El catalá “carrabiner” de la destrellatá Generalitat del PP

Per Ricardo García Moya

Tant d’histerisme, dinés y mijos de la Generalitat del PP pera implantar el catalá “carrabina” en els llibres dels chiquets, prohibint el valencia “carabina” y ara, desde Barcelona, l’IEC s’ha donat cónter del ampastre y reconeix la condició de vocables patrimonials valencians a “carabina, carabiners”, que no son castellanismes (Novetats del Diccionari de la Llengua Catalana, IEC, Barcelona, 2008, p.44). Pot ser, a lo millor, que’ls giliPPolles idiomátics del PP, més catalaners que’l Porcairol de Montserrat, deixen de torturar al chiquet o funcionari que escriga “carabina, carabiner”. L’IEC també autorisa als homínits valencians l’us de “desgrenyar”, “camalets” y -pensant en lo que mos fa l’academia del PP d’Ascensió y l’educat Colomina-, admitix atra acepció d’encular (¡sí, sí; eixa, eixa que...!).

El poble valenciá apetix a castellans y catalans. Es manset y sumís a qui mane, siga l’Olivares del XVII o el Montilla y Olé del XXI. Produix molt de roído pirotécnic y poquetes anous. Aixina, cuan l’IEC ordená als filólecs del PP que teníen que impóndrer el catalá “carrabina”, algú protestá dient que mosatros tenim “carabina” o “caravina”; pero desde Barcelona li contestaren: “¡Mut, borregot valenciá, tens que escriurer ‘carrabina’ o te traguem del pesebre!”. Els sanc d´horchata obediren y, a cámbit, aumpliren bolchaques. Qui escriguera “carabina” era suspés en les escoles y en oposicions a funcionari del polit Camps. Baix l’amparo del PP, el catalá “carrabina” enmerdá tot per mig d’editorials catalaneres com Bromera -ahon manyofla el vitalici chafarot catalaner Josep Lacreu-, que advertía als pobrets chiquets: “Eviteu el castellanisme carabina” (Dicc. Bromera, p.164) ¿Castellanisme? ¡Qué burrots estos farandulers!. Ademés, com el PP sap la llabor que fan els lletreros (¿quí pot anfrontarse y fer rahonar a un rótul?), el catalá “Servei de retolació” de la Generalitat del Benvestit també propagá el barbarisme “carrabiner” en rótuls y lletreros de topónims. Ningú pot protestar. No n’hia un “Servici de rotulació” en valenciá; tampoc un Jurat d’Agrávits de veritat. El PP oferix un decoratiu Cholvi de Greuges pera fer riurer y gasto, ademés de mamparar catalanaes (l’arcaisme “greuge”, viu en catalá, es atre agrávit pera mosatros).

L’orige de “carabina” es confús. Corominas enfila al francés “carabin”, mentres que Alcover, Moll y S.Guarner preferixen l’italiá “carabina” (DCVB). Com estos etimólecs son enredraors, vejam qué diuen els italians: “Carabina: dall’arab. KARAB arma da fuoco .– Arma da fuoco portatile, che nella sua origine fu piú lunga di canna di tutte le altre e di maggior passata, per uso di milizie, già introdotta dagli Arabi nelle Spagne, e quindi passata dagli Spagnuoli alle altre nazioni... Altri tre da CARABIN, nome che davasi in Francia nei sec. XVI e XVII a certi soldati di cavalleria leggiera , milizia di origine spagnuola, armati di una lunga spada e di un’arme da fuoco...” (Bonomi: Etim. della Lingua Italiana). Eixa opció la coneixía Corominas, encá que l’amagá entre llínies: “que un árap qurban pareix designar un arma portátil en l’árap asiátic” (DECLLC, 586).

Abanda del italiá, francés, castellá o arábic, “carabina” podría tíndrer atre orige si, com diuen els italians, ve del lléxic militar dels espanyols. En el Renaiximent, mort el Borja, no desaparegué el poder valenciá en l’Estat dels papes Juli II y Lleó X. Aixina, durant décades, el nuc diplomátic entre l’Imperi d’Espanya y el Papat era el valenciá Jeroni de Vich, tenint a Torres Naharro testic de tot, com retratá en sa Propalladia. Prou significatiu es que Naharro done el palau del cardenal valenciá Jaume Serra (dit Oristán per ser arquebisbe d’Oristagni) y el del valenciá Vich com el puesto més segur pera reclutar tropes pera l’eixercit papal (en fortalea dasta la bascollá que li arreá Carlos I en 1527). Els versos perteneixen a la comedia Soldadesca, cuan Tristán informa al condotier italiá ahon pot trobar soldats en Roma: “Sí, señor; / en cas del embaxador (Jeroni de Vich) / y, dotros, sé más de ciento. / Y en cas del Oristán (Jaume Serra) mejor” (Naharro: Soldadesca, 1517).

