Romeria de les Canyes: Evolució i Simbologia.

Per Gonzalo Romero Casaña

La Magdalena

Sense cap de dubte la Romeria de les Canyes, es el punt central i fonamental, d’una festa, la festa del meu poble, la festa de Castelló de la Plana.

Entendre l’idiosincràsia de Castelló passa per comprendre i conéixer les tradicions que històricament han definit la manera de ser, la forma de pensar i de concebre la vida de la nostra gent; passa per sentir l’orgull que tenim els d’ací, d’açò mateixa, de ser d’ací, i passa, inexcusablement, per pujar el tercer dumenge de Quaresma allí, al primitiu solar de la Vila, al Castell Vell, a l’Ermita de la Magdalena, a reviure, en una profunda i arraïlada satisfacció, les vivències que ya fa sigles rememorem en recort ad aquells que iniciaren eixa maravellosa aventura, de passat, de present i molt més de futur, que és Castelló.

No podem concebre el moment actual de la Romeria de les Canyes si no fem camí al costat dels primers pobladors de la Plana, dels primers romers penitents que en processó acodiren a la Magdalena, dels nostres antepassats que nos transmeteren eixe orgull de genealogia, aludit pel poeta. El hui del festiu camí de la Magdalena, es un cresol de distintes époques, en diferents, components religiosos i festius, en els quals mai s’ha perdut la part fonamental i simbòlica de l’acontenyiment: el que la Vila de Castelló tingué el seu primer emplaçament allí, en un privilegiat tossal a on s’alça actualment l’ermita de la Magdalena, situat just allà a on millor es veu i s’aprecia la bellea d’una terra, la nostra terra castellonera. Una concessió real feu possible el trasllat de la població i que Castelló es situara i es fera gran en la plana, en el lloc a on en l’actualitat es troba.

En estes terres a on s’emplaça hui en dia l’actual Castelló, en mig de la sublevació musulmana de l’any 1248, i degut a la conseqüent expulsió que esta originà, es produi un buit poblacional, que comportà com a conseqüència que entre 1249 i 1250 se produguera una distribució de cases i terres entre cristians en el terme de Castelló, fet este que es troba arreplegat en el “Llibre del Repartiment”, i serà immediatament després, el 8 de setembre de 1251, quan el Rei Jaume I, des de Lleida va concedir el Privilegi del Trasllat, el qual fon redactat en llatí, i que es la base històrica del naiximent de Castelló de la Plana. No podem, ni debem obviar, en fer referència a la Romeria de les Canyes, el fet fonamental del seu orige, açò és lo que en eixe document de trasllat redactat en llatí es diu, i que transcrivim en valencià:

“Siga a tots conegut com Nos Jaume, per la gràcia de Déu Rei d’Aragó, de Mallorca i de Valéncia, Comte d’Urgell, i Barcelona i senyor de Montpeller, per Nos i nostres successors donem llicència e íntegra potestat a vos nostre amat Ximén d’Arenós, nostre lloctinent en el Regne de Valéncia, per a que pugau mudar la vila de Castelló de Borriana a qualsevol lloc que vos paregue dins dels termens del mateix Castelló. Concedint que tots els pobladors que habiten dita vila o tinguen en la mateixa cases, i horts tinguen estos, ells i els seus successors, perpetuament francs i lliures de cens, tribut, usage, servici i qualsevol atra exacció que a nosatros o als nostres o alguna atra persona per les mateixes cases i horts mai tinguen que pagar”.

Es prou complicat mes allà de que acodim a la tradició oral, trobar documents o escrits, que relaten d’una forma més o menys fidedigna lo que fon el descens de la montanya al pla, pero amparant-mos en la transmissió que de pares a fills s’ha fet de dita baixada dels pobladors del Castell Vell a la plana, i tenint com a base a l’obra del Doctor en Filosofia i Lletres N’Àlvar Monferrer, sentim des de fa ya moltes generacions que els nostres antepassats mamprengueren el camí en una nit negra com la gola d’un llop; que baixaren en farolets dotats de caps de vela i caneles que davant allumenaven un insegur senderol. Dits hòmens i dones es recolzaven en una canya que els servia al mateix temps de gayata i guia, puix l’utilisaven per a tantejar el terreny i evitar fangars, i també com a, arma defensiva contra alimanyes. Qualsevol, si es despistava un moment podia eixir-se del senderol, i afonar-se d’immediat, necessitant ajuda per a poder ser rescatat del fanc, els chiquets per a evitar dites situacions, anaven lligats per una corda, precedits en una familiar processó que encapçalava el pare i tancava la mare. A tot açò hi havia que sumar un fret horrorós, que fea que els primitius habitants de la Plana intentaren anar més depressa, per a arribar lo ans possible al punt de destí, pero aumentant involuntariament les situacions de risc a les que es veen avocats. Les picadures dels insectes, el cansanci, degut a la gran cantitat de càrrega que portaven damunt, feen encara més penós i dur, eixe camí iniciat en la busqueda d’un futur, que en la Plana oferia als nostres antepassats.

