Pense que no, perque no sé, si per culpa dels mestres, dels pares o de qui mana -i mana poc o nos enganya- pareix que a la fi, en raó o sense ella, se parlarà -passat un temps- eixa llengua estranya que s´ensenya en l´escola. La que proclamen ensenyants catalanistes i la que parla la gent, ara, per Valéncia no importe gens ni miqueta.

 

Puix, ni cas que fan a lo que pugam opinar nosatres sobre l´intromissió del català ací, encara que portem a l´esquena una bona garbera d´anys i pel seu pes se nos corba aquella.

 

Com yo, millers, parlen i escriuen el valencià que escoltaren per casa. Que el parlarem en el carrer sent chiquets i després en el treball, més que tots els normalisats de hui que ya ne són una barbaritat, eixos que quan els escoltes, te donen ganes de riure o de plorar. De riure, per l´esforç que fan volent obrir o tancar vocals (al dir, dèu i Deu, o dos i arròs), i de plorar, pel pobre i estrany vocabulari que empleen, que si els nostres besyayos l´escoltaren, segur que dirien: "éstos són forasters; no vos fieu molt d´ells". I és perque dins de l´escola passa tot, com quan no se cern be la farina o no se cola la llet en un colador.

 

De menut, vaig anar al colege i tot lo món parlava en valencià, manco el mestre, qui sabent-lo, ho feya en castellà, puix calia adeprendre l´idioma patri, ric i conegut internacionalment. Erem nosatros feliços parlant estos dos idiomes. El valencià, adés, en l´escola no s´ensenyava i tot lo món el parlava. Molt més que ara quan els mestres estan obligats a ensenyar-lo (sense ni saber-lo ells).

 

Això fa que els menuts no tinguen ganes de parlar-lo com els manen i d´escriure-lo, menys. Tant és el rebuig que senten per esta matèria que els forcen a estudiar, que qui pot parla en eixir al carrer en castellà i qui no, senzillament s´oblida del català de l´aula i seguix expressant-se com sos pares i yayos, planerament, que de vocabulari valencià ne saben de sobra ells. I és que, com diu un refrà: "lo millor, hui i demà, és lo que a u li agrà."