cultura i la llengua valenciana. Sempre, aixo sí, mantenint una certa independencia i fugint dŽaquells carrecs que mŽimplicaren excessivament en tasques de govern i gestio. Lo meu sempre ha segut estudiar, reflexionar i escriure, sense oblidar-me mai de qui soc: un home religios i de pau, amic en principi de tots i enemic de ningu; pero amic sobre tot de dir la veritat, al menys lo que crec sincerament ser veritat.

He cregut necessari expressar tot aço abans dŽentrar en el context precedent i actual de lŽAVLL, segons lŽhe vist i ara el veig. Fem un poc dŽhistoria recent.

PRECEDENTS

Des de lŽultima decada de lŽagonic franquisme es patent en terres valencianes una accio sistematica i massiva, que prové sobre tot dŽalguns partits dŽesquerra i assenta els seus quarters en lŽUniversitat, per a incloure el Regne de Valencia en un proyecte politic de Països Catalans. Com lŽeix principal del pancatalanisme es la llengua, lo que ya havia començat en les Bases Ortografiques del 32 sŽesten a tots els continguts llingüistics i dŽahi a una concepcio que proclama la catalanitat originaria i substancial de tot lo valencià, promoguda i divulgada pels escrits de Joan Fuster, lŽautodenominat “fulano catala de Sueca", i en un nivell mes academic els llibres de Sanchis Guarner, als que seguixen una serie de publicacions menors, la mes estremosa de les quals es la del professor universitari Josep Guia, "Es molt senzill, diemt-li Catalunya".

LŽUniversitat o Escola dŽEstiu "Rosa Sensat" i els Cursets "Carles Salvador" es dedicaren durant els anys xixanta i setanta a promoure per tot arreu les noves idees, baix el pretext dŽimpulsar el coneiximent i conreu de "la nostra llengua", "la llengua vernacla", o a lo mes "el valencià", pero deixant ben clar que este es simplement una “variant" o "modalitat" de la unica llengua catalana. DŽesta manera es manipula el nom i la figura dŽun gran valencianiste castellonenc, que no arribà a vore la gran trampa que amagaven les Normes del 32, calcades de les de lŽInstitut dŽEstudis Catalans. Junt a la modificacio formal dŽinnumerables paraules, com per eixemple jo en lloc de yo, homes en lloc dŽhomens, realitzar en lloc de realisar, etc. etc., un nou lexic, com amb, xarampió, esport, malgrat, maduixa, gripau, i una nova sintaxis, com "el que passa”, "tot i què", "soc a Castello", "Pere busca Pau", no usats mai en terres valencianes, es van repetint uns nous conceptes i denominacions, com "país valencià” els "comtes-reis”, la "confederacio catalano aragonesa", el "naixement del poble valencià”, "el llenguage cientific"..., tots encaminats a rebaixar lŽautoestima del poble valencià, de la seua historia, llengua i cultura, ignorades per lŽimmensa majoria de la gent, posant el catala i el seu nacionalisme com a models suprems d’dentificacio.

Front ad esta desnaturalisacio de la llengua valenciana sŽalcen les veus dŽAdlert Noguerol i Xavier Casp, que donen lŽalerta i denuncien al poble valencià, completament descuidat, tot lo que estava passant. Aixo els costa haver de trencar en moltes relacions i patir una llarga i tenaç campanya de desprestigi, que arriba als nostres dies. Pero lŽoposicio conscient al que pareixia imparable proces de catalanisacio havia començat. Perduda lŽUniversitat i unes atres institucions culturals, es pugueren salvar, no sense grans tensions internes, per al valencianisme les dos institucios mes antigues i representatives de la Cultura valenciana: El Centre de Cultura Valenciana, hui Real Academia, i el mes que centenari, Rat Penat.

En els critics moments de la transicio politica a la democracia, es promou una intensa campanya i un gran esforç politic i economic per a substituir en lŽEstatut els senyals naturals dŽidentitat, com el nom de la nostra autonomia, la senyera coronada, lŽhimne i, sobre tot, la llengua, per una nova denominacio i simbologia que obrira i fera facil el cami a una progressiva catalanisacio del Regne de Valencia. Nomes es pogue arribar a pactar el nom dessubstanciat de Comunitat Valenciana, davant de les fortes pressions del carrer i de lŽintervencio decidida dŽalguns insignes valencians.

