Carlos Ros, un intelectual proscrit

Per José Vicente Gómez Bayarri

En l’ultim terç del segle XX, l’apologiste de la llengua valenciana, Carlos Ros i Hebrera (1703-1773), ha segut ignominiosament oblidat per una gran part de certa intelectualitat de la Comunitat Valenciana a pesar de ser el lexicolec, escritor i juriste del segle XVIII que va tindre una actuario mes activa i vehement en defensa de la proteccio i recuperacio de la nostra llengua vernacula.

La filosofia politica dels Decrets de Nova Planta en el “Segle de les Llums” o de “L’Ilustracio valenciana” va accelerar la marginacio i oblit de la nostra llengua autoctona. Carlos Ros va impulsar en els seus escrits un moviment reivindicatiu que desijava la preservacio del valencià. Ad esta propensio s’uniren els escritors Luis Galiana (1740-1771), Juan Collado (1731-1813) i Marco Antonio d’Orellana (1731-1813) i, posteriorment, Juan Bautista Escorigüela (1757-1817) i Manuel Joaquin Sanelo (1760-1827), entre atres, etc…; autors “pre-renaixentistes”, d’esperit romantic, les idees dels quals seran assumides pels “renaixentistes valencians”, en la segona mitat del XIX.

El pragmatisme de la seua professio notarial li va intuir a comprendre la necessitat de coneixer el modo d’expressio dels antics protocols i escritures, i es va afanyar a l’ardu treball de mamprendre la recuperacio del valencià. Carlos Ros va observar el proces de substitucio llingüistica valenciana, motiu que li va dur a intentar preservar el “llenguage pla” que es parlava en el Regne de Valencia.

Una gran part de la seua obra la va dedicar a impulsar la vitalitat del valencià i a dignificar esta llengua, redactant interessants estudis en el camp de l’historia de la llengua i la llingüistica valenciana. Els escrits de Ros van ser un timbre d’alerta per a conscienciar als valencians de la transcendencia que tenia la conservacio i conreu del nostre singular patrimoni llingüistic, en anys de recessio d’esta senya d’identitat del nostre Regne.

L’Ilustracio valenciana originà en l’ambit regional el floriment d’eminents figures que van rallar a gran altura cientifica a nivell nacional i internacional. L’intelectual C. Ros fon l’erudit que mes va investigar la disciplina llingüistica, no sols la valenciana sino tambe la castellana, com es plasma en alguns dels seus tractats. L’anhel que tingue per l’idioma matern li va portar a profundisar en el seu estudi per tal d’impulsar el seu us i dignificacio.

El profunt interes pel nostre idioma vernacul li va induir a redactar: Breve diccionario valenciano castellano (1739) i el Diccionario Valenciano Castellano (1764). En anterioritat Ros ya havia posat de manifest la seua immensa preocupacio pel nostre idioma matern en el Tratat d’Adages, y refranys valencians, y practica pera escriure ab perfeccio la Llengua Valenciana (1733) i formular-se la pregunta “¿quin dany pot fer als Valencians donar-los regles clares, i segures pera que no olviden sa Llengua, i que la sapien llegir i escriure correctament?”.

Aiximateix, en la “Presentacion” que conté l’Epitoma del Origen y Grandezas del Idioma Valenciano (1734) afirma: “Servix, Illustres Senyors, la llengua Valenciana, de vistosa orla als tropheus matjors, i mes antichs de la inmortal Valencia”. Ros va mantindre, en la dita obra, al referir-se als canvis que es produixen en el lexic per la costum, que “la lengua Valenciana aunque ahora esté mudada en esta Ciudad, siempre es lo que fue, y será lo que ha sido, pues su nobleza, cultura y elegancia intrinseca que tiene, no puede faltarle por la mudança de algunas dicciones, sean mejoradas, o no”.

El nostre escritor en la dedicatoria del tractat Qualidades y Blasones de la Lengua Valenciana (1752) que fa a la molt noble, ilustre, lleal i coronada ciutat de Valencia, s’autoproclamava, en eixa epoca, l’unic mantenedor del matern idioma i el que mes obres ha publicat, en esta centuria, en valencià, tant en prosa com en vers. Considerava, tambe, que lloar cada “Nacio la seua Llengua” es tan natural, que en cas contrari, faltarien el seus individus a l’obligacio de bons patricis. Sentiment que va aflorar en el nostre escritor al percebre el perill de la desaparicio de l’idioma valencià.

El lexicolec Carlos Ros va ser partidari de la coexistencia dels dos idiomes parlats en el Regne de Valencia. Si va enaltir mes el valencià es perque era la seua llengua materna i perque estava en una situacio de postracio i desavantage respecte a l’idioma oficial de l’Estat. Ell mateix va alternar en els seus escrits l’idioma valencià i el castella.

El nostre intelectual arribà a lo que podriem nomenar “valencianisme actiu” per conviccio. Va expondre la seua hipótesis sobre l’orige de l’idioma valencià, escrigue sobre les qualitats i blasons de la llengua valenciana, marcà pautes per a escriure el valencià, va compondre el seu famos diccionari valencià-castellà, compilà refranys valencians, va escriure copioses obres lliteraries de divers genero, i fea alusio, freqüentment, a les excelencies de les terres i gents valencianes. Ros va raonar i fonamentar les seues afirmacions en l’investigacio personal i en l’ampli coneiximent que posseïa de les fonts classiques de l’erudicio.

En la Comunitat Valenciana, quan en les ultimes decades s’ha incorporat la disciplina de llengua i lliteratura valenciana a l’ensenyança reglada, s’ha ignorat els mereiximents de la prolifica i diversa produccio lliteraria de Ros, i lo que la seua aportacio ha representat per a la pervivencia actual de la nostra llengua vernacula. Mes pronte, per les seues idees proclives a entendre la nostra llengua i cultura en clau autoctona, ha segut postergat i les seues obres relegades a l’ostracisme.

José Vicente Gómez Bayarri (Academic de numero de la R.A.C.V.)

• Articul publicat en nostra revista Renou nº 41 de novembre de 2001.

cites

"perque yo, a manament de vostra senyoria, ho he tret de lati, en nostra vulgada lengua materna valenciana aixi com he pogut, jatssessia que altres l´hagen tret en lengua cathalana".
En el prolec de la seua traduccio del "Valeri Maxim"
Antoni Canals (1352-1419)