De la familia Ulises a la familia Thous

Per Ricardo García Moya

N’hian moltes families famoses: la Familia de Carlos IV, la Familia Ulises, la Familia de Belén Esteban y Andreíta; pero ací, entre mosatros, donant la tabarra tots els díes en els periódics tenim la Familia Thous, descendents d’aquell Maximiliá Thous que traduí bacorerament La Internacional y firmá les normes catalanes del IEC de Barcelona en 1932 (dites de Castelló pera enganyar tarrosos), y va fótrer el magnífic Himne de Serrano en una lletra cuallá de caldosos catalanismes. Portaveu d’eixa familia es el renet Abel Thous, nyerviós bou empiulat defenent el “normalitzat català”, com va fer a tombollons son reahuelo (y aspayet en ell, que’ls cobraors del frac de Teddy Bautista, SGAE, son de sa fansella).

Tranquil, magnífic Abel Thous, tot te explicació, dasta eixe “reahuelo” que soflama ta naturalea d’agut llingüiste. Del diminutiu lletí “aviola” havíen eixit morfologíes com el fr. “aiuele”, l’occitá “aujola” y el valenciá ahuela: “y be dia m´ahuela...” (Galiana: Rondalla, 1768, p.22). Pareix que “ahuelo” ixqué per masculinisació del femení lletí, estant arrailat com a sinónim de “yayo” en valenciá modern: “els ahuelos” (Conv. Nelo y Quelo, 1787); “ahuelo molt sech” (Gadea: Ms. Tipos d’espardenya, c. 1890); “s’ahuelo” (Valls: La verbena, Alcoy, 1935), usanse derivats y composts: “perque el tatarahuelo y el bisahuelo y el ahuelo de m´ahuelo” (Ibáñez: El Tío Boquilla, 1926). El llexicógraf Gadea també arreplegá “reahuelo” (Dicc.1909, p.42), grafíes que hui mos pareixen sánscrites, per estar acostumats al catalá que dona el PP y que ajudá a introduir ton reahuelo.

La societat valenciana en vida de Thous patía de les mateixes grandees y miseries que la nostra. La mandanga o cocaína, per eixemple, l’asnifaven desde sinyorets en dinés a peloches del carrer del Pilar en Valencia. El lliterat Miquel Tallada coneixía l’ambient del Chino, recreant está conversació entre cocainómanes: “Nati trau de la bolchaca del devantal una caixeta de cartó, molt chicoteta y redona .-Tin. Manolo -¿Ya va la cocaína?. Pura –Sinse parar de pendren...la mandanga...¿També li sap mal que prengam cocaína?” (Tallada: ¡Aixó si que te importansia!, 1924). Y atre eixemple en chicones fireres: “¿No tens mandanga? -senyal de cocaína-” (Sendín: Barraca de fira, 1934). Pero al poble li agradava més pendre “carabasa torrá... café en llet” (En temps de la Dictaura, 1931), o “uns refresquets... d´horchata” (Galiana: Rusafa, Bolsería, 1928). Els que vivíen prop de “la placha... es feen una caragolaeta al caure la vesprá” (Ferrer: A la vora del riu Serpis, Gandía, 1932). Les clochines també apetíen molt, perque “la clóchina no pega mal a ningú” (Marco Rivas: La tasa dels hous, 1918) Els “placheros” (p.27) de Gandía acabaven la festa en un “¡Vixca Gandía” (p.39), morfología valenciana de sempre, encá que Thous catalanisara en “Visca València” l’Himne.

En temps de Thous els valencians lliures ampliaven lléxic en veus com “mandanga”, d’orige desconegut y que cap de diccionari l’arreplegá com a sinónim de cocaína. Thous coneixía que’l valenciá era distint al catalá y que, per eixemple, cuan anava als cafens y demanava “café en llet” heu fea sinse la preposició catalana “amb”. Thous pasejava per el mercat y ascoltava el valenciá modern: “¡Vullc eixe raím dorat!”, “Estes frutes pareixen bones”, “¡Cómpram creílles, chiqueta!, “¡Despusdemá te cride per teléfono!” (no el catalá “telèfon”, que ara diuen tots y, damunt, defenent que era veu de sons pares: ¡mentira!) , “¡La riquea atesorá per Vaora es d’eixe ahuelo vert!”, “El Reyne de Valencia es un paraís chiconino”, “El disapte soparé en Morvedre”, “Aquell abre jagant dona sombra”, etc. Abanda de mantíndrer cultismes com “atesorar” (del lletí thesaurus), al valenciá aplegaven neollogismes com ducha, del fr. douche: “aubert de 7 del matí a 5 de la vesprá... Duches” (Martí: El organiste de Sollana, 1915, anunci, p. 19); “m´amagaré per si acás en... la ducha” (Barchino: La barraqueta del Nano, 1921); “en la fonteta, / se donaren a la ducha” (Rives: Garroleta, Llibre Arrabal Roig, Alacant, 1958). Hui, l’IEC y sa mascota AVLL del PP obliguen a escriurer el catalá “dutxa”.