Salvada en lŽEstatut dŽAutonornia la denominacio de la Llengua, i a pesar de la desorientada i consentidora actitut dŽUCD recordem a Albińana i Monzonis , el Centre de Cultura Valenciana, que acabava de canviar el nom pel dŽAcademia de Cultura Valenciana, preparà una normativa inspirada en els criteris del P. Fullana i de Miquel Adlert Noguerol, que va ser avalada per casi mil firmes i aprovada multitudinariament en el Puig lŽany 1980. A esta Normativa ortografica segui immediatament una documentacio formal justificativa de cada una de les normes, cosa que no sŽhavia fet mai en ninguna de les normes anteriors. A ella sŽadheriren totes les institucions i escritors valencianistes. En ella es redactà el primer text oficial en valencià del nostre Estatut dŽAutonomia. Desgraciadament va ser esta una victoria efimera.

La desfeta dŽUCD i lŽacces al poder del PSOE per majoria absoluta, especialment en Valencia, deixà expedit el cami a una catalanisacio del valencià en lŽuniversitat, en les escoles, en els mijos de comunicacio i en el llenguage oficial. Li fon negat a Lo Rat Penat el reconeiximent oficial dels tituls que impartia en els seus tradicionals Cursos de Llengua Valenciana. Es tancà practicament lŽaixeta de les subvencions oficials a totes les institucions valencianistes. La Conselleria de Cultura, al front de la qual estava Cipria Ciscar, ompli les seues dependencies de convençuts catalanistes, els centres oficials, de comissaris llingüistics, i es dedicà en cos i anima a implantar un llenguage, unes normes i una ensenyança convergents a lŽunitat de llengua catalana. No sŽatreviren, per anticonstitucional i antiestatutari, a canviar oficialment el nom de la llengua, simplement sŽevitava pronunciar-lo. Com tampoc es promulgaren unes Normes, si be eixes normes existien de fet i sŽaplicaven disciplinadament, invocant de boqueta les del 32 ya superades per uns i per atres en direccions contrapostes,

Mentres les institucions valencianistes es reorganisaven i llançaven una Gramatica Normativa, una Fonetica i una Morfologia Historica de la Llengua Valenciana, obres les tres del P. Guinot, i finalment un Diccionari Valencià-Castellà i Castellà-Valencià, tractant de recollir i unificar els esforços dispersos anteriors; mentres sorgien noves associacions i es tractava dŽincrementar la produccio lliteraria en les Normes del Puig o de lŽAcademia, que condui a una nova Associacio dŽEscritors en Llengua Valenciana, lŽaparat oficial seguia imparable la seua tasca catalanisadora i la Seccio de Filologia de lŽUniversitat mantenia estretes relacions en lŽInstitut dŽEstudis Catalans, al qual pertanyien alguns dels professors de lŽUniversitat, que dificilment podem considerar com la nostra. No es donava un sol pas sense lŽaprovacio de lŽInstitut dŽEstudis Catalans, que de fet es considerava la maxima autoritat en la “llengua comuna" i es permetia unes atribucions que ningu li havia donat en la Comunitat Valenciana.

No podem baixar a moltissims detalls que pertanyen a lŽhistoria recent. Me llimite a senyalar-ne alguns que, entre, uns atres, son significatius. Em perdonaréu les moltes omissions de fets i de factors tambe importants. Nomes dire que, paralelament a nivell de lŽEstat, el Govern de Catalunya, per la seua posicio privilegiada en orde a decantar la majoria en el Parlament, impon la practica marginacio de la Llengua Valenciana, que mai apareix en lŽenumeracio de les llengües peninsulars ni te un ISBN propi que la distinguixca de la catalana i, mentres posa tota classe dŽimpediments a lŽinclusio del valencià entre les llengües minoritaries dŽEuropa, escampa per tot arreu la propaganda dŽuna unica llengua acompanyada de mapes dels "països catalans".

Les institucions valencianistes han anat deprenent i, encara que a la contra i a pesar de la tebiea dels partits politics que se suponia nos havien de defendre, aprofiten la força llegal del nostre Estatut i la força moral del sentir majoritari del poble valencià per a barrar els intents indirectes constants dŽinstitucionalisar, poc a poc, lo que es contrari a lŽEstatut i a la Constitucio.

El canvi de govern en la Comunitat Valenciana, gracies al pacte entre el PP i UV, despertà renovades esperances, que quedaren frustrades per la renuncia dŽUV a exigir la Conselleria de Cultura a benefici dŽuns atres carrecs de tots coneguts. Este greu error politic inicial i uns atres factors de divisio interna i falta de criteri, provocaria el vot de castic que quatre anys mes tart deixaria a UV fora del Parlament valencià.

