¿I eixa paraula no és...? (I)

Per Joan Benet Rodriguez i Manzanares

No són poques les ocasions en que m´han dit, ¿I eixa paraula no és catalana? Com no fa molt de temps m´han fet en respecte al terme ´Rabosa´.

Moltes de les preguntes i qüestions que m´han fet i em fan referides a preguntes cóm si una paraula és o no és valenciana, es podrien resoldre a soles si qui fa la pregunta, abans de fer-la mirara el vocabulari de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana, que a hores d´ara pense el més encertat en temes de vocabulari valencià, a ón en este cas podem trobar que el terme, ´Rabosa´, està arreplegat com un terme d´us normal dins de l´idioma valencià.

En un principi, i em referix al temps, per eixemple del Pare Fullana, (per a no anar-me més llunt en el temps), la llengua valenciana era molt rica i variada en tot tipo de paraules i lèxic, sinònims, antònims, i tot tipo d´accepcions diverses, puix el mateix Pare Fullana s´enorgullia en dir que havia trobat més accepcions del verp fer de les que ell mateix haguera pogut imaginar mai, puix n´eren més de mil accepcions diferents, i totes eren d´us valencià trobades en les nostres riques terres.

Evidentment, no totes eren d´un us generalisat en tot el regne, puix és conegut i tots sabem, que hi ha moltes paraules que a soles s´utilisen en uns determinats llocs de la nostra geografia, passant a formar part d´eixos localismes que enriquixen l´idioma valencià, (i qualsevol idioma), fent resò d´eixa màxima que diu que, “L´excepció fa la regla”, i que també en certa manera servixen per a saber sense preguntar a ningú, a on ha naixcut, puix no sempre s´utilisen les mateixes paraules en el nort del regne i en el sur, i totes són valencianes. ¡Molt valencianes!

Ademés, és molt bo que n´hi hagen diversos térmens per a poder designar una cosa, una idea, un sentiment... puix a l´hora d´escriure una novela, per eixemple, és del tot imprescindible eixa riquea lèxica per a no repetir la mateixa paraula varies voltes en un mateix paràgraf o en paràgrafs contigus, donant un esplendor a la novela que a soles per la riquea de vocabulari, dona goig llegir-la.

Pero les coses en matèria llingüística des de que vixqué el Pare Fullana han canviat moltíssim, puix a hores d´ara la majoria de nosatres nos creem filòlecs, de fet tots tenim un filòlec en el melic, i per tal motiu nos creen en la potestat de poder dir o corregir a qualsevol dient si això és una paraula com cal o si per contrari és una paraula fruït del catalanisme més radical que estem patint ya més de quaranta anys. Cert és que hi ha certes paraules ´Tòtem´, que tots sabem que no cal dir-les, pero unes atres, abans de dir res sobre elles, deuríem de pensar abans de parlar.

Cert és també que des dels temps del Pare Fullana, eixe catalanisme més radical s´ha arraïlat en les nostres terres valencianes clavant les seues arraïls en lo més fondo dels cors dels valencians que sempre han segut ´de soca i arrel´, sense ells voler evidentment, i això també és un punt a tindre molt en conte.

Pero no és manco cert que també des dels temps del Pare Fullana i a mida que el catalanisme ha anat fent mossa en el valencianisme, els valenciaparlants estem més recelosos a l´hora d´utilisar certes paraules o mirem en lupa certes paraules que no cal mirar, aplegant a trobar-nos en incongruències tals com dir que una paraula que sempre ha estat dins del vocabulari valencià, pensar que és catalana o dubtar si és valenciana.

Pero esta actitut és un efecte de l´imposició política d´una llengua en un territori. L´imposició a pur de lleis i de ´ous´ a soles nos du a un rebuig generalisat per part de la gent que tradicionalment ha parlat la llengua que des de la política estan tractant de substituir i amagar, i una posició d´indiferència per part de la gent que mai ha parlat la llengua que està sent motiu d´eixa suplantació i substitució, aplegant el moment que inclús les persones més arraïlades en la llengua que estan menjant-se des de l´estament públic comencen a tindre dubtes del vocabulari que estan utilisant, i és eixe moment quan la boca s´ompli d´eixa frase, ¿I eixa paraula no és catalana?, quan la pregunta deuria de ser justament al revés, els catalans deurien de preguntar-se, ¿I eixa paraula no és valenciana?

Nos veem en la segona part. Fins ara.