El propi Lleó X autorisá l’edició de la comedia Seraphina, bellea valenciana alluntá del neoplatonisme que, sinse fetilleríes (cast. melindres), estufava als pardalots estes boniquees en valenciá-italiá del 1515: “fi de puta y quin traidor(...) fi de puta y quina rasa / que so yo pera ad axo (...) ques pot anar a la forca / que yo no so qualque porca”. El dramaturc convixqué en italians que parlaven o anteníen el valenciá. En la cort de Lleó X es representaven obres de Naharro ahon s´ascoltava el valenciá, no catalá: “...personajes / que hablan quatro lenguajes /...latin e italiano / castellano y valenciano” (Propalladia, 1517 ). Seraphina y sa criá sempre parlen en valenciá, fet significatiu si pensem en els espectaors d’estes comedies: el papa Lleó X, la duquesa Isabella d´Este, la marquesa Vittoria Colonna, el cardenal Médici, etc. En la Roma renaixentista, els mandamasos foren valencians dasta el 1520.

Per tant, la familia lléxica de carabina “introdotta dagli Arabi nelle Spagne, e quindi passata dagli Spagnuoli alle altre nazioni...”, també puguera víndrer del llenguage dels valencians en Italia. De les teoríes pasem a la documentació: en valenciá apareix “caravina” (sic) per 1650, lo mateix que’n castellá. En les poesíes que Pere de Denia compongué contra els furtamantes catalans que atacaven el Nort del Reyne per 1650, trobem “caravines” com a vocable arrailat, en llabidental y vibrant simple. Ningú, que yo sapia, s’ha molestat en vórer d’ahón ix eixa grafía de tanta tradició en valenciá y, per tant, prohibida per l’academia del PP d’Ascensió: “caravines” (Esteve: Poesies contra micalets catalans, 1651); “una gran caravina” (Relació del carrer d’Alboraya, 1687); “caravines” (Sacro Monte Parnaso, 1687); “una caravina” (Archiu Mun. d’Elda. Procés de Pere Morant, 1690). La morfología en -v- es mantingué dasta el sigle XX: “com d’Ambrós la caravina” (Gadea: Tipos, 1908, p. 56); “li tirá en la caravina una furgá a aquell chic” (El Tío Cuc, nº 116, Alacant, 1917).

La grafía billabial aplegá més tart: “trabucs, carabines, bayonetes” (Roquet y Goriet, 1809); “un tir en la seua mateixa carabina” (El Chorlit, 13 febrer 1841); “carabina” (Escrig: Dicc. 1851); “millor no apunten la carabina” (Baldoví: Cheroni y Bartoleta, 1860); “nou dies seguits calenta la carabina de fer foc” (Liern: El Mesíes, 1872);“¿Pero cuant dinem?... hasta la carabina badalla” (Peris: Mosquit de tenda, 1923); “la carabina d’Ambrosio carregá de segó” (Alberola: Refraner, 1928); “una carabina de dos canons” (Vidal: El Serranet, 1928); “que pot apuntarli la carabina” (Alcaraz: Cors de fanc, 1928); “una chica ab una carabina” (Ivars, fr. Andrés: Diari, 21 juliol 1936). En sentit traslatici, com l’encarregat de vigilar a atre: “eres casi una carabina y, a voltes, una criá” (Puig: Pantomima, 1928)

La destrellatá Generalitat del PP, cremant dinés en la inmersió, ha ficat rótuls de “Paradís” y “Carrabiners” per totes les paraes dels trenvíes d´Alacant a la Vila, cuan en valenciá tenim Paraís y Carabiners. Del valenciá “paraís” ya doní la llanda en més d’un artícul que asoles aprofitá pera que Camps, Font de Mora y els académics d’Ascensió es torcaren el moniato o la boca de rap (metafóricament, ¡eh!), y es que la grafía no els agrá per ser, creuen ells, corrupció blavera .

En el DHIVAM heu conte, pero com als 15 euros no aplega cuansevol, heu resumixc ací: del antiu persa “firdaws”, jardí, naixqueren corrupcións com el lletí “paradisus”, l´arábic “pairidaeza”, el castellá “paraíso”, el catalá “paradís”, l´antiu francés “parevis” y, desde’l sigle XIII, el valenciá “paraís”. L´eixemple que seguix es desideratiu pera l’ánima del mort (equivalent al modern “en Paraís estiga”, o “que Paraís tinga”), y demostra l’arrailament de nostra morfología dasta en el sur del Reyne per l’any 1300: “del noble sennor..., que parays aja” (A. Hist. d´Elig, Ms. Privilegis, 1310, f. 64v). Ya en temps d’Arnau de Vilanova teníem el valenciá “paraís”, usat en acabant per St.Vicent Ferrer en el 1400 y, en plena Guerra Civil, dasta per periodistes republicans d’Elig: “este poble dien que es un paraís terrenal” (Semanari “El Obrero” d´Elig, 17 d´abril 1938). Pero la Generalitat del PP no vol vórer “paraís” per eixa perdua de –d- intervocálica que l’IEC ha ordenat perseguir a mort: catalá “paradís”, valenciá “para(d)is > paraís”, ¡desde’l sigle XIII!.