Sinyor renet Abel Thous, milbombes idiomátic, fas golaes (fanfarronejes) fingint deféndrer el valenciá y amenases en “emprender las acciones legales correspondientes” (sic), pero no critiques al fascisme catalaner y expansioniste que mos menja per els garrons ¿No guipes els mapes ahon mos fiquen dins de Catalunya?, ¿o te dona lo mateix?; y parles com ordena l’IEC y sa mascota AVLL, en construccions com “estic a València”, fugint del clásic y modern “en Valencia”. Te fas l’héroe (¿o t’agrá més l’heroi catalá que, com tacha de sabater, mos clavá Pompeu Fabra?), pero no tens mérit; saps que la Generalitat inmersora y l’Universitat aplaudixen als “normalitzats” com tu.

La cangrena ya fea aulor per 1930, cuan els fardachos colaboracionistes s’organisaven pera aufegar nostra llibertat e impóndrer el catalá dictat per l’IEC. Aixina, el ciutadá tindría que escriurer y dir “torrada, vegada, vesprada, tornada, arribada...”, com si fora catalá o castellá del temps de Berceo. Tindría que escriurer “platja” com els barcelonins, y dir “a Gandía” en lloc de “estic en Gandía”; y “musclo” o “clòtxina” en lloc de clóchina. Y per si fora poc, la gentola anava presumint de patriotes, (¡com els chodíos que ajudaven als alemans a fer chichines als seus germans!).

En vida de Thous alguns escritors s’oferíen a Catalunya y, a genollons, llepaven en prosa y vers els cudols del Canigó o la gábula de Vifret el Pelut. Chafaven l’idioma valenciá ficant catalanismes pera obtíndrer chavos y prémits en Barcelona; o, simplement, per ignorancia. Proba del mal que feen son els catalanismes que usava Thous: arcaísmes com el verp “foragitar”, reviscolat per Verdaguer; o la grafía “sang”, que faría riurer a clásics com fr.Antoni Canals, St, Vicent Ferrer, Roig, Isabel de Villena y tota la retafila dels Timoneda, Mulet, Morlá, Ros, Galiana, Escalante, etc. Sempre usaren el valenciá “sanc”, en –c del sonit oclusiu velar sort; may el catalá “sang” de Verdaguer y Fabra. ¿Per qué Thous agarrá el catalá “sang” y renegá del valenciá “sanc”? ¿Li punchaven en gavinet el bascoll? ¿Desconeixía Thous el valenciá migeval, clásic, renaixentiste, manieriste, barroc, illustrat, neoclásic, costumbriste, romántic, sainetiste, etc. etc.?.

Thous va fer una astracaná catalanera en sa tradució del Himne en 1930 (¿o en el 34?). Als que l’ascoltaren, incluits mons yayos y pares, els feren créurer que era valenciá cult, cuan asoles era una composició caramullá d’arcaismes que estaven vius en Catalunya, com “daurades”; barbarismes catalans com “gegantines”; andalusismes com “riquesa” y corrupcions catalanes del sigle XIX, com “ofrenar”. Els colaboracionistes ya havíen introduit en el cervell dels valencians del 1930 el dogma de que tot vocable que fora homógraf o molt paregut a atre castellá era castellanisme. Per tant, asoles era lléxic cult el coincident en el catalá y, millor, si estava beneit per l’IEC de Barcelona.

Sí, sinyor renet Abel Thous: el cultisme valenciá “ofrendar” ve del lletí: offerenda > of(e)renda > ofrenda; apareguent lletinisat en el valenciá “oferenda” en temps migevals: “e un sou de oferenda” (APH. Sta. María d´Elig, Sig.168, testament d En Bertran Dezcortell, 1346). Dasta Escrig, en el sigle XIX, mantingué la familia lléxica en morfología culta: “ofrenda, ofrendant, ofrendar, ofrendat...” (Escrig: Dicc. 1851), lo mateix que feren els escritors lleals al model valenciá: “a ofrendarlil a ella..., l´atra ilusió” (Haro: ¡Hiá que tindre carácter!, 1923, p.15).

