El proces de substitucio llingüistica: esport vs deport

Per Manuel Gimeno Juan

Actualment i dins d’un proces, perfectament planificat, de substitucio de llengua, en el que es veuen afectats molts termens i expressions genuïnament valencianes, assistim a una lluita en la que el terme sport intenta desplaçar i eliminar el terme patrimonial deport, que tots els valencians (i sense solucio de continuïtat) hem usat des dels primers moments del romanç valencià.

Deport es fill directe de l’etim llati DEPORTARE. Pero es interessant coneixer l’historia d’estos dos termens (esport i deport) per a que no hi haja dubte a l’hora de valorar el pes de cada u d’ells dins la llengua valenciana. Hem de partir del frances antic, que presenta inicialment les formes deport, desport (s. XII), per a vore com naix, uns quants segles mes tart, el terme sport. El sentit d’estes paraules (deport, desport) es, inicialment, el de “divertiment, diversio, recreacio”. Desport (variant de deport) donà lloc a la forma anglesa disport (s. XIV). No hem d’oblidar les relacions entre estes dos nacions i el predomini de França sobre Anglaterra en eixa epoca, lo que dugue, entre atres coses, a que s’introduiren molts galicismes en la llengua anglesa. Esta forma anglesa, disport, es convertix, degut a l´efecte de l´aferesis, en sport (s. XV). Pero s´ha de dir que la forma sport en Anglaterra manté el sentit original fins al segle XVIII, que es quan sport comença a prendre, poc mes o manco, el sentit actual de “joc individual o colectiu en el que pot haver competicio” front al sentit mes antic, al que hem fet mencio, de “distraccio, diversio, entreteniment, recreacio”. Per tant, este seria el cami recorregut fins arribar a sport :      frances: desport - anglés: desport - disport - sport.

Continuant en l’historia d’esta paraula (sport), dire que apareix per primera volta en França en 1828. Pero es a partir de 1853 quan comença a estendre’s, en certa manera, degut a la publicacio del diari “Le Sport”, consagrat a les carreres de cavalls. Tambe arriba a Italia a on, finalment, en 1940 son oficialment acceptats determinats anglicismes com “spòrt”, “tennis”, etc… El catala adopta el terme tambe modernament, començant a usar-lo timidament en els anys 20 del segle passat. Vejam, de totes les maneres, que diu al respecte el DCVB: “Esport. Joc o exercici corporal en què es fa prova de destresa, agilitat o força, en profit simultani del cos i de l’esperit; cast. deporte. Sinonim.: deport. Etim..: pres modernament de l’anglès sport” (la negreta es meua). Mentres que en l’entrada de “deport”, el propi DCVB reconeix la llarga historia de la paraula i dona cites molt antigues de grans escritors medievals com el mallorqui Llull i els valencians Jaume Roig i Ausias March.

Com hem vist la forma “esport” es ben moderna entre nosatres i hem comprovat tambe quin es el seu pedigree. Podriem dir que acceptant-la estariem acceptant un estrangerisme (l’anglicisme sport) que, en este cas, nos hauria arribat retocat a través del catala (IEC). Davant de tot aço hauriem de tindre clar que una llengua nomes deu d’acceptar arcaismes de la propia llengua o estrangerismes quan te un buit que no pot omplir d’una atra manera. Pero es evident que no estem davant d’eixe cas. El terme deport reunix totes les condicions: presenta un orige clar, absoluta tradicio lliteraria i es tracta d’una paraula viva (de moment) en la llengua actual en tot el territori valencià. Per tant es tracta d’un terme, des d’un punt de vista filologic, indiscutible. Hauriem de saber tambe que des del principi de les llengües romanç (aquelles de son filles del llati) fins als segles XIX i XX, moltes d’estes llengües mantenien formes evolucionades a partir de l’etim llati DEPORTARE, com en el cas valencià, sent coincidents o estant molt prop les unes de les atres. Teniem deport per al valencià, el catala, el mallorqui i l’occita; dipòrto per a l’italià; deporte per al castella i el gallec; desporto, deporte, per al portugues. Encara hui moltes d’eixes llengües (castella, gallec, portugues, valencià, …) mantenen este formes etimologiques en bon criteri.

Vejam ara nomes unes cites, entre les moltes que podem trobar en la lliteratura classica valenciana, en les que els nostres escritors usaven, exclusivament, el terme deport:

          “no ha deport altr. en lo mon que navegar” (Ausias March)
          “prenia canssat deport” (Roiç de Corella)     
          “Si tal deport” (Jaume Roig –L’Spill-)
          “solaç ni deport” (Sor Isabel de Villena –Vita Chr.-)

A pesar de tot, actualment hi ha valencians que, per desconeiximent o per snobisme, solen usar la forma esport. Ad esta tendencia tambe ajuda el fet de que institucionalment s’use este terme (Conselleries de la Generalitat Valenciana, Diputacio, Ajuntaments, etc…); el que pogam vore’l escrit en llocs a on acodix la gent habitualment a fer deport, com poliesportius (= polideportius), societats esportives (= deportives); l´influencia dels mass media (prensa, radio i televisio valencianes); el seu us exclusiu (bandejant “deport”) en les escoles, en l’ambit universitari, etc… Tot aço podria fer que a curt determini acabara per impondre´s. En este cas el fenomen de la substitucio llingüistica s´hauria consumat. Per tant, es evident que haurem de lluitar fort per a evitar la desaparicio de termens patrimonials que, com deport, formen part de l´historia de la llengua valenciana i han arribat als nostres dies vivissims, estant, per tot aixo, mes que justificada la seua pervivencia. Evitar-ho dependra del grau de compromis que estigam disposts a assumir els valencians en defensa de la nostra identitat.
            
                                                                                                                             
Manuel Gimeno. Llicenciat en Filologia Valenciana. Octubre 2008

cites

diccionari

corrector

LINKS

NAVEGA EN
VALENCIA

Entrar com
a usuari