Gabriel Miró Ferrer

Per Manuel Casaña Taroncher

Naix este gran prosiste nostre el 28 de juliol de 1879, en Alacant i mor, després de ser operat d’apendicitis, en Madrit el 27 de maig de 1930. Estudià les primeres lletres en els Jesuïtes d’Orihuela; després, en els Escolapis de Yecla. En Alacant, feu el bachillerat. En Valencia, més tart, Dret i és en Granada, a on es llicència. De menut, no era un chiquet revoltós, amic d’armar soroll pel carrer i de còrrer l’andola. Ans al contrari, li agradava estar quetet, llegir i mirar la mar.

Lo primer que li publicaren fon un ensaig de conte en “El Ibero”, d’Alacant. En 1901, publica “La mujer de Ojeda”; després, “Hilván de escenas” i “Del vivir”, obres que ni al mateix Gabriel Miró li complauen (en esta última obra apareix el personage de Sigüenza, que és el doble lliterari de l’autor i protagonista de “Años y leguas”). En 1908 – en un concurs patrocinat pel “Cuento Semanal” - li premiaren “El Nómada”. El jurat estava compost per Valle-Inclán, Pío Baroja i Felipe Trigo. Oposita per dos voltes a Judicatura i no guanya les oposicions. Pero sí que li oferixen una ocupació en la direcció de l’Hospital de Sant Joan de la Creu, en Alacant. En 1909, és nomenat croniste d’aquella ciutat i escriu “La cerezas del cementerio”. En 1911 passa a Barcelona i colabora en el “Diario de Barcelona”, “La Vanguardia” i “La Publicidad”. També treballa en l’editorial Vecchi i Ramos i deixa de fer-ho en la Casa de la Caritat. Abandona Catalunya per a treballar en Madrit en la Secretaria General i Tècnica del Ministeri de Treball; después, i gràcies a don Antoni Maura, entra en el Ministeri d’Instruccio Pública. En 1925, el diari “ABC” li concedix el premi “Mariano de Cavia” pel seu articul “Huerto de cruces”.

I… anaren apareguent, entre atres estes obres: “El abuelo del rey”, “Dentro del cercado”, “El libro de Sigüenza”, “El humo dormido”, El ángel, el molino y el caracol del faro”, “Nuestro padre san Daniel”, “Niño grande”, “El obispo leproso” o “Años y leguas”. I es, en 1928, quan treballant en dos noveles “La hija de aquel hombre” i “Sigüenza y el mirador azul” abandona la ploma i se’n va a la seua finca de Beni-Sandet a les afores d’Alacant. No les va poder acabar. Curta vida, els seus 51 anys, i gran obra la seua, puix, segons Azorín: “la calidad de sus páginas no tienen superiores en ninguna literatura europea”.

Manuel Casaña. Articul publicat en el periodic “Diario de Valencia”, el 27.5.2004.

cites

Pero es el caso que Valencia no quiere ser otra cosa que Valencia. Su lengua, la valenciana, difiere lo bastante de la catalana para poder permitirse gramática y vocabulario propios
Salvador de Madariaga