El caposanter Camps y el camí de les Cabrelles

Per Ricardo García Moya

¿Vosté es nano, curro, sort, coixo de naiximent, monflorita, mut, cego o chaperut?. De milacre viu tranquil y sancer. D’haver guanyat els almaris de la creu gamá y els aris del Avenç barceloní, més de u estaría fet guano pera camps de creílles o carchofes. La chusma sempre ha segut visceralment roína contra atípics y fluixos, badomía adorná d’escachets seudocientífics a finals del XIX per les teoríes de Darwin aplicaes a humans. La evolució devía ferse buscant purea y fortalea de raça, eliminant eixemplars carpits, en fluixea y alifacs. Aixina, dasta el melsut retor Martí Gadea rahonava que “els nanos y nanes no devíen casarse, perque lo que fan es rebordonir” (Ensisam, 1891). Aplicat al idioma valenciá, hui eixistixen camps d’extermini (Universitat, AVLL, Generalitat del PP, Ajuntament de Rita, TVV del PP, academia d’Ascensió, algunes comisions falleres, etc.), ahon fan chichines al lléxic, morfología y sintaxis que no cumplixen la purea del quimerétic IEC y sa camastrona mascota AVLL.

A ultims del XIX, mentres l’expansionisme catalá asmolava ungles barrinant arrapar dasta la mixorrera Oriola, el valenciá modern produía veus tan curioses com “caposanter”. En corruixes semántiques podríem etiquetaro com a castellanisme (de “campo santo”), pero les fonts lliteraries sugerixen atre orige: l’italia capo, que aludix a qui mana en algún puesto, siga en la mafia o, en este cas y paródicament, el cementeri. El sustantiu es una fulla del abre lléxic eixit del lletí “caput”, que doná paraules com el valenciá cabut y el castellá, francés e italiá “caporal”. Aixina, parlant dels que chafaven els vehículs, llegim: “En Alacant encara no ha escomensat la matansa, pero com seguixquen aixina ya vorá... faeneta pa els caposanteros” (El Tío Cuc, Alacant, nº 127, any 1917). La clau del italianisme lléxic mos la oferix atra cita més afiná: “segons carta que mos ha enviat el caposantero de Tabarca, en estes...” (El Tío Cuc, Alacant, nº 152, any 1917).

Com tots sabem, els d’eixa isleta (“Santa Paula, que en valenciano se llama Santa Pola”, Mayans: Ilici, 1771, p.37) eren descendents dels genovesos que dugué Carlos III en l’any 1768, per lo que un sigle més tart mantendríen part del vocabulari per estar prou aislats dasta el 1900. El vocable s’ascamparía lo mateix que’ls tabarquins. Yo ha tingut alumnos d’apellit Ruso y Manzanaro de Muchamel, y alumnes com Paula Parodí d’El Campello, pero sons yayos eren de Tabarca. Una de les característiques dels idiomes en extinció -com era l’italiá tabarquí-, es l’us paródic y entreverat en atra llengua dominant; y a eixa invariable llingüística deuríem l’aparició de “capo”, en joc semántic paregut a dir a algú Marqués de la Saria, Duc de la Lligona o Marquesa del Potet. En este cas, l’antiu “Capo”, personage poderós entre genovesos del Barroc, quedava reduit a “capo” dels morts o de les casetes del malvaret (cementeri). Atre ducte es cóm botá del valenciá al castellá. Els ponentins que veníen a veranejar (verp arrailat en el s.XIX; Escrig, 1887) a les plaches valencianes ascoltaríen este sustantiu que, com si fora vulgarisme derivat de “campo santo”, heu castellanisaren. N’hia que dir que’n castellá apareix més tart: “el camposantero... enterró al evacuado” (García Pavón: Los Liberales, 1965).

Ara, raere de la rahonamenta, podem dir que Camps fa de caposanter o soterraor del valenciá, y en éxit. Tots, yo el primer, estem afonanmos en la clotá tarquimosa de la normalisació catalanera per tíndrer poquet fum d’imprenta, molta coentor y més porega. Agarres cuansevol imprés valencianiste y topetes en destarifos com “sang, fang, fons, enfonsar, emprar, nombroses, esperit, tonage, Nord, naturalesa, rigidesa...” (Llum i claredat, nº 14) Poca llum y claritat dona esta revisteta (¡Ay, Inés, Ineseta, ¿qué estás fent a la vellea?) subvencioná en publicitat de la Diputació del PP y ataquiná de fotografíes que fiquen el monyo vert d’espant (el caposanter Camps, els almidonats Felipet y Leti, la carlabruni de la dreta valenciana Rita Barbera, la bellea Nosferatu de la Vogue, etc). Lo mateix podíem dir d’atres companyers que escriuen catalanaes com “sangnants”, “telefon”, “rodalies”, “insospitats” o “nombroses”; pero el millor eixemple d’autocatalanisació es la llocució adverbial “al voltant”, desconeguda en valenciá dasta la prostitució catalanera del 1900. Hui pareix que cap de valencianiste puga dir ni chut sinse estufarmos en eixe barbarisme norteny. Pero, repetixc, qui soterrá al valenciá es el caposanter PP y la rabera de buderons idiomátics encovilats en l’Administració.

