La pantomima del Diccionari

Per Josep Lluïs García Ferrada

Tota la faena que han fet els allumenats de “laveela”, durant tot el temps que els estem pagant, ha segut engrunt-sar-se en la composició d’un diccionari per a confirmar que als chiquets valencians se’ls pot dir “nois”.

¿Quan ha escoltat el Sr. Vicepresident, en el seu poble, que es el meu, dir-li noi a un chiquet? ¿Per a que se desganyita la Sra. Figueres en expondre públicamente que “una de les obligacions de l’AVLl, es defendre lo que està viu”, si el seu vicepresident la desautorisa? ¿O es eixa la jugarota pactada entre els dos? I, mentres, els polítics tan tranquils.

¿De que li va a servir al Consell sermonejar i aplaudir ad eixa entitat inservible, si lo únic que fan en totes les seues actuacions, des de que s’ha fundat, es tocar-li les “bowlings”, quan no en el dictamen, quan no en el nom de la llengua? ¿Quina bondat han vist en les seues impresentables actuacions per a incloure eixa seudoacadèmia dins del propi Estatut, i magnificar-la donant-li un soport que el poble li nega? ¿Es que no se donen conter que tots els catalanistes que els polítics han ficat, delliberadament, en el si d’eixa cosa, no mes treballen per a Catalunya i ningú per al poble valencià; es que estan cegos?

Sí, yo crec que estan cegos. ¿O es que no s’han apercibit de que a la vista del fet d’otorgar-los oficialitat en l’articulat de la llei de lleis valenciana, s’han envalentonat, i s’estan chulejant del poble i dels polítics que els han nomenat?

Pero hi ha mes. Ara resulta que el Sr. Vicepresident diu que “els llibres en valencià estan escrits en la mateixa llengua que estan escrits en català”. Puix, mire, senyor, tinc que dir-li que els meus llibres no estan escrits en català, perque yo utilise, en molt d’orgull, la llengua valenciana sense ingerencies extranyes, per mig d’una normativa feta en Valéncia per valencians i per als valencians i, me cabreja quantitat tindre’ls que ajuntar en els dels que escriuen com voste, naixcut en un poble de la solera del meu, tinga la poca dignitat de manifestar públicament que el “nom exterior d’eixa única llengua deuria de dur el nom que utilisa eixa llengua”, com volent dir que en quan ixcam del nostre Regne, en quan passem de Sant Rafael del Riu, ya pot dir-li tot lo mon català. No, senyor; per a parir estes imbecilitats no fea falta que vostes se calfaren el cap, ya estavem be com estavem sense eixa “aveela” malaida i lamentable de la que sols vostes estan beneficiant-se, traent-li el suc, i per mig dels desvarius catalanisadors deixant ben contenta a tota l’esquerra catalana de la que se senten part i, a la vegada complaent, als polítics que els han encumbrat.

Per a fer un diccionari com el que han fet, mes valia que directament nos hagueren castigat en el de l’institut català i, igual que varen acceptar les normes del 32, per no fer faena, fer-ho ara en eixa cosa i no calia cavilar, perque per a fer lo mateix, ya estavem be com estavem.

Que el Sr. Vicepresident vullga fer-nos creure que aixó que han parit “es una ferramenta de consulta”, no deixa de ser una desqualificació per al poble valencià, un insult ad eixe poble al que, segurament, considera bovet. No, Srs. de “laveela”. Si des d’un principi ya sabíem que eixa idea maquiavelica del Sr. Zaplana, no anava a funcionar ni a ajudar a resoldre el conflicte de la llengua, - que no hem creat els valencians, sinó l’arrastren i el manipulen els catalanistes i els propis catalans -, cal manifestar, novament, ara que ya sabem en que gasten el temps estos benpagats, la nostra indignació. Crec que hem arribat a un estrat en el que ya no podem quedar-nos creuats de braços i devem d’eixir al carrer a tota mecha, com un moviment civil responsable, a demanar que se dissolga eixa entitat antivalenciana que nomes ha fet mal des de que se va pactar entre els polítics la seua constitució.

Com molt be diu el meu conciutadà, “este sicodrama persistirà”. I, yo crec que sí, que no pot deixar de persistir en tant en quant no se dissolga eixa entitat propiciada per la política, sense tindre clara la funció d’un organisme que des de la seua composició, majoritariament catalanista, anava a crear mes conflictes que fets afortunats. I, ya tarden en eliminar-la de l’Estatut i enviar a cada qui a sa casa., que es on millor estaran, per a que els valencians pugam tindre un espai de tranquilitat i benestar social i llingüístic, sense sobresalts, ni sentir-nos insultats en la nostra identitat. Si algú no ho remedia – i, pareix ser que el Govern valencià no està per la llavor -, ha quedat confirmada la verdadera mort de la Llengua Valenciana, la desaparició d’una llengua milenaria. Llengua absorbida per un dialecte barceloní, que mossen Alcover el definia com a “dejectat com a repussai, com a morques, com a dialecte pudent, corromput, tirador i que no te per on agafar-lo…un desbarat ferest no soles des del punt de vista lingüístic, sinó des del punt de vista polític”. I, van els sabudets i se decanten per ofegar una parla brillant i copiar aquella pudentina. ¡Vixca l’ignorancia!

Josep Lluïs García Ferrada

• Articul publicat en el periodic “Diario de Valencia”, el 10.6.2005.

cites

No es el catala una llengua romanica que sempre haja estat entre les llengües en personalitat propia: tot lo contrari, era considerat com una varietat dialectal de la llengua provençal, i nomes des de fa relativament poc, ha mereixcut la categoria de llengua neollatina independent
A. Badia Margarit