El llexicólec Escrig no arreplegá “ofrenar” en son dicc. de 1851 per ser desconegut en valenciá, pero si heu feren els putots floralistes que reeditaren el diccionari en 1887, mort Escrig. En acabant, veletes com Querol o Llorente feren seu el vulgarisme catalá en poemes dirigits a Barcelona; y, pera afonar del tot a “ofrendar”, se ficá de moda fer ofrendes forals a tot, fora al Poeta de la Merda (Estellés), o als pencholls greixosos de Rosita Amores. El tir de desgrasia a “ofrendar” heu doná Maximiliá Thous per 1930, traduint l’Himne Regional al bacava del IEC de Barcelona. La lletra d’este Himne es atre sogall inmersioniste. La gent, amodorrá per la Generalitat de Font de Mora, no pot anténdrer que’l valenciá tinga paraules idéntiques a moltes castellanes per víndrer del lletí, rahó per la que també coincidix en atres catalanes. Encá que está documentat, al tíndrer els valencians tanta porega a que’ls diguen incults: ¿quí s’atrevira a cantar “Pera ofrendar noves glories a...”?. Els poreguites seguiran en el catalá “ofrenar”.

La faena está per fer. El sigle XX ha segut el “Segle d´Or” del catalá, y Sigle de Llanderol del valenciá. Fa falta tíndrer més melsa que un peixcaor de canya pera trobar texts en valenciá, entre el 1900 y 2009, que no arrastren márfegues catalaneres. ¿Quí es el masclot que s´atrevix a rentar del valenciá tots els barbarismes catalans duts per els floralistes putots del XIX?. ¿Será el renet Abel Thous?. No s´ascaroten ni es peguen tosolonaes en la sitara, pero estes veus no son valencianes: lletraferit, englantina, pairal, al voltant, entesa, soroll, emplenar, diada... (¡aggg, uns chicons portaven el pasat 9 d´Octubre un lletrerot en la repugnant catalaná “diada”, aggg!). Lo mateix pasa en el defectiu cáldrer, que asoles te us en context negatiu en valenciá modern: “no cal que vingues”, pero “convé que vingues”.

¡Qué paregut es el temps de Thous al de mosatros!. Els valencians de la capital -sempre chuplanse el dit-, preguntaven per qué el trayecte ferroviari Valencia-Madrit era més llarc que Alacant-Madrit: “Si del proyecte / més grandiós y més sobat / vos fera este preguntat: ¿Per qué no fan el directe? Li díen qu´els interesa fero llarc als de Madrit” (Peris Celda: Arrós en fesols y naps,1921) Mentres, en Alacant (popat per castellans y catalans), es moríen de risa de vórer als cofafes capitalins: “Valencia se desespera / y diu que ya no fan el tren directe a Madrit” (Llibret Foguera Méndez Núñez, Alacant, 1928).

En temps de Thous els polítics valencians eren com els d’ara, una moliná d’inútils buderons pera peixcar panolis. En 2009, la Generalitat del PP manté la repugnant RTVV pera catalanisarmos. May la veig, pero l’atra esprá, (29-V-09), en un sopols de fluixea, vaig vórer el subtítul catalá “tramviaire” en Canal 9 ¡Fa falta tíndrer sanc d’horchata pera donar un vot a esta gentola del PP! (tampoc als atres, per supost). En valenciá tenim tranvier, trenvier y tranviero: “tranviero, molt elegant” (Celda: Cacaus y tramusos, 1927); “de tranvíes... en un tranviero” (Galiana: Rusafa, Bolsería, 1928); “aixó disliu a un tranviero” (Badenes: Tápat sego, 1945).

Els del PP volen manar y cochet debaes, traches de Milano y pensió millonaria dasta que’ls agarre la Pelá. ¿Y del valenciá qué? Als del PP els sindona lo mateix que als chiquets els donen catalá, chino o per raere. Els manyofles del PP tenen un sentit cultural propi; aixina, s’allunten de Calderón o Bertold Brecht y els agrá lo més avansat del art escénic, les novetats del sigle XXI y la bellea abstracta del futur; ideals estétics que’ls coneguts de Camps, “El Bigotes” y Correa, feren realitat en “Las Corsarias” de Malena Gracia y Marlene Mourreau. Y te mérit, pues abanda de pédrer 481.000 euros, patiren el risc de que -per acostarse tant a vórer la calitat y auloreta del producte-, en un mos de figa li llevaren el bigot a u d’estos intelectuals.

