Quina cincia?

¿Quina ciència?

Per Joan Costa i Catala

Les invocacions dels detractors de la Llengua Valenciana a la “llingüística internacional” fan en realitat alusió a les seccions de filologia de les universitats catalanes i valencianes i a eixos cursos o seminaris de català, en diverses universitats estrangeres, subvencionats per la Generalitat de Catalunya, els titulars de les quals seguixen els dictats de qui els paga i manté. A tot este corralet en pretensions d’internacionalitat representativa del “mon romanístic mondial” li venen de maravilla els versos de Gaçull en la Brama dels Llauradors: “puix ells los se parlen, i ells los s’entenen, i ells se crien, i ells se’n avenen”. La romanística internacional diu que la nostra llengua és i serà lo que vullgam els valencians que siga.

No he vist mai en tanta gent i de tan diferent pelage, quan es tracta d’eliminar del mapa la llengua valenciana, un amor tan gran, tan abnegat i tan perseverant a la ciència. Des del president de la Generalitat catalana, el Sr. Maragall, passant pels professors mancomunats de Filologia de la ¿nostra? Universitat, per la gran majoria dels acadèmics de l’AVL, i per algunes editorials de llibres de text catalans, fins al sindicat CC.OO. i EU, tots a una veu ixen al renc a defendre la “veritat científica”. Pero, per si acàs, el gran llingüiste internacional Pérez, d’Esquerra Republicana de Catalunya, ha obligat d’una manera humiliant al president R. Zapatero, baix l’amenaça de no donar els seus vots al presupost d’enguany –argument científic de primera magnitut-, a declarar davant d’Europa inexistent la Llengua Valenciana.

Si des del segle XIV, quan les variants del romanç comencen a prendre nom propi, el parlar dels valencians es diu llengua valenciana, això no es científic. Si tots els nostres clàssics sense excepció, diuen escriure en llengua valenciana, això no es científic. Si des del segle XV s’han fet vocabularis, diccionaris i gramàtiques de llengua valenciana, això no es científic. Si autors valencians, com Martí de Viciana, Carles Ros i Josep Ribelles Comín, han fet grans alabances comparatives de la llengua valenciana, això no es científic. Si la gran majoria dels valencians tenim, com sempre hem tingut, per valenciana la llengua que parlem, això no es científic. Si en el nostre Estatut, aprovat per referèndum, s’establix que una de les llengües cooficials de la Comunitat Valenciana es l’idioma valencià, això no es científic. Si la Real Academia Espanyola, a la llum de la llavors naixent filologia, modificà les castellanistes definicions decimonòniques dels idiomes peninsulars i donà en 1929 una cadira al P. Fullana com al filòlec més representatiu de la Llengua Valenciana, això no es científic. Si la RACV, formada per més de trenta catedràtics i doctors, afirma i defén l’identitat diferencial de la llengua valenciana, això no es científic.

¿Qué serà, Senyor, lo científic per a posar-li nom a una llengua? ¿Quin gran descobriment o quines poderoses raons inapelables han motivat que, contra tota una tradició inalterable de sis segles, ya no siga científic reconéixer internacionalment la llengua nostra com a “llengua valenciana”?

Quan fa uns anys s’intentà des de les Corts Espanyoles, en una proposició no de llei, suprimir la Llengua Valenciana entre els idiomes de l’Estat Espanyol, aquella noticia va llançar al carrer a centenars de mils de valencians, que ompliren de gom a gom tot el carrer de Colón i part del de Xàtiva, cridant a una veu ¡Llengua Valenciana, normes valencianes! Ara l’AVL, l’acadèmia oficial que està elaborant la normativa per a la nostra llengua, ha creat una “comissió per a decidir el nom de la llengua autòctona”, es dir, decidir sobre lo que està perfectament decidit i consagrat en el nostra Estatut d’Autonomia, un nom que identifica gloriosament huit segles d’història, de cultura i de llengua autòctona. No s’han atrevit a publicar el seu dictamen en les presents circumstàncies “per no crear més tensió”. Pero ho faran.