En abordar d’una manera més documentada de l’evolució de la Romeria de les Canyes, hi ha que subrallar que segons l’insigne migevalista castellonenc, En Josep Sánchez Adell, ya en l’Edat Mija es celebrava anualment la commemoració del Trasllat, cosa que es pot constatar documentalment. És cert que en eixe moment tenia caràcter de romeria o peregrinage de penitència com a processó del castell vell, celebració esta que fon popular, pero no era la festa bulliciosa, en que es convertiria a lo llarc del temps. En relació, a la referència avalada documentalment, sobre dita processó, esta la trobem datada en l’any 1375, noticia que fon publicda per Lluis Revest en “Hospitales y pobres en el Castellón de otros tiempos”, i allí ya s’escriu sobre una rogativa en l’ermita de la Magdalena, basant-se en el document resenyat i transcrit per qui fon ilustre croniste de Castelló. Podem llegir: “Fon proposat en consell per lo dit Sindich que com ell hagues de volentat dels jurats donat I Kafiç de forment a la Karitat de la professo del Castell perço quel consell que lin fes albara. Lo consell respos que li playe que lin fos feyt albara”.

Segons el propi Revest, esta menció es la primera, si es vol un tant diluida i en casi tres centuries única, de processons penitencials al primitiu assentament de Castelló, relacionant dita processó en una epidèmia de pesta que en aquells moments patia la nostra ciutat. Es prou possible que en la caritat del pa entregat als pobres que acudien, puguera estar l’orige del tradicional rollo. No obstant lo dit, no està del tot clar l’orige o causa que motivà, i a la qual es degué, la Romeria de la Magdalena. La majoria dels estudiosos venen en acceptar que, possiblement, fon be la susdita pesta o be alguna epidèmia de còlera, o inclus alguna gran sequera… l’orige d’esta tradició; lo ben cert és que, almenys, des de 1572 la romeria es convertí en pràctica anual.

El mateix Revest dona a conéixer la presència en 1451, d’un frare barbut, en el nom d’Antoni, que pareix com a ermità solitari del ya abandonat Castell Vell, que es dedicava al treball d’erigir una nova capella dedicada a l’advocacio de Santa Maria Magdalena. En una carta dirigida pel consell a l’Abat de Sanctes Creus, es transcriu lo següent: “ha prop de fa dos anys fonch ací en la vila de Castelló hun bon hom frare barbut, lo qual ha nom frare Anthoni e en hum loch antich o partida que solia ésser de molros ans de les conquestes de regne de Valéncia, lo bon hom de frare Anthoni començà una ecclèsia la qual es sots invocació de senta Maria Magdalena en la qual tota aquesta universitat ha gran dfevoció e les circustancies d’aquella, en la qual ecclèsia ja sich celebre lo sant sacrifici de la misa: e començada la dita ecclèsia lo dit frare Anthoni se nes anat daval Valéncia”.