Mosatros, pera enfrontarmos a la bugá de cervell dels filólecs endogalats, tenim que deféndrer tot lo que tinga singularitat, siguen construccions morfosintáctiques com “n’hia”, vocables com “caposanter” o modismes com “a fer camí a les Cabrelles”. Aixina, el polisémic valenciá “cabrelles”, documentat per primer vegá en Jacme March (a.1372), aludix a la pell roja o ataronchá, taques, bambolletes y unflors que ixen per les cames cuan te calfes masa prop del foc: “cabrelles: manchas que se hacen en las piernas por la continuación de estar cerca del fuego” (Escrig: Dicc.1851); acepció comú a la del castellá “cabrella” (DRAE, a. 1780). També compartim l’astronómic “Cabrelles”, estreles ya conegudes del pare d’Isabel de Villena: “costellaçiones... las siete a quien dizen las Cabrillas...del Zodiaco” (Villena, Enric de: Eneida, a. 1428). Pero en la lliteratura valenciana tenim l’interesant modisme “a fer cami a les Cabrelles”, arrinconat per llexicógrafs convinenciers, desde’l cul amprat Ferrer Pastor a la treseta entranfullera d’Alcover, Moll y Sanchis Guarner.

Enviar a les Cabrelles era desichar a u que patira les nacoretes, per ser dels puestos més perillosos del Reyne de Valencia, prop a l’antiga ralla en els castellans: “Cabrelles:... serie de montes muy altos... según Cavanilles, que pertenecen a los distritos de Siete-aguas y Chiva. Era éste, hasta no hace muchos años, un sitio peligroso, a causa de los muchos malhechores... Por él ha de pasar el ferrocarril de Valencia, Cuenca y Teruel” (Escrig: Dicc. 1887). Era tan insegur que, justet un sigle abans, el poregós botánic Cavanilles no vullgué anar y tingué que escriurer d’aurella lo referent al montanyós parage.

Mític pas entre Reynes de Valencia y Castella, el Camí de les Cabrelles estava en el sigle XVII ple de fanc en otony, neu en ivern (sinse h- desde Ausias March), polsegueres y basca en estiu, enforfogit entre penyons y tallats, abres jagants y arrebatacapes roders de fábula; ademés, en la foscor de boqueta nit eixíen als viagers els huendos de la segón caseta (els morts). Un manuscrit de la BNM recorda: “a 27 de abril 1689 celebraron en la Capilla de Ntra. Sª de los Desamparados 3 misas por el alma del soldado bandolero que mataron sus amigos en las Cabrelles (sic) de Buñol años atrás, y salió y se le apareció a una muchacha...” (BNM, Ms.511, f.126). Era llógic tíndrer castanyoles blanques (roído de dents per tremolor); també la Pelá, mort en corbella, s’havía andut centenars de valencians el 24 de juny de 1808, en la Batalla de les Cabrelles contra l’eixercit de Napoleó: “en huit mil homens, / lo pas li tancá al fransés / en les Cabrelles... t´ha contat lo desastre de les Cabrelles” (Roig: ¡Romeu!, Gandía, 1890).

El mateix retor que volía capar nanos o prohibir bodes entre ells, arreplegava estes lletres: “Com t’aplegara a peixcar / dins de les meues senderes, /...el camí de les Cabrelles / allí et faría pasar” (Ensisam, 1891). En realitat, el Camí de les Cabrelles era una senda borreguera que eixía de Valencia pera Ponent, per lo que la gent en trellat triava l’antic Camí Real per Almansa pera anar a Madrit. De rodes a pilars anaven alguns manobrers, a la força, a fer com a que tallaven rames y aumplíen clots; pero la majoría de valencians fugía del terrorífic lloc, especialment a hores del rat penat. En la lliteratura valenciana trobem el modisme en el significat de donar eixe castic, com li pasá a un malfaener amenasat per son amo: “y encara m’amenasava / que m’havía d’enviar / a fer camí a les Cabrelles” (Coloqui de la chitana, el moro y Chuanet, a. 1852).

Crec que ni “caposanter” ni “a fer cami a les Cabrelles” figuren en cap de diccionari colaboracioniste; y es llógic, els goberns (cultisme, en “b” etimológica) del acartonat Lerma, culebrica Saplana y caposanter Camps han apoyat (italianisme valenciá, d’appoggiare) a tot filólec que amoixamara el valenciá. Ara, pera escotiflarmos més, solen ficar junts el vocable valenciá y el catalá, per eixemple: peluquer y “perruquer” ¿Y quíno agarren els malquisters poliseros del PP?. Sempre el catalá “perruquer”. No tenen vergonya. L’atre día, per l’arbellonera TVV de Camps feen una porcá parlant de marranaes y, el poliseros del PP, ficaven rotulets en catalá y en paraules com “penis”. ¿Cóm pot ser tan borrego el poble valenciá? ¿Cóm podem aguantar a tant de bonyiguer inmersor?. El catalá “penis” es un flatós y coent sustantiu de bricolage barceloní, agarrat del lletí “penis” per Pompeu Fabra y els seus amigachos protofascistes del 1920. May ha segut valenciá. Mosatros, lo mateix que castellans y catalans, usávem el cultisme “pene”. En atre temps, a tota esta gentola catalanera de la TVV del PP (¿o no mana el PP en majoría?) els haguérem enviat a fer cami a les Cabrelles; hui, per desgracia, els valencians som porritos pera fer riurer als forasters. ¡Qué enjoliats estem!. Mentres mosatros fem els fachendes cremant dinés en mascletaes y falles catalanisaes, els carronyos de Filldeputalandia mos seguirán descopronant y, per supost, diguent “Levante” y “levantinos”. Dalt del andámit d’or, rodejat de catalaners circunstancials, el ben vestit caposanter Camps aplaudix l’espectácul d’un poble desfet y afonat per individuos com ell.

cites

diccionari

corrector

LINKS

NAVEGA EN
VALENCIA

Entrar com
a usuari