Estat i nacio: La falsa polemica

Per Joan Ignaci Culla

He sigut un fidel espectador –com tots– de la polemica suscitada a nivell nacional a partir de la modificacio dels estatuts d´autonomia, i la inclusio en els mateixos del terme “nacio” o “realitat nacional”.

L´us partidista empleat tant pels partits majoritaris, com per determinats mijos de comunicacio, afins als uns i als atres, ha distorsionat des del meu punt de vista la realitat. Uns perque aduïxen que “desmembraria l’unitat nacional” i atres perque, darrere d´esta concessio, amaguen en realitat perpetuar-se en el poder.

Els dos sectors nos han volgut embolicar en una falsa polemica ya que, si nos atenem a la definicio de nacionalitat que aporta el diccionari de l´Academia –“la condicio o caracter peculiar dels pobles i individus d´una nacio”–, ningu s´esgarraria les vestidures.

És imprescindible assimilar la definicio completa i precisa per a no caure en errors o manipulacions, ya que la bondat o maldat de la mateixa no depen del concepte, sino dels fins o usos que es pretenguen donar a la mateixa.

Abans d´entrar en si el Regne de Valencia és o no una nacio –indistintament de les atres comunitats–, hauriem d´aclarir, d´aci lo de falsa polemica, que este debat va quedar conclos en la Constitucio espanyola de 1978, quan despres de proclamar –Articul primer– que Espanya queda constituïda en un Estat, indica en el segon que garantix el dret a l´autonomia de les nacionalitats i regions i otorga “l´eixercici al dret d´autogovern que la Constitucio reconeix a tota nacionalitat”. És a dir, que és la propia Constitucio la que, en admetre el títul de nacionalitats, dona joc a l´acceptacio de nacio.

Aclarit este concepte, caldria preguntar-se si el PP s´haguera opost tan energicament als termes “nacio” i “realitat nacional” per a designar a les autonomies si, per eixemple, haguera necessitat del respal dels “nacionalistes” de CIU per a governar en coalicio l´Estat o Catalunya. ¡Per descontat que no! És de sobra conegut que quan les circumstancies ho requerixen es canvien les ideologies i els sentiments per vots, com ho va demostrar Zaplana en garantisar la majoria d´academics catalanistes –s´havia pactat la superioritat numerica de valencianistes– en l´AVL a Jordi Pujol a canvi que el seu grup aprovara els presuposts del govern d´Aznar. ¿No seria més llogic que el PP haguera centrat la seua denuncia en les contraprestacions injustes i insolidaries que ha concedit el PSOE per a mantindre el poder a tota costa, a mes de silenciar escandols com el “Carmel”, en conte de posar l´enfasi en el terme nacio?

I pel que fa a nosatres els valencians (encara que no se´l creguen els nostres politics), el Regne de Valencia, per raons culturals, historiques, llingüistiques, etc., es una nacio, com tambe ho es per raons llegals, en ser reconeguda la nostra Comunitat en l´Estatut d´Autonomia com a nacionalitat historica. I aixina ho ha sigut al llarc de la historia, ya que hem sigut un poble definit i organisat segons unes lleis propies: els Furs –molt abans que atres tingueren Carta Magna–, i en unes institucions d´autogovern completament sobiranes. Una realitat politico-historica que es va trencar –no cal oblidar-ho– violentament i per repressio d´un eixercit estranger, convertint a la nostra terra en una sucursal politica i cultural del centre de poder absolut de Felipe V.

No cal tindre por de la realitat. Per ser nacio –em referixc als valencians–, no establirem fronteres ni a fomentar la divisio entre pobles. Perque nacionalisme no te per que ser igual a independentisme. Els valencians, davant d´este debat, no hauriem de fer oportunisme polític i obrir ferides innecessaries. Aixo se ho deixem a atres. Pero tambe és cert que esta polemica l´ha aprofitat el centralisme per a portar avant els seus proyectes uniformistes, mes proxims a crear “la Gran Madrid” que una Espanya.

Com tambe és cert que determinats politics valencians tenen el seu sentiment fixat en Madrit més que en la seua terra, com a compendi d´una roïna entesa “españolidad”, ya que les seues actuacions estan guiades per atres per a establir els fulls de ruta dels atres, que no les nostres. I atres, menyspreant lo propi, en la consecucio dels quimerics països catalans.

Hi ha tambe els que consideren que el concepte d´Estat s´ha d´aplicar des de la imposicio, com en temps passats, i no des del respecte i la reciprocitat.

El poble valencià ha demostrat –suponc que a ningu li cap dubte– la seua generositat i solidaritat en la resta de les comunitats. Aixina, hem contribuït a l´impost-revolucionari-politic del PER, als fausts de Barcelona, Madrit, Sevilla, etc., als AVES i autopistes ideats per a accedir als llocs d´origen de determinats ministres, que no a les necessitats reals. Pero si que és veritat que, no sent com no ha sigut ni és independentista la societat valenciana, s´està plantejant el perqué continuar cantant nostra primera estrofa de l´himne, quan a nosatres ens neguen fins a l´aigua.

cites

La trenta e dues es que aquesta terra ha lenguatge compost de diverses lengues que li son entorn, e de cascuna a retengut ço que millor li es, e ha lexats los pus durs e los pus mals sonants vocables dels altres, he ha presos los millors. E no res menys trobarets dins aquesta beneyta ciutat qui us pot ensenyar les principals lengues del mon. Axi com son lati, ebraych e morisch
Francesc Eiximenis