Tornant al trenvía d’Alacant, els lletreros “Paradís” y “Carrabiners” ficats per els poliseros idiomátics no els retirarán may. Cuan Camps y Font de Mora estiguen morts y soterrats, els lletreros catalans “Paradís” y “Carrabiners” seguirán fent mal y marejant al poble valenciá. Els Fent de Mona no han tingut en cónter ni lo que reconeixía Corominas: “carrabiner: té –rr- en el País Catalá, pero en –r- en lo Reyne de Valencia” (DECLLC, p.586). Y n’hia documentació: “carabiner” (Escrig: Dicc. 1851); “y caraviners, que també en pasaríen de calor” (Semanari Garrotá de sego, nº 8, 1888, Alacant); “Sangonera es caraviner retirat” (El Tio Cuc, nº 73, Alacant, 1916); “de la ronda dels caraviners” (El Tío Cuc, nº128, Alacant, 1917). Si tingueren un poc de vergonya, seríen veus canóniques “caravina, caraviner”, en llabidental y vibrant simple; pero l’expansionisme catalá es qui mana. Tot sugerix que’l catalá “carrabina” naixqué per error tipográfic o per defecte de pronunciació (com eixos que imiten als rusos en películes cómiques). Tindríem un cas paregut al de “llogaret”, vocable del valenciá migeval (per 1400, en St.V.Ferrer) convertit en “llogarret” per error tipográfic del dicc. catalá de Torra (ed.1757). En el sigle XIX agradá als Milà i Fontanals y hui l’ arrastren per el Reyne els giliPPolles de Rus (també els moderns barbarismes catalans “sàpiga, sàpigues...”, duts de Catalunya per fematers idiomátics com Enric Valor. Hui n’hian inocents valencians que heu repetixen com si fora flexió verbal clásica, ¡caca, caca del IEC y sa AVLL!).

Fa sigles, patint les nacoretes per els bacils de Koch que li corcaven dasta l’ánima, el flare Galiana arreplegava este rahonament: “Açó de mocarse en la mánega, y tindre la paella del mánech, també val lo que pesa” (Rond. 1768, p.8). Més o menos volía dir que’l poderós fa lo que vol en son profit, chafant a qui te debaix. Aixina, els del IEC, en la paella del mánec, mos havíen prohibit escriurer “desgrenyat”, vocable excluit del DIEC (ed.1995) y, per tant, tampoc en els diccionaris dels giliPPolles valencians; pero ara, per voluntat del mateix IEC es vocable cult (Novetats del Dicc., IEC, 2008). Curiosament, en la mateixa fulla ahon Galiana parlava del abús de poder, apareix “desgrenyat” (Rond. p.8); y, per l’any 1500, Hugo de Moncá escrigué la metáfora: “les serps del cap desgrenya”. Tant el verp com l’adj. sempre foren vius en valenciá: “Desgrenyar: desordenar los cabellos” (Escrig: Dicc. 1887); “m´ha dit pendó, desgrenyá, furta fil” (Serrano, M.: Voreta de l´Albufera, 1928, p.46)

Per cert, la 1ª doc. del catalá “carrabina” la conec per la cita d’Alcover: “una carrabina e pistoles amb fundes” (DCVB). El document sería del 1674, pero esmusa l’enteniment eixa preposició “amb” desconeguda en valenciá y, crec, també en catalá del sigle XVII. Per tant, ¿son de veritat la “rr” y la “amb”, o son mondonguilles anacróniques dels filólecs barcelonins del 1918?. Per últim, encá que’n valenciá teníem el cultisme “desposori” arrailat desde fa sigles: “spós durant la boda y díes del desposori no pot donar a la sposa anells o joyes que valguen més de 5000 sous” (Ginart, Nofre: Rep. dels Furs de Valencia, 1608, p. 224), als del IEC no els agradava y, per tant, era sustantiu lleig e incult. Ara ya tenim l’autorisació del nostres amos desde Barcelona, al apareixer “desposori” entre les Novetats del Dicc. (IEC, 2008). Y la grapallá de filólecs valencians colaboracionistes, reconeguts per totes les Universitats del Univers y sa contorná, han dit lo de sempre: “¡Beeee, beee, bee, be está tot lo que’ls ixca de la faba als del IEC, be, bee, beee!”. ¡Au, cacau, au; a menjar, fótrer y aumplirse bolchaques catalanisant! (tot pagat per la Generalitat del PP, en dinés de mosatros).

cites

diccionari

corrector

LINKS

NAVEGA EN
VALENCIA

Entrar com
a usuari