A lo millor, quí sap si Thous també aná a vórer “El Pare Canuto o el salvaor de Les Corsaries”, estrenat en Valencia l’any 1921. Pero Don Chusep, Roseta y Rafel parlaven valenciá en aquelles “Les Corsaries”; y lo cert y trist es que Thous firmá les catalaneres Normes de Castelló y, encá que la majoría de valencians no s’anterara de res, més de u es doná cónter del destarifo. En la comedia “Cartelera d’ espectáculs” , estrená l’any 1932, el dramaturc Josep Beut parodiá als catalaners per mig d’un astovat actor que parlava valenciá catalanisat: “brusent , sospìte, fons, esperit, enlairantme...” . L’espectaor, sorprengut per no anténdrer res, diu: “M’ha deixat sec. Escolte ¿no día qu’era en valenciá?... la veritat, no’l he entés ¿Qué parlaré en ruso yo?”. El maula promotor del espectácul li advertix que’n un futur tots els valencians parlarán eixa llengua: “Pues aixina ham de parlar tots de hui en avant. Ya’l ensenyarán en la escola” (p.11). Y l’home, per desgracia, tenía rahó. Coneixía el carácter valenciá. En dos mascletaes y una cantaeta del Himne ya creuen que Valencia es la reyna del mon; pero en les escoles y per RTVV del PP seguixen donanmos catalá y, damunt, els camastrons demanen més solage del IEC.

Encá que’l renet de Thous y l’acreditat grup perculsioniste de la Universitat mos vullguen ficar l’ambut del “cientifisme idiomátic” per l’ample, a mosatros no mos convoyen (del fr. convoyer) perque’ls coneixem de llunt. El cientifisme d’esta gent, inexorablement, unix territori y llengua a cabotaes, falsejant dasta els títuls dels territoris pera que encaixe la “unitat de la llengua” del “sagrat Principat de Catalunya, el País i les Illes”.¡Quína titulació més bonica pera els catalans! ¿Veritat, Abel Thous?.

Eixemple d’eixe cientifisme de bricolage barceloní heu tenim en “Lenguas, reinos y dialectos en la Edad Media ibérica, Madrid, 2008”. U dels autors, Morán i Ocerinjauregui de la Univ. de Barcelona, escriu d’una nació coneguda en el 1200 com a “Principado de Cataluña”, d’ahon “la lengua catalana se extiende a Valencia” (p.79). Es la estrategia d’estos escurapous, fer realitat virtual un poderós y cult Principat de Catalunya dirigit per “Jaume I, Príncep de Catalunya”. Tot es bromera del fascisme expansioniste catalá que hui entarquima dasta Oriola. En el mateix llibre, deixant en ridícul a Oceinjauregui, ix el patases-manases Germá Colom (famós per les burles que li fea Corominas), y asbrama esta queixa: “el rey Jaime I tiene la poca prudencia de convertir en reinos a Valencia y Mallorca, sin pensar en hacer lo mismo en el Condado de Barcelona” (p.65). Aixó es cert en part, perque Valencia era reyne abans de víndrer els famolencs de Jaume I. En 1238 no eixistix cap Principat, cap de Catalunya y cap de llengua catalana. Asoles era un esllenguit condaet de Barcelona ahon es parlava un escotiflat romanç provensalisat.

Al renet Abel Thous, espírit altruiste, no li afecta tot astó (demostratiu neutre del Sur del Reyne, lo mateix que “açó”). El drama que patix es que no sap si els intérprets y músics aumpliren bolchaca per cantar l’Himne el pasat 22 de maig; pero el chicón es malicsia que sí, “aunque intenten decirnos que son gastos de desplazamientos” (sic). Pareix que Teddy Bautista ha enviat poliseros de la SGAE a Valencia pera alfarrasar astó dels dinés pera pipes y tramusos. ¡La cala es la cala!. En fi, ya es boqueta nit. Vaig a llegir historietes de la Familia Ulises pera rentarme dels anderdors dels Thous y la SGAE. Em fa més gracia Ulises, l’ahuela Sinforosa y el netet Policarpito que’l renet Abel y l’ahuelo Thous.

cites

diccionari

corrector

LINKS

NAVEGA EN
VALENCIA

Entrar com
a usuari