Pero són els últims anys del sigle XVII i començaments del sigle XVIII, quan observem les primeres preocupacions erudites locals en torn al Trasllat. Josep Lloréns de Clavell, notari, escrivà del Consell en l’última etapa foral i secretari de l’Ajuntament en el nou règim borbònic, tal vegada pel seu contacte en l’archiu municipal, que estava al seu càrrec, fa d’este home, com diu Sánchez Adell, el primer cronista de Castelló. Conseqüència de la seua afició pel passat de la seua vila natal, fon la seua “Crònica”, perduda en infinitat d’anotacions històriques en els seus protocols notarials, també el Llibre Vert de l’archiu municipal conté gran cantitat de notes fetes per la seua mà, i aixina mateix hi ha que resaltar que ad ell es deu la formació d’un volum miscelàneu de còpies de documents i notes personals, que titulà Varium de Clavell. Encara que per esta época ya no existix en l’archiu municipal el document original de la concessió de trasllat, existix una còpia d’un pleit de l’any 1400 per un assunt de marjals. Lloréns nos deixa constància de la romeria de la Magdalena i de la processo de les gayates, al voltant de l’any 1730, en concret en la ya aludida Crònica, fent-ho constar aixina: “…Fundada y trasladada que fue esta Villa antiquíssima en el propio término de Castellón en el sitio señalado, y que oy tiene Castellón, que es de los mejores y apacibles del Reyno, para memoria de la antigua Villa y castillo de sus habitadores, que aún dejan vestigios de sus ruinas, se mantiene y hay una Casa Hermita de Santa Maria Magdalena, a la qual, todos los años, el tercer sabado de Quaresma, va una devotíssima Procesión de Clérigos, Religiosos y la Villa en forma, y mucha gente de todos los gremios en la qual Hermita se celebra Misa conventual y predica el que tiene la Quaresma: despues de comer y dado a los Pobres, se baxa la procesión a la Hermita de Nuestra Señora del Lledó, en donde buelbe a predicar el mismo predicador, y concurre mucha gente; despues se sigue la misma Procesión y para en la Hermita de San Roque del Pla, y cerca del anochecer sale la restante del clero, con la comunidad de los Padres de san Agustin, y el Clavario y Mayorales de la Sangre con el Santo Christo, y muchas luces que componen la Procesión, y en el llano del Pla se junta ésta y aquella y por la Calle del medio se encamina la Iglesia Parroquial; en la qual la procesión van mugeres, y Niñas llevando muchas luzes por la muchedumbre de ellas. En dicha Iglesia Parroquial se queda la que viene de la Magdalena, de donde salió por la mañana, y la otra se buelbe a la Sangre, de donde salió y allí fenece; concurriendo a ver dicha Procesión multitud de gente de las Villas y lugares del Contorno y de otras partes, con ocasión de bajar de retorno de la Feria de Cabanes”.

En 1750 trobem recreada de nou la tradició de la romeria de la Magdalena, el Pare Josep Vela, el capitul V de la seua obra, “Idea de la perfecta religiosa en la vida de la Venerable Madre Sor Josepha María García, primera hija del real Convento de Capuchinas de la villa de Castellón de la Plana en el Reyno de Valencia, y Abadesa que murió en el mismo”, nos relata la celebració de la processó de les gayates: “El sabado segundo de Quaresma sube en procesión a esta hermita el Muy Ilustre Ayuntamiento de Castellón, acompañado de una porcion del Real Clero, y de cierto numero de Religiosos de todas las Comunidades, a quienes todos da una competente caridad. Sube también el Predicador ordinario de la Quaresma y a la Missa solemne, que se dice como a las nueve, predica aquellas memorias de la antigüedad y exorta a la gratitud devida a su Inclita Titular. En las casas adjuntas se dispone una comida muy decente para los Señores del Ayuntamiento y los que les acompañan; y aviendo comido y dado una copiosa limosna a los muchos pobres que concurren de Castellón y de otros lugares vezinos, se buelben por la tarde al Insigne hermitorio de nuestra Señora de Lidon. Aquí el mismo Predicador hace una exortación devota al innumerable concurso que acude, en alabanza al milagroso patrocinio que toda aquella tierra experimenta de aquella prodigiosa Imagen. Despues se hace una solemne deprecación a Maria Santisima y concluyda buelbe la Processión en toda forma a la Iglesia Mayor de la Villa, y va muy acompañada de luces, que convierten la noche en claro dia”. Podem vore en esta ultima part del document l’aparició de les gayates, element processional tipicament barroc. La romeria i la “tornà” nocturna s’han convertit en una reconstrucció anual del fet històric que rememorem en la romeria de les canyes.

En posterioritat, la data i hora de la romeria de la Magdalena, patiran canvis, en certa significació, en concret l’any 1774 el bisbe de Tortosa, Bernardo de Belarde, prohibix la celebració nocturna de la processó de la Magdalena, en la finalitat d’evitar abusos a les dones que desfilaven vestides de penitents, canvi este que provoca la protesta de la Confraria de la Sanc, perqué si dit acte no es celebrava de vesprada no lluirien les gayates com es costum; i es en l’any 1793 quan la romeria de la Magdalena passa a celebrar-se el tercer dumenge de Quaresma.

