Recialles de la passada guerra diu que arremataren les malalties gàstriques; moltes també de les que el fege o la lleterola patixen; la gota, les obesitats i majorment aquelles que tenen a vore en tot això dels excessos de greix, en sanc, en músculs i baix la corna. En definitiva, que s´estalviaren lo que són hui font d´obsessions ¡i de diners per a les clíniques d´aprimar-se!

 

També ara, la fluixea de bojaca, trau de relleu les virtuts de les camarroges fresques, les bledes bollides, les penques silvestres i el napicol saltejat, tot ventages diürètiques, de vitamines, sals i res que s´apegue al renyó; la ceba, estimulant dels budells i proveïdora de purs fems (no perfums)... I qué dir de la creïlla. Tantes virtuts té i no poca gana lliura, des de que Colón gojà en dur-la d´ultramar. Si les friges en bon i abundat oli, ben calent per a que no es facen olioses; si afiges unes dents d´all, sense pelar ni tallar, que el contacte en ferro no els fa be, simplement un poc trencats o esclafats, si tens pebreretes sanceres o esguelles de pimentó, per a que prenguen més gust, ya no cal que gastes massa diners en una quarta de carn, perque en mija ne tens prou o en dos ous deixats caure, que no són gens cars. Encara, en els anys de la fam, la creïlla era alternada o substituïda pel moniato, perque donava més rendiment, tenia més aplicacions en dolç i salat, no havia de menester una costosa llavor i ocupava manco temps la terra.

 

De qué vullc raonar hui, en els amables llectors, destorbant-los del sester estiuenc, quan a lo millor intenten digerir lo de més que engaldiren. Els avisats saben que res es tan roïn que no porte en l´atra galta de sa medalla un be, que hem de trobar i posar en valor. I hui, els més imaginatius restauradors, a més de buscar abast en els productes més senzills, els més abundosos i assaonats, que són els de la temporada i la proximitat, es calfen el cap per presentar-los de modo equilibrat i sugerent, de manera que qui per sòrt entre per la porta de sa casa, recorde al paladar, gusts, sentors i olors entranyables, per casolans, que no fan mal, pero tampoc danyen el presupost, per a fer tornar a la pancha proveïda i la bojaca ben tractada.

 

Es de senyalar l´esforç, en el que curiosament més guanyen els qui més sincera i generosament es mostren, que estan fent i cada dia ensagen, com a nova fòrmula de recuperar clientela, els bars i restaurants dels nostres pobles. Perque les ganes de menjar sempre paguen als qui les han gastat per a satisfer-les, de veritat i sense comèdia, en la naturalitat de sempre. I això és bo. Llàstima que alguns no ho vegen, si no és per necessitat.