La prima llínea entre reviscolar vocabulari i fer el ridícul

Per Joan Benet Rodriguez i Manzanares

L´atre dia arribà a les meues mans un escrit. Ho llegí. L´escrit no era una cosa de l´atre món, tractava d´un tema d´interés social més o manco ben desenrollat, pero eixe no es el tema central d´este artícul.

Lo que més cridà la meua atenció i arribà a esglayar-me fon la manera en cóm estava escrit, puix per a ser un escrit actual de tall social i al voltant d´una problemàtica de hui en dia, utilisava una serie de paraules que fea de la llectura un obstàcul per sí mateixa per a poder entendre lo que estaves llegint, puix més que un gran vocabulari lo que devies de ser, era un filòlec o un estudios de la llengua per a entendre-ho.

Nosatres a hores d´ara ni en la llengua parlada ni escrita, per a dir-li a una chicona que t´agrada a montó, mai no li diríem.

“¡Oh! Bella donzella plena d´encants i ensucrats galtes tan dolces com la mel...”

Més que res perque és una manera de parlar que no s´utilisa a dia de hui i la mateixa chicona pensaria que estaries foll. Més be li diries.

“¡Mare meua! Qué bonica que eres, te mire i em fiques a cent...”

I això sempre que l´escrit no estiga escrit de cara a la gent més jove, puix per a conectar en ella n´hi ha autors que utilisen un vocabulari un tant lleig i grosser.

“ ¡Fotre tia” Tens un cos i una pardalada que em fica palot...”

Sense contar la tercera possibilitat, per constituir una parla d´un argot emmarcat en una franja d´edat o condició social, la diferència entre les dos primeres és que en la primera faries el ridícul i en la segona estaries utilisant els termens correctes.
Puix això mateix he pogut comprobar que li passa a alguns autors, que en l´afany d´utilisar i reviscolar paraules que estan perdent-se o sent substituïdes per uns estrangerismes o modismes comencen a utilisar termens que fa molt de temps que ya no utilisa ningú o que la parla normal ha substituït per uns atres de correcta utilisació, fent de la llectura del text que conté eixes paraules un verdader esforç d´enteniment, puix he de reconéixer que no en poques ocasions llegint eixe escrit tinguí que recórrer al diccionari per a aixina poder saber qué significaba una paraula que a hores d´ara té uns atres sinònims que significant lo mateix, són els que utilisem en la parla habitual en lo carrer i en tots eLs llocs.

Em donà l´impressió com si estiguérem una atra volta davant d´aquella situació que se plantejà allà pels anys 1850 d´un valencià de “guant” en el que els autors intentaven utilisar paraules antigues i en desús com ho era Teodor Llorent e, u dels seus màxims exponents, i un valencià “d´espardenya” o “populiste”, en el que utilisaven les paraules que utilisava la gent del carrer, tenint com a exponents a Josep Bernat i Baldoví o Eduart Escalante.

Pense que se poden utilisar i reviscolar termens com, aixeta, assucac, ausades, manobre, rostària, determini i unes atres paraules per l´estil, pero tot lo que siga passar d´ahi i clavar-nos en paraules que realment a soles deurien d´utilisar-se en registres molt cults o quan busquem fer un text lliterari basat en alguna época remota i antiga com be podria ser una obra al voltant de l´any 1415, és intentar ser més cults que ningú, encara a pesar de poder caure en el ridícul.

És condició inequívoca de qui vos escriu pus jatsia en aquest text que aprés de fero vos participe la meua despedida...

No lo que volia dir és;

Com faig normalment, més encara després d´este text, és despedir-me.

Aixina sí em pareix més correcte. Un abraç molt blau.

cites

Nadie podrá asegurar que el valenciano y el mallorquín sean dialectos del catalán en el verdadero sentido de la palabra. Los tres se han desarrollado con absoluta simultaneidad de tiempo y divergencias léxicas, sin influirse mutuamente
Carreras i Candi