Fantasmes "mossaraps", i antroponimia valenciana (II)

Per Agusti Galbis

L´antroponimia es l´estudi de l´orige i significat dels noms de persona. La voracitat catalanista, consentida pel meninfotisme valencià, ha estes l´idea de l´inexistencia d´una antroponimia propia valenciana, que ha segut convertida en una derivacio de la catalana i aragonesa. Per a variar, tornem a estar davant d´una atra gran mentira.

Farem una miqueta d´historia. No cap dubte, que una part del poble valencià hereu dels iberorromans, be per conviccio, be per coaccio, acabà convertint-se a l´islam. Eren els “muwallads” o muladis. Mahmud ali Makki de l´Universitat de El Cairo escriu en “Los Banu Burunyal, una familia de intelectuales denienses” que “Se sabe que los elementos cristianos que abrazaban el Islam a manos de algún árabe podían llevar la misma “nisba” (gentilicio) de sus patronos, calificándose de “mawla” (liberto) de sus amos”. Thomas F Glick, en “Paisajes de conquista” parla de “parentesco ficticio” diguent que “los no árabes que deseaban convertirse fueron obligados a encontrar un patrón árabe de quien se convertían en clientes (mawla). De este modo, bereberes, hispano-romanos y otros adoptaron nombres tribales árabes y el clientelaje se coloreó con lo que Crone ha denominado aspecto tribal”. Es sap que alguns muladis, per a alcançar quotes de poder, inventaven falsos origens. Uns atres reivindicaven l´orige autocton, com vorem. Es representatiu, que els cronistes musulmans, no es posaren d´acort en la genealogia, del rei Llop de Valencia. I a tot aixo, com si d´eixos cronistes es tractaren, els catalanistes s´ho passen de lo mes be perdent el temps pegant-li voltes a una ficcio, per a no reconeixer que l´immensa majoria de la poblacio no eren mes que descendents d´iberorromans valencians.

No cal dir, que una de les primeres coses que es canvia per les “modes” d´un poder dominant son els noms. En els ultims anys, hem vist proliferar els Vanessa, Jennyfer, Christian o Johnatan, lo qual no vol dir que els chiquets o chiquetes castigats en eixos noms, hagen deixat de parlar la llengua dels seus pares. ¿No es solen dir en castellà com a minim un 80% dels noms de persones que parlem en valencià? ¿No eren els noms oficials –fins a fa poc- exclusivament en castellà? Vegem per tant, que el nom d´una persona, oficial o familiar, en absolut determina la seua llengua materna. I aço tambe passava en l´epoca historica de la que parlem. El valencià Ibn Baskwal, diu d´un biografiat que “...sabía recitar versos y se sospecha que los entendía”, es dir que no acabava de tindre clar, que un personage musulmà, entenguera el Coran encara que el recitara, perque sense dubte parlava en romanç.

L´existencia i evolucio del romanç valencià, es pot constatar en alguns noms de musulmans. Muhammad ibn Abd Allah ibn Saad ibn Mardanis fon rei de Valencia. La relacio de “Mardanis” en Mardanius o Martinis es evident. Fon conegut com a “Rei Llop”, no “Lobo”. Els “Anales Toledanos”, fent referencia a l´any 1167 diuen: “Entró el Rey Lop en Toledo Era MCCV.” I de l´any 1172 diuen: “Murió el rey don Lop. Era MCCX” I de Llop, el fill de Llop es Llopis. En la Denia del s. XI, trobem a un “Ibn Gharsiya”. Ya hem parlat del biograf valencià Ibn Baskwal (lligga´s Pasqual). Per l´articul citat sobre “Los Banu Burunyal, una familia de intelectuales denienses”, sabem que l´acabament en –al, dels llinages musulmans, “…era abundante en Valencia y en Cataluña…”. Afig l´autor que “Se trata de un sufijo usado por los mozárabes en forma de -el o -elo, para formar el diminutivo y adoptado por los musulmanes españoles.” Escomencem a vore als “fantasmes” fent de les seues. Coneguem que “Otro apellido es Muyual que llevan varios juristas valencianos…Según Simonet, el nombre es seguramente un diminutivo de mauch, en el sentido de mochuelo, ave” (¿antecedent de Mocholí?, el 90% dels quals es troben en territori valencià), aixina com que “Pertenece al mismo grupo el apellido Magral, de un literato alicantino…Se trata de un diminutivo de origen latino macer (flaco, enjuto) del que procede el castellano magro”. Respecte dels “Barunyal o Burunyal”, nos fa saber que “Francisco Simonet dice que corresponde a Baronchel o Boronchel que, a su vez, proceden de Barunculos o Baroncelus (parvus baro), del bajo latín. Se adoptaron otras formas del mismo origen utilizadas en Italia, Francia y sobre todo en Cataluña y Levante: Berenguello, Berenguillo, Beringuel y Berenguer”. ¿Casualment?, mes d´un 70% dels Belenguer, es troben actualment en territori valencià. I Prop d´un 40% dels Berenguer es troben en la provincia d´Alacant.