Molt pronte es feu patent que el PP governant no tenia voluntat alguna de canviar en res la politica llingüistica que havia implantat el PSOE. Les institucions oficials, plagades de catalanistes, seguiren com si res havera passat. LŽUniversitat, enrocada en els principis maximalistes de la "ciencia i llibertat de catedra" es mostrava beligerant i desafiava arrogantment el mateix Estatut dŽAutonomia. La radio i televisio oficials seguien usant el mateix llenguage contrafet al que ya nos tenen acostumats. Els escrits oficials seguien baix el control i assessorament dels mateixos comissaris llingüistics. Els professors i llibres de text escolars seguien impartint la mateixa ensenyança dels anys anteriors, salvat algun retoc superficial. La llengua genuina del valencianisme i del poble valencià era com a maxim un poc mes tolerada i algunes escasses subvencions anaven gotejant. Solament des de la Regidoria de Cultura de lŽAjuntament de Valencia i des de la Direccio de lŽIVAJ, les dos en mans dŽUV, es fea una llavor testimonial continuament protestada per lŽalgaravia pancatalanista.

Per tres voltes va ser canviat el Conseller de Cultura per a no canviar res. A força de pressio popular i per intervencio de les principals institucions valencianistes es frenava en Europa lŽintent dŽexcloure el valencià entre les llengües minoritaries a protegir i ser subvencionades, pero les subvencions pareix que no arribaven directament sino a traves del catala. Des del grup dŽAccio Valencianista sŽentaulà una demanda contra els nous Estatuts de lŽUniversitat per la denominacio, donada al valencià, de llengua catalana, demanda que va rebre sentencia favorable pel Tribunal Superior de Justicia de la Comunitat Valenciana i posteriorment pel Tribunal Suprem, pero que naufragà en el politisat Tribunal Constitucional en una sentencia que avergonyiria a qualsevol juriste per la seua carencia total de fonamentacio juridica, en la que posava la llibertat academica, a usar per al valencià la denominacio de catala, per damunt de lŽEstatut dŽAutonomia, elegit i aprovat per ampla majoria del poble valencià, i aportava com a factor de dret el fet precisament controvertit i demandat com illegal dŽhaver aprovat lŽanterior govern socialiste els dits Estatuts de lŽUniversitat.

El partit politic governant declarà fluixament que no compartia la sentencia, pero que lŽacatava. Imagineu-vos lo que havera passat si una cosa aixina havera ocorregut en Catalunya o en el País Vasc. Avalentat per est escandalos desinteres i manca de reaccio politica, pensà el pancatalanisme que havia arribat el moment de reforçar lo que venia sent una situacio de fet, i presentaren en el Parlament Espanyol una Proposicio no de Llei que suprimira dŽentre les llengües de lŽEstat la Llengua Valenciana. Esta fon lŽultima gota que va omplir el got. Sense que ningu se ho esperara, una convocatoria a protestar contra este proyecte de mort anunciada es converti en la major manifestacio mai vista des de la transicio politica en Valencia. Centenars de mils de persones es llançaren al carrer demanant Llengua Valenciana i Normes Valencianes, es dir, les de la Real Academia de Cultura Valenciana. Per molt que sŽintentara minimisar lŽimportancia i significat dŽesta manifestacio, ella marcà una inflexio en el proces de catalanisacio i en el proces del mateix valencianisme. El poble pren mes consciencia de la seua llengua i de la seua identitat amenaçada, i el valencianisme, de la gran respala popular al marge dels partits politics.

El PP aprofita el descredit en que havia caigut UV, i la baixa del PSOE per les seues corrupcions i antivalencianisme i, davant de les immediates eleccions, promet un canvi en la política llingüistica que li aporta uns vots decissius per a alcançar majoria absoluta. Molts valencianistes i votants dŽUV, desenganyats del seu partit, cregueren les promeses del PP i el votaren. Pero immediatament sŽescomençà a intuir que no eren mes que promeses electorals i oportunistes. Pujà a la Conselleria de Cultura un home, Tarancón, ilustrat, inteligent i amant de la cultura, pero carregat dŽambigüetats i de gests contradictoris. De tant en tant un brindis al sol per a apaciguar les inquietuts valencianistes, pero sense tocar mai un sol nervi vital de lŽespes entramat catalaniste. Es dificil saber si la politica que ha dut a lŽAVLL es obra personal de Tarancón, o ell ha segut nomes lŽinteligent eixecutor de les consignes del president Zaplana i, mes amunt encara, del president Aznar, lligat en molts aspectes al partit governant en Catalunya i presidit pel sempre oportuniste Jordi Pujol, lŽimpulsor i mentor principal des de lŽombra del pancatalanisme valencià.

No podem oblidar, en lŽactitut desconcertant del PP valencià respecte al problema de la llengua, apart de conviccions personals de no pocs dels seus carrecs politics, o de la falta dŽelles, el factor dels posicionaments centrals des de Madrit en relacio al Govern de Catalunya, que no ha renunciat mai a lŽunitat de llengua catalana ni ha deixat dŽinterferir al respecte en la politica llingüistica de la nostra Autonomia.

cites

diccionari

corrector

LINKS

NAVEGA EN
VALENCIA

Entrar com
a usuari