¿Quíns son els membres de l’AVL per a decidir sobre el nom de la llengua? I que no vinguen en la llingüística internacional, com ve fent l’universitat des de fa anys per a reduir la llengua valenciana al català o, com diu la presidenta de la Coordinadora de “Dinamització Lingüística del País Valencià”, Alícia Marqués, “el valencià (denominat internacionalment català)”, fent bo el refrany de que “qui té fam ensomia en rollos”. Ni el nom ni el contingut d’una llengua són qüestió de llingüística, ni de ciència filològica. Unificar valencià i català fon una pura opció política del PSOE, que supon la traïció i a la voluntat expressa d’un poble que, com dia ya Eiximenis en el segle XIV als Jurats de Valéncia, “no es nomena poble català, ans per especial privilegi ha propi nom e es nomena poble valencià”; com també, per la mateixa raó, perque es un poble que té nom propi i té per tant, identitat pròpia, té igualment una llengua pròpia, que no és la que fabriquen els tècnics llingüístics d’eixa Coordinadora fantasma del PV, ni la de la secció de filologia catalana de l’universitat, ni menys la de l’Institut d’Estudis Catalans, que seguix l’AVL i defén la funcionària Alícia Marqués.

Eixa llengua, que des del Sénia al Segura els valencians considerem pròpia i valenciana, es la que deuria estudiar i normativisar l’AVL, com ben clar ho diu la mateixa llei de la seua constitució, en el capítul 3, cosa que no està fent, jugant a l’ambigüitat i a la dialectalisació de la llengua valenciana en favor del català, en nom d’una imposta i dogmàtica unitat de llengua.

¿A qué i a quí servix l’AVL? ¿A qué i a quí servixen tots els qui consenten tal desgavell? Perque s’ha repetit i s’ho han escoltat per activa i per passiva, que la llengua és el principal instrument que usa Catalunya per a les seues quimeres independentistes i expansionistes, com ha segut i és el pretext que han usat tots el imperialistes moderns que coneixem. ¿Es pensaven que no s’arribaria mai a la negació oficial de la llengua valenciana? S’ha arribat. I lo que vindrà.

En el famós informe del CVC, que va ser inclòs en la Llei de Creació de l’AVL i no mencional mai els térmens “llengua valenciana”, l’astut redactor diu: “per tant este terme (valencià) ha de ser utilisat en el marc institucional sense que tinga caràcter excloent. L’esmentada denominació “valencià”, i també les denominacions “llengua pròpia dels valencians” o “idioma valencià”, o “altres”… no son ni han de ser objecte de qüestionament”. Pero, ¡quina casualitat! Sí que es objecte de qüestionament ¡i de gran qüestionament! la denominació més òbvia, més antiga, més històrica i més constant de “llengua valenciana”. Entre eixes “altres” denominacions cap ¿com no? la de “llengua catalana”; pero la de “llengua valenciana” és una “aberració absoluta”, com ha dit Manuel Pérez Saldaña, membre de l’ínclita AVL, i reclamar el pur compliment del nostre Estatut és fer “proposicions tan virtuals com absurdes”, segons Josep Palomero, també acadèmic i vicepresident de l’AVL, editor ademés de Bromera, com diuen també totes eixes organisacions filials del govern català en Valéncia, que tan interesadse estan en canviar-nos el nom als valencians, com STE-País Valencià “Vicent Mauri” i acció Cultural del País Valencià, quan el portaveu de la primera diu “una barbaritat des del punt de vista acadèmic, pedagògic i filològic”, i el de la segona: “pretenen oficialisar el secessionisme llingüístic en tota Espanya”. Com si l’unitat de llengua catalana, concepte d’ahir, fora de dret diví i justificara tota la mentira i tota tergiversació de la realitat.

Joan Costa i Català, s.j.
Articul publicat en el periodic “Diario de Valencia”, el 27.11.2004.