I es podrien trobar mes fonts per a l´estudi de l´antroponimia valenciana en epoca de dominacio musulmana. Per eixemple, varem vore que Ibn al-Abbar, en el Takmila, cita Al-Sabatayr o Sabater. Tambe cita valencians en noms com com AlMoreno, o Ibn Vera. Simonet, en “Glosario de voces ibéricas y latinas”, nos posa de manifest a valencians que es diuen, Ibn Basso, Ibn Monteyel ó Montiel, Comparath, o Chorriól, parlant-nos de “...una literata valenciana del siglo XII, Thona ben Abdalazíz” el nom de la qual identifica en “...el nombre propio femenino Thona ó Tona, que actualmente usan Catalanes y Valencianos por Antona y Antonia”

Per l´estudi “Cocentaina en el período islámico: poblamiento y geopolítica” podem saber de l´existencia d´una estela funeraria trobada en Benimaclet, que posa de manifest la residencia en Valencia de la familia “Sid Bono”.

I anem a coneixer “fantasmes” a orri. Hem de saber, que el mes important descubridor de “fantasmes” ha segut Leopolt Penyarroja, donant-los a coneixer en el seu llibre “Cristianos bajo el islam” (1993).

Documenta els següents valencians que emigren al Toledo conquistat: Al-Qarbalyani, de Crevillent (1095); Galib al-Bilyani, de Villena (1173); Alfuns b. Miqayl al-Daní i Yuwanis b. Miqayl al-Daní de Denia (1176); Dominicus de Oriola (1200); Dun Martin di Balansiyya, de Valencia (1214); Dun Bitru Miqayal al Bilyani de Villena (1226); Dun Yuwan di Balansiyya (1255); Bitru Gunsalbu al Dani, de Denia (1285).

Que emigren a l´Arago en documenta: Sang Azenarz de Valencia (1097); Per Miro, gendre de Per Denia (1121); Per, filio de Per Denia (1121); Albert de Balenza (1135); Arnaldus de Valentia (1136); Ordonus de Denia (1137); Petrus de Denia (1137); Garcia de Balencia (1139); Arbert de Ualenza (1142); Santius de Valentia (1173).

Crec que es important recordar, que fins a fa quatre dies (manco d´un sigle), un viage de novios desde Cullera a Valencia, era una cosa extraodinaria i tota una festa. ¿Qui faria eixos “viajots” a Toledo i Arago? Es evident que una part molt reduida de la poblacio de “fantasmes”. I ¿no vos fa por tant de “fantasma”? Als catalanistes si que els fan por, es posen nerviosos i escomencen a dir favades una darrere l´atra. En concret, Enric Guinot, en la p 114 de “Els fundadors del regne de Valencia” diu que dels “mossaraps” citats per Penyaroja, “…una bona part d´ells no tenen res a veure amb les terres valencianes, tot i que els inclou per alguna estranya raó que preferim no sospitar…” Yo li ho explicare a Guinot, es molt senzill: el titul a on troba tots els mossaraps, valencians i no valencians, es diu “Emigración mozárabe a la España cristiana”. En acabant, Peñarroja concreta: “Mozárabes valencianos en Toledo” i “Mozárabes valencianos en Aragon” ¿Seran els nervis de vore tant de fantasma lo que ha fet que Guinot no sapia ni el titul de lo que llig?

Continua Guinot: “Per tant, els que realment podem considerar d´origen valencià són només nou casos, tots ells del segle XII. Així, els prenoms –Sang (Sanç?), Azenarz, Per, Albert, Arnaldus, Ordonus, Petrus, Garcia i Santius- resulten ben diferents de l´antroponímia aragonesa i catalana medieval i també de la dels pobles valencians…”

Estudiem la rotunda afirmacio de l´inclit professor universitari. Vejam: Sanchis i Peris serien els patronimics de “Sang” i “Per”. “Azernaz” podría ser l´orige dels Senars de Castelló. El 70% dels Albert de tota Espanya, “casualment” es troben en territori valencià. Per si Enric Guinot no ho sap, “Arnaldus” i “Petrus” son Arnau i Pere en llati ¿No coneix Guinot a Arnaldus o Arnaldi de Vilanova? ¿Ha sentit parlar dels reis Peres de la corona d´Arago? Ya hem vist en la Denia del s. XI, a un “Ibn Gharsiya” ¿Serà algún rus? “Santius” es el “Sang” que hem vist, pero en llati. Si Guinot es llegira el Llibre del Repartiment trobaria un “Santius Lupiz”. Respecte d´Ordonus, Ordunya es un llinage valencià que ha donat l´altet d´Ordunya en Ontinyent, inclus en toponimia.

Comprovem com Enric Guinot nos diu que els antecedents o noms llatins de Sanchis, Peris, Senar, Albert, Arnau, Ordunya, Pere o Garcia, “…resulten ben diferents de l´antroponímia aragonesa i catalana medieval i també de la dels pobles valencians…” ¡I es queda tan ample! Es com tindre davant un caixo de taronges, a la vista de tots i dir que es evident que “cientificament”, es un caixo de llimes de color fucsia. ¿Com es pot aplegar a eixe llimit de manipulacio i mentira? ¡Com per a fiar-se de lo que “deduix” est home!

En el següent articul, proseguirém coneguent “fantasmes”, perque tots de colp pot ser massa per a la carabassa.

cites

diccionari

corrector

LINKS

NAVEGA EN
VALENCIA

Entrar com
a usuari