A propòsit del vent

Per Josep Lluïs García Ferrada

Un jurat compost per José Luís Aguirre, Marisa Bernad, Santiago Fortuño, Francisco Lapuerta i José María Araujo concediren ad este llibre, el premi ALCAP de poesia 2002.

Preàmbul a modo d’explicació.

La prensa del dia 30 d’abril del 2002, amaneixia en una grata noticia per a l’autor d’este llibre, dia aixina: “El burrianense José Luis García Ferrada, acapara los premios Alcap de poesía”. La notícia, per lo significativa, venia a omplir a l’autor de satisfacció. No es fàcil alçar-se en els dos premis d’un certamen en una obra en valencià, la present i una segona en espanyol.

El guardó d’este prestigiós certamen consistix en la publicació del poemari guanyador, cosa gratificant per a qualsevol autor. No es fàcil la publicació lliterària en Espanya i menys la publicació de llibres de poesia. Segurament per això és un premi perseguit i desijat.

Be, ací aplega l’explicació senzilla i menuda dels entrevills del certamen. I, des d’ací en avant, pense que “com autor d’este llibre que soc, dec una explicació als meus llectors”. I, l’explicació consistix en dir que, en el moment d’emetre el fallo del certamen, l’Acadèmia de la Llengua del Sr. Zaplana, no s’havia pronunciat ni a favor ni en contra de la normativa del Puig, -pautada seguint les indicacions ortogràfiques del pare Fullana, sobre la llengua valenciana-, ni sobre qualsevol atra. Aixina, puix, la norma ortogràfica utilisada per dua a cap “A propòsit del vent”, al jurat del premi ALCAP de poesia, li pareguè vàlida; tan vàlida que no dubtà en distinguir-la.

L’Acadèmia Valenciana de la Llengua (¿de quina llengua?, nos seguim preguntant els valencians), un bon matí i seguint les directrius marcades des de les instàncies de poder, que es des d’on emanen les consignes polítiques, nos va sorprendre en un comunicat per mig del que venia a dir, que mentrimentres els senyors acadèmics d’esta institució completaven una normativa propia, la que era de llei, la vàlida, no era atra més que l’utilisada per l’Administració i l’Ensenyança, o siga l’imposta pel Sr. Ciscar, Conseller de Cultura del primer Govern socialiste, d’ingrata memòria per als valencians i, més tart, assumida pel PP, partit huí en el poder.

Per mig d’aquell comunicat, se validava, puix, la paradoxa de que en el Regne de Valéncia, no se podia escriure en Llengua Valenciana, per la real gana d’una Acadèmia que amparava l’assentament del català en les terres de l’antic Regne de Valéncia.

Emés el fallo i sense marcha arrere, els rectors d’ALCAP se ficaren en contacte en l’autor de l’obra guardonada, servidor de vostès, explicant-li a grans traços que la publicació en eixa ortografia se fea, no difícil, sinó impossible, perqué depenia de la concessió oficial d’una dotació econòmica, (sempre la subvenció) per atra banda necessària.

L’autor, ben poc amic de conflictes anunciava, que no mampendria cap acció legal, a l’ampar de les bases del certamen. No volia crear ningun conflicte de competències entre ell i la societat a la que perteneixia. I, per atra banda se negava a que, cas de publicar-se, “A propòsit del vent”, se tocara ni una sola coma del text presentat a concurs.

S’acordà, puix, en justa correspondència, publicar el treball “Conjuros e invocaciones”, menció d’honor, escrit en llengua espanyola, del que també era servidor de vostés, l’autor. I esta circumstància coincident, ajudà, i molt, a aplanar les coses, a suavisar-les. Me consta, no obstant, per conversacions mantengudes en membres destacats d’ALCAP, que estan per la Llengua Valenciana i ho han demostrat molt clarament en atres ocasions.

El desenllaç deixà en l’autor un regust amarc. En el fondo de tota la qüestió s’incidia directa i malauradament, sobre la pròpia Llengua Valenciana, a la que se perjudicava, perque per mig d’este fet, se la tornava a marginar una vegada més.

Des de fa ben poc, puix, el valencià en el Regne de Valéncia està proscrit, està ilegalisat. No hi ha subvenció si l’obra no s’atén a les circumstàncies politiques que exigixen l’us d’una normativa aliena, estranya i inapropiada, imposta per la política que ha arramblat en la veritat, per a deixar a tots aquells valencians que volen manifestar-se en sa pròpia llengua, empresonats del poder, quan se suponia que la veritat tenia que triumfar, atenent a les promeses polítiques.

I és que en la política se mesclen elements distorsionadors de la veritat quan està moguda per interessos inconfessables. I, eixe es el cas i esta l’explicació. La política ha pogut més i ha pogut tant, que “A propòsit del vent”, no pogué vore la llum degudament, ni per mèrits propis, ni per les contingències polítiques.

Com dia el clàssic, una ortografia determinada, no fa una llengua, sino que està al seu servici per a conrear-la i fer-la accesible a l’usuari, acostant-se a la parla del poble de manera fidel, senzilla i, especialment eficaç, per a que este, l’usuari, que es l’amo i senyor de la llengua, trobe en la normativa, la ferramenta que li permitíxca una comunicació clara. La normativa de la RACV, és per a molts valencians, l’autèntica ferramenta que els acosta a la genuïna expressió de l’idioma propi.

Lo important, i en definitiva, no es el cóm estiga escrita una obra, sino el mensage que deu de transmitir; i un mensage clar i transparent, ho serà sempre si este arriba al llector, sense importar massa, el cóm estiga escrit.

En massa freqüència, i especialment en el nostre Regne, ha prevalgut durant anys, el criteri normatiu en menyspreu d’algunes obres que mereixíen haver vist la llum i s’han quedat a fosques, perque les exigències polítiques han propiciat l’ineditut definitiva, precísament per no claudicar els autors, front a una estranya norma ortogràfica.

M’alegra, puix, que per fi, “A propòsit del vent”, hui estiga viu i en les mans dels llectors.

Josep Lluïs.

cites

diccionari

corrector

LINKS

NAVEGA EN
VALENCIA

Entrar com
a usuari