Poc més de mig sigle després, en concret en l’any 1852, es celebren les Festes del VI Centenari de la fundació de la Ciutat, el programa de la romeria indica que els chiquets del Colege d’Orfens de Sant Vicent Ferrer i els pobres de la Beneficència “llevarán una caña verde en la mano, pues según tradición las llevaban los moradores del antiguo Castellón cuando se trasladaron al llano que hoy ocupa”, segons alguns esta es la primera referència a les canyes en la romeria, pero dita afirmació no és del tot exacta puix com ans hem vist, estes ya eren citades per Lloréns de Clavell.

Els aspectes histórics i també llegendaris, relatius a l’orige i la simbologia de la romeria de les canyes, fan que en 1921 concretament en el Bolletí de la Societat Castellonenca de Cultura, aparega un treball del Cronista de Castelló, En Joan B. Carbó, en el que intenta mostrar el caràcter poètic, i ensomiador, que se li dona a la romeria de les canyes, fent constar que al seu entendre: “… La Romeria de la Magdalena, si bien se instituyó para conmemorar el hecho de la traslación de Castellón, no tuvo lugar a raíz de aquel suceso sino mucho tiempo después…”. Continuant en dit Bolletí, hi ha que fer una obligada referència a la narració que fa el llaurador i escritor castellonenc En Josep Pascual Tirado, de la romeria de la Magdalena en el que relata maravellosament i en to costumbrista la pujada i la baixada a la Magdalena, finalisant dit relat de la següent manera: “… ¡Açò, açò, es vindre de la Madalena còm els nòstres agüelos, no en tartaneta ni en auto! ¡pastafanguers!, ¡Calleu que en lo vòstre perdigonet en l’ala no hau vist les gaiates! – Xi, encara voleu més gaiata, - ¡De la Madalena venim!, - ¡Ché!, feu-li foc a la gaiata.”. Curiosament esta última referència de fer foc a la gayata, inquietà d’una forma seria en l’any 1945, en el que escomençaven les modernes festes de Castelló, puix en dit any, en el que el primer premi fon per a la Gayata 11 “Sant Roc”, batejada com “Pubilla i fanecaes”, es produí el cas curiós de que la prensa local tinguera que fer resó d’inquietut popular existent, per a tindre que afirmar que “No se quemarán las gayatas”, puix la llum de la nostra festa, no te ni foc, ni fum.

Es des del VII Centenari de la Fundació de Castelló, moment en que es deu fer menció i indicar-ne tres detalls que, des d’eixa celebracio, formen part de la Romeria. Els dos primers a que fem referència han de vore en dos cartes enviades a la secció de “Cartas al Director” del diari Mediterráneo. El primer aspecte fon l’incorporació a la romeria de la ya tradicional i madalenera cinta verda, conseqüència d’una proposta festa per un llector del dit periodic, la qual gojà d’una immediata i bona acollida oficial, convertint-se en un recort més apreciat encara que la mateixa canya. L’atra proposta també motivada per una carta publicada en el Mediterráneo, es la d’adquirir una campana per a que estiga sempre en la Magdalena i aixina no haver-la de portar d’un atre ermitori per al dia de la festa; idea esta que acceptada d’immediat per la Junta Central i per mig de suscripcions populars arribà a bon fi. I, finalment, el tercer element que s’unix com a novetat i consubstancialment a la Romeria es una reliquia de Santa Maria Magdalena, que fon enviada pel Vaticà en la corresponent Bula Apostòlica.

Llegenda, mit, o simple història, per als que som d’ací, la romeria de les canyes, és orige i és un fi, que sentim com algo propi, al que no podem faltar, puix en cada image o símbol, d’eixe dia senyalat, trobem els “castelloneros”, els nostres signes d’identitat.

Canyes, rollos, llum i festa, tradició, orgull, o mit, el trasllat fon una gesta, i és de Castelló, destí.

Gonzalo Romero Casaña. Escritor. President de l’associacio cultural Cardona Vives i director de la revista Renou.

Articul publicat en el llibret de la gayata 1 “Brancal de la Ciutat”, guanyador del Premi al millor articul inedit de les Festes de la Magdalena de 2007.

cites

diccionari

corrector

LINKS

NAVEGA EN
VALENCIA

Entrar com
a usuari