Fart de manipulacions

Per Agusti Galbis

El senyor Brines diu, en una carta al diari, que està “fart del debat” i veu “absurd” el “debat del valencià”.

Compartixc l’opinio del senyor Brines de que hi ha que llegir, pero hi ha que llegir molt mes de lo que ell ho fa. Si ampliara el seu ambit de coneiximent i llegira Los papas Borgia Calixto III y Alejandro VI, de Susane Schüller Piroli, trobaria que “los catalanes, los vendedores ambulantes (como eran considerados todos los españoles), eran todavía poco numerosos en Roma pero se les despreciaba como extranjeros sucios, ávidos y mal educados”. Segons les cites fora de context tretes per el senyor Brines, pot ser que en el futur, algun investigador aplegue a la conclusio de que els catalans son gallecs, perque aixina es com es coneix a tots els espanyols en algun pais sudamericà. ¡Aixo es ciencia i lo demes favades! ¡I en eixos arguments vol acabar “amb el debat”!

Si llegira Els Borja, de la conquista del regne a la del bisbat de Valencia, de Luis Pablo Martinez i Miquel Navarro Sorni, pags. 29-30, voria que en el registre vaticà consta: “Calistus tertius natione Valentia, prius cardenalis de Valentia. Anno domini MºCCCCºLV die VIII aprilis, que fuit dies martis, hora tertiarum, factus fuit papam”. Per tant, Alfons de Borja vullgue que constara la seua adscripcio nacional ben clara “natione Valentia”. Si es pegara un passeig per les estances dels Borja en el Vaticà, voria pintures i gravat en una chimenera “Alexander VI, valentinus”. Si el senyor Brines llegira be a Gaspar Escolano voria que en el seu llibre Década primera de la historia de la Insigne y Coronada Ciudad y Reyno de Valencia, escriu: “… de suerte que arrimando algunos vocablos groseros que hoy en día se quedan en la catalana, […] ha venido a tener nombre por sí y llamarse lengua valenciana y a merecer asiento entre las más dulces y graciosas del mundo”.

En el Llibre de memories, pag. 186, fent referencia al Consell de 2 de giner de 1391, es reproduix: “… que ell entrels altres e ab los altres valencians havia fet en armes tant que tota la nacio valenciana era stada daquen notablement loada”. En el Valerio Maximo, d’Antoni Canals (1395), podem llegir: “… tret del llati en nostra vulgada lenga materna Valenciana axi com he pogut jatssessia que altres l’agen tret en lenga catalana empero com lur stil sia fort, larch e quasi confus…”. Com ara, les relacions dels valencians en els catalans, mai han segut idiliques. En Epistolari de la Valencia medieval, II. pag. 127, llegim una carta dels Jurats de la Ciutat de Valencia de 1421: “O! Quina sperança podem haver los valencians […]. Açò, senyors, nos ve de giny de cathalans, que may vetlen ne studien en àls sinó en procurar-nos minves e desonors e lançar-nos de tots officis e benefficis…”. En 1437 (pag. 129), escriuen: “Emperò, perque és natural de aquesta ciutat, no plau ni poria plaure als frares cathalans […] han cominat molestar e s’esforcen molestar e maltractar aquell en moltes maneres…”. Per lo vist, els catalans d’aquella epoca tenien ben clar que els valencians no erem catalans. Aixi que “cascu en sa casa i deu en la de tots”. L’absorcionisme catala no te res a fer en el poble valencià.

Agustí Galbis Cordova. Valencia
Articul publicat en la seccio de “Cartas al Director”, del periodic “Las Provincias”, el dia 4.9.2005.

cites

No es el catala una llengua romanica que sempre haja estat entre les llengües en personalitat propia: tot lo contrari, era considerat com una varietat dialectal de la llengua provençal, i nomes des de fa relativament poc, ha mereixcut la categoria de llengua neollatina independent
A. Badia Margarit