Per Ferrer
En l’escola mos han ensenyat que els valencians erem muts fins que uns colons procedents de Catalunya (en una epoca en la que Catalunya encara no existia) mos portaren la seua llengua: el catala. La realitat es distinta: l’idioma Valencià i balear estan documentats des del sigle XIII mentres que el catala fon dialecte del llemosi fins a que al I Congres de la Llengua Catalana en 1906 es decretà l’independencia del catala respecte al llemosi.
A partir d’ahi, el catalanisme tractà reconvertir Valencià i balear de llengües independents a dialectes del catala. Pero que mo em crega el llector per la meua paraula sino per la d’atres. Ara posem un text del segle XIX: un poema d’un autor catala (Carles Aribau) i que simbolisa la renaixença de les lletres catalanes. Atencio a la llengua en que afirma escriure el propi autor. Al final del poema, mos trobem un qüestionari tipo test.
ODA A LA PATRIA
Adén-siau, turons, per sempre Adén-siau,
oh serres desiguals, que alli, en la pátria mia,
dels núvols e del cel de lluny vos distingia,
per los repós etern, per lo coor més blau.
Adén tu, vell Montseny, que des ton alt palau,
com guarda vigilant cobert de boira a neu,
quaites per un forat la tomba del Juez,
e al mig del mar immens la mallorquina nau.
Jo ton superbe front coneixia llavors,
com coneixer poqués lo front de mos parents,
coneixia també to so de los torrents,
com la veu de ma mare o de mon fill los plors.
Mes, arrencat después per fats persegudors;
ja no conec ni sent com en millors vegades;
aixi d’arbre migrat a terres apartades,
son gust perden los fruits e son perfun les flors.
Qué val que m’haja tret una enganyosa sort
a veure de més proa les torres de Castella,
si el cant del trobador no sent la mia orella,
ni desperta en mon pit un generós record?
En va a mon dolc país en ales jo em transport,
e veig del Llobregat la platja serpentina,
que fora de cantar en llengua llemosina,
no em queda més plaer, no tinc altre conhort.
Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis,
que ompliren l’univers de llurs costums e lleis,
la llengua d’aquells foros que acataren los reis,
defenqueren llurs drets, venjaren llurs agravis.
Muira, muira l’ingrat que, en sonar en sos llavis
per estranya regió l’accent nadiu, no plora,
que en pensar en sos llars, no es consum ni sényora,
ni cull de mur sagrat la lira dels seus avis!
En llemosí soná lo meu primer vagit,
quan del mugró matern la dolca llet bevia;
en llemosí al Senyor pregava cada dia,
e cántics llemosins somiava cada nit.
Si quan me trobo sol, parl amb mon esperit,
en llemosí li parl, que llengua altra no sent,
e ma boca llavors no sap mentir ni ment,
puix surten mes raons del centre de mon pit.
Ix, doncs, per a expressar l’afecte més sagrat
que puga d’home en cor gravar la má del cel,
oh llengua a mos sentis més dolca que la mel,
que em tornes les virtuts de ma innocenta edad.
Ix, e crida pel món que mai mon cor ingrat
cessara de cantar de mon patró la gloria
e passe per ta veu son nom e sa memoria
als propis, las estranys, a la posteritat.
Bonaventura Carles Aribau (1798-1862)
Font: Poema publicat originalment en el periodic El vapor, 1835
Pregunta: ¿Per qué el poeta catala Carles Aribau afirma en 1835 escriure en llemosi i no en catala?
a) Carles Aribau fon un clavero secessioniste fasciste anticientific (ho diu el profe de “valencià”, que ho sap tot)
b) Carles Aribau era tan borinot que escrivia en catala pero no ho sabia ni ell (¡Igualet que Ausias March, che!)
c) A on diu llengua llemosina en realitat volia dir llengua catalana (era dislexia i s’equivocà escrivint al Word)
d) El catala no naix com idioma fins al I Congrés de la Llengua Catalana (1906); abans es dialecte del llemosí.
Articul baixat del blog llengua valenciana: http://www.llenguavalenciana